Recorde un poble trist i una nit de fred i les il·luminades finestretes d’un tren.
I aquell tren que partia s’enduia alguna cosa meua, ja no recorde quan, ja no recorde qui.
Però sí que va ser un viatge per a tota la vida i que l’últim gest, va ser un gest de desdeny, perquè va deixar oblidat el seu amor sense comiat com una maleta tirada a l’andana.
I així, el meu amor inútil, amb el seu inútil retret, es va ficar el seu oblit, que va ser inútil també.
Com aquests pobles tristos, on plou de nit, com aquests pobles tristos, on no para el tren.
Misha Barbera
