La repressió franquista i la memòria històrica va condemnar a Jose Aragonés a ser un escolpidor de làpides al carrer de la Reina, al que els seus veïns consideraven com un poc desequilibrat. Ningú s’aturà a pensar en el seu passat, ni tan sols la sacrosanta Transició. Xàtiva va recuperar la democràcia, i va organitzar homenatges institucionals a companys artistes de la seua generació, com Bolinches, Renau, Carreño…, però increïblement es va oblidar de Jose Aragonés. Aragonés fou un intel•lectual, escultor i pintor d’un art revolucionari, com a instrument de canvi social, defensor de l’educació en valors, de l’ensenyament professional, de la coeducació, la igualtat de sexes, del pacifisme, de la necessitat d’eradicar la violència a l’escola, les llars, i la política, va defensar l’eugenèsia, la planificació familiar, i que només Espanya seria una veritable democràcia política i social, amb una República d’esquerres.. Va encarnar l’esperit d’aquells joves republicans que lluitaren per un país millor.
Se li va condemnar a morir en vida. No va poder escriure més en defensa de l’art revolucionari, participant només en la vida artística de la ciutat com un artesà sense missatge.
En els anys seixanta intentà crear una societat valencianista que rescatarà l’art i la cultura local, i en els anys 70 va viatjar a Mèxic, per saludar al company Siqueiros, el pintor al que ajudà a eixir d’Espanya. Ell no va voler prendre el camí de l’exili a Mèxic per amor. No va voler deixar sola a Cinet Camús, la dona i companya d’aquelles lluites, en defensa també de la igualtat de gènere.
