Vaig trobar cineastes feliços. Podria ser el títol d’una pel·lícula, una aventura o una odissea. Feliços perquè estan rodant a Moncada, en una masia que bé podria servir d’escenari a multitud de sèries històriques, de fet, ha sigut el decorat de quatre pel·lícules. Cinc, comptant M’esperaràs?, la primera aposta d’Albena en el món del llargmetratge.
Feliços perquè fan cine en temps còlera política i absència de televisió valenciana. Feliços perquè disfruten amb el seu treball. Feliços perquè són conscients que estan fent un salt, la majoria d’ells per primera vegada. Feliços encara que no sàpien si la seua pel·lícula serà un èxit, ni tan sols si aconseguirà estrenar-se amb garanties. L’important és que roden i ho fan en un moment en què a penes hi ha indústria. Tot un desafiament.
Els acompanya en l’aventura el seu inseparable Toni Benavent, productor executiu que aprén amb esta aventura a moure’s en les arenes movedisses no sols per a rodar una pel·lícula, sinó també de distribuir-la i, sobretot, aconseguir estrenar-la en uns cines acaparats hui en dia per les multinacionals nord-americanes.
Albena Teatre va nàixer en 1994 de la fusió d’Alberola i Benavent. El primer, Carles, escriu, dirigix i interpreta la major part de les 22 obres que en estos 22 anys han portat als escenaris espanyols. El segon, Toni, produïx, administra i aconseguix el miracle de no perdre diners en els temps en què no hi ha televisió, ni ajudes oficials, ni programadors… i els pocs escenaris que queden, com la sala Escalante, cauen, literalment, a trossos.
Junts formen una de les parelles més estables de la cultura valenciana. A finals del segle passat van aconseguir que una obra seua, Besos (1999), no sols s’exhibira en tota Espanya, sinó que va superar les 1.000 representacions i els va catapultar als premis Max… premis en què la seua última producció, L’aneguet lleig (2015), ha triomfat una vegada més, en esta ocasió com a millor musical de l’any.
Després van vindre obres més serioses (Estimada Anuchka, Per què moren els pares?), però sobretot van funcionar les seues històries mínimes d’amor i desamor, amistat, desencontres i retrobaments. Mandíbula afilada (1997) va marcar la línia divisòria, inclús de forma explícita, en una obra amb dos parts: la primera imaginada, la segona real… i qui sap com acabarà eixa història, si és que alguna vegada acaba.
El seu personatge protagonista, entranyable, somiador, potser un poc desmanotat i apalissat per les circumstàncies, li va valdre a Alberola el sobrenom del “Woody Allen de la Ribera”, però lluny de repetir-se, Carles va prendre bona nota de la fórmula del creador de Zelig i es va mimetitzar en nous personatges, noves creacions, de vegades interpretades per altres actors en distints espectacles.
Així va nàixer el seu gran èxit Besos, on cada cançó era un record i, a base de sketches memorables, va aconseguir la fórmula de la rialla contínua i l’èxit garantit. Prova d’això són les seues contínues reposicions, sempre amb plens en el pati de butaques.
Albena es va convertir en un nom clau en els escenaris valencians. Una marca en continu creixement amb projectes de qualsevol tipus: adaptacions fidels de notables autors (Novecento de Baricco, Paraules en penombra de Gonzalo Suárez o La teua vida en 65 minuts d’Albert Espinosa); obres pensades per a un públic infantil, però en absolut pres com a espectador facilón, sinó intel·ligent (Artefactes en 2003, El museu del temps en 2008, Kafka i la nina viatgera en 2012 o la ja citada L’aneguet lleig, el passat any) i, en fi, peces que van permetre donar el bot a la direcció a alguns dels seus habituals col·laboradors, com Roberto García (Perfect) o Laura Useleti (El museu del temps).
En l’última dècada hi ha hagut un retorn ocasional als orígens, amb Midsummer (2012), on la parella protagonista bé podria ser la de Mandíbula afilada si la història fóra sigut contada en clau musical; o Ficció (2014), on torna el monòleg, com en la seminal Currículum, encara que amb nous secrets que no convé desvelar… i és que, un vegada més, Carles sap com tornar portar al públic al seu terreny: seduït, manipulat, còmplice, real, inventat, emotiu i coprotagonista de l’espectacle.
Pràcticament ho han provat tot en l’escenari. Però faltava donar el bot.
Trobades en la 2a fase: televisió
L’oportunitat va arribar en 2005. Canal 9 els va oferir la possibilitat de produir Auto-in-definits, una sèrie de sketches de fàcil factura —encara que complexa elaboració— i humor lleuger, apropiat per a una sèrie diària en horari apte per a quasi tots els públics.
La fórmula va funcionar de meravella, per algo ja tenien l’experiència de Besos i Spot en els escenaris. I l’èxit va portar a successives sèries anuals amb plantejaments semblants, sèries que prompte es van convertir en la gran pantalla per als intèrprets i tècnics de l’escena valenciana: una oportunitat de fer televisió, d’arribar a un públic més ampli… i sempre en valencià.
Són els anys de màxima esplendor televisiva.
Però Carles continua pensant en termes més cinematogràfics. Per això es planteja una sèrie que va més enllà de l’esquetx solt, del gag blanc, de l’humor… Així naix Unió Musical Da Capo (2009), amb un plantejament més ambiciós quant a producció, amb rodatge en escenaris naturals (inclosa Alzira, on Carles va nàixer) i amb un aspecte més cinematogràfic en la seua fotografia, en el seu disseny de producció i en la seua banda sonora, on per primera vegada col·labora amb un altre alzireny, Arnau Bataller, hui en dia u dels millors compositors cinematogràfics del nostre país.
Però no va posar fi a la busca del seu particular Grial. I Albena, després d’anys lluitant contra la crisi, contra la falta d’escenaris i de públic, va aconseguir en 2015 una subvenció de CulturArts per a posar en marxa el seu primer llargmetratge cinematogràfic: M’esperaràs?
Trobades en la 3a fase: cine
A l’estiu de 2011, Alberola enviava a un grup d’amics un text que estava escrivint, titulat Locura cotidiana. Com sempre fa, volia sentir l’opinió dels seus companys, col·laboradors o, senzillament, persones de confiança. Era una comèdia clàssica, amb xic que busca xica i amics que li ajuden a trobar-la. Amb unitat de temps i de lloc: una casa, una nit, un sopar i… suposem que una nit sopant…
En 2013 la peça guanyava el premi Ciutat d’Alzira de teatre, el que va facilitar que l’any següent s’estrenara en els escenaris valencians l’obra, ja titulada M’esperaràs?, amb dos versions (una en valencià i una altra en castellà), com vénen fent amb la major part dels seus títols.
En 2015, convençuts de les possibilitats de la seua adaptació cinematogràfica, Albena presenta M’esperaràs? a les subvencions de CulturArts. I aconseguixen el suport.
Es repetix la història, l’etern retorn als orígens: igual que quan van començar en teatre o en televisió, aposten per un producte xicotet, controlat, però capaç de seduir a l’espectador.
I, per fi, Carles ja no haurà d’esperar més: va arribar l’hora del seu primer llargmetratge.
Abans de començar van haver d’enfrontar-se a les grans preguntes: buscar intèrprets coneguts que òbriguen el camí als cines i televisió o mantindre l’equip dels escenaris? Rodatge en valencià o castellà? Totes les decisions van entrellaçades: un parell d’intèrprets amb caixet garantixen l’estrena, però dupliquen o tripliquen el pressupost i, per descomptat, exigixen el rodatge en castellà per a facilitar l’estrena en tota Espanya.
Al final, Toni i Carles van optar per tornar als orígens, com en teatre i com en televisió: una xicoteta peça de cambra on Albena tinga el control absolut. I en valencià, per descomptat.
“Tenim un pressupost de film xicotet, menys de 500.000 euros, però de la subvenció promesa per a entregar en dos anys, 2015 i 2016, encara no hem rebut un euro, per la qual cosa és Albena qui dóna la cara i assumix els riscos”, explica Toni Benavent. “Com tenim un equip que és una gran família, hem plantejat un rodatge ajustat, només quatre setmanes, i encara que està costant arribar cada dia al pla de rodatge previst, crec que ho aconseguirem”.
Costa perquè tot està molt, molt ajustat. Si rodaren amb dos càmeres guanyarien temps, però llogar una càmera costa 1.700 euros diaris, així que és inviable llogar dos per a vint jornades de rodatge. Jornades estretes, on cada dia entren a les 8 del matí en maquillatge, comencen a rodar a les 9, paren a les 13 per a un dinar ràpid en la pròpia masia, tornen davall els focus una hora després i finalitzen sobre les 18 hores.
Encara que no tots, perquè Carles, Toni, Sanjaime, Martí i Piqueras, els responsables de producció i direcció, es queden per a revisar el material del dia i preparar el de l’endemà.
La primera setmana van rodar plans en el llit del Túria i en alguns carrers de València, a les que s’uniran les preses en la Universitat. Tot això és nou, forma part d’eixe procés de transformar el llenguatge teatral en cinematogràfic, per al que Carles ha escrit escenes noves, sobretot a l’inici del film, narrades pràcticament sense diàlegs i en les que, presumiblement, Arnau Bataller haurà d’aportar les notes que li donen unitat.
Les altres tres setmanes estan dedicades a l’interior de la vivenda del protagonista, amb rodatge en una alqueria de Moncada, on té lloc eixe sopar clau que li permetrà, després de dos anys, tornar a sentir el contacte de la pell d’una dona, actuant per a això com a carrabines els seus inseparables amics, que formen un matrimoni exemplar.
Almenys en teoria, perquè després la funció discorrerà per altres vies, tal com ocorria en l’obra teatral, cap a la qual Carles —com a adaptador i director— guarda un respecte absolut, com ja fera amb les seues adaptacions anteriors de Baricco, Espinosa o Gonzalo Suárez. Una obra que transcorria íntegrament en una casa, que pel seu aspecte, un diria que és la mateixa casa del seu curt Olenska (2003) i que bé podria ser la llar del mateix Woody Allen de la Ribera.
“La casa és el quint protagonista, per això hem treballat a fons la presentació de cada espai i cada habitació; tots tindran el seu protagonisme en distintes escenes”, apunta Alberola. “La cuina, el despatx, el menjador… tots tenen són importants i hem deixat per al final un racó més íntim, amb una finestra que ens permetrà un final molt emotiu, basat en el de l’obra de teatre, però més cinematogràfic”.
Un final en què els efectes digitals tindran també molt a dir. Ja ho déiem abans, parlem de cine i este necessita el seu propi llenguatge, el seu propi tractament de les situacions, per més quotidianes que siguen. Ja sabeu, el clàssic xic busca xica, xic troba xica i… xic es queda amb xica?
