L’impacte digital sobre les formes convencionals d’accés a la cultura mena a repensar-les, però en absolut a prescindir d’elles. Els equipaments culturals tenen hui, tenen encara un paper bàsic: ofereixen una infraestructura per a desenvolupar les diferents expressions i pràctiques artístiques. Alhora compleixen una funció no menys important d’interacció social lligada al costum humà d’usar llocs comuns per a la trobada física. Actualment hem superat el procés de privatització del consum cultural. La tecnologia telemàtica fa, està fent que l’activitat expansiva que abans cercàvem extramurs (la caça d’experiències fora de casa, en territori cinegètic) la trobem ara al lloc de repòs. Ja no ens arrepleguem a la llar, a la zona domèstica, a fi de realitzar els actes culturals que tradicionalment tenien lloc, el seu lloc, a espais públics com les sales de teatre o els cinemes, sinó que tenim les experiències al cau, a la cambra. Som en temps d’individualització, l’expansió hui és al reducte, la compartició, al compartiment. S’abandonen d’aquesta manera els cinemes i els teatres, i açò inclou els seus bars i vestíbuls, on es feia petar la xarrada, perquè allò que ho està petant ara és la individualització i la socialització telemàtiques i el nomadisme domiciliar (excepció: potser el teatre musical i el cinema 3D; potser per la seua espectacularitat, tan adient per a aquesta societat de l’espectacle, aquesta era de l’aparador). Això no obstant, en aquesta època de (consum centrat en) dispositius perifèrics, hi ha lloc a la perifèria de Gandia, al seu (barri del) Raval, per al consum públic i col·lectiu.
Per tot açò reobrim el Teatre del Raval. Perquè cal fer present el passat, posar-se al dia d’ahir.
Hi ha lloc, com hem dit, per a servir-nos i gaudir d’una cultura pública i col·lectiva en viu. Això sí, s’imposa la impuresa, ser una nouvella proposta complexa. Ja no es pot ser una sala tradicional, sinó que cal adoptar la forma de centre cultural polivalent. Una infraestructura d’aquest tipus resulta difícil de sistematitzar i enfocar
Per tot açò reobrim el Teatre del Raval. Perquè cal fer present el passat, posar-se al dia d’ahir.
Hi ha lloc, com hem dit, per a servir-nos i gaudir d’una cultura pública i col·lectiva en viu. Això sí, s’imposa la impuresa, ser una nouvella proposta complexa. Ja no es pot ser una sala tradicional, sinó que cal adoptar la forma de centre cultural polivalent. Una infraestructura d’aquest tipus resulta difícil de sistematitzar i enfocar
amb criteris d’estandardització. Nogenysmenys, s’ha de refermar el seu caràcter d’equipament cultural mitjançant una filosofia d’actuació que faça compatible la preeminència de l’exhibició clàssica amb altres usos paraculturals (socioeducatius, cívics, recreatius, etc.), i que estiga atenta als nous paradigmes, a les contratendències. Un centre així, programador sobretot d’esdeveniments d’arts escèniques i cinema, ha de poder acollir també activitats de formació, foment de la creació, divulgació i difusió. Igualment ha de preveure el lloguer d’espais a artistes, entitats i associacions, ja siga d’una manera puntual o de seguit.
Ras i curt, el propòsit del nou Teatre del Raval és seguir sent (el) vell.
Resseguir l’itinerari del teatre per a escolars que el Raval, amb la companyia Pluja Teatre al davant, encetà a començaments dels anys noranta. Res-seguir, insistir en el treball no adreçador adreçat als menuts, futurs ciutadans d’aquest veïnatge universal. Repassar acuradament una trajectòria seriosa, allunyada de l’estil tan nostre del pensat i fet, per tal de completar-la. Incorporar així teatre, música, dansa i circ per a adults. Sumar-li cinema d’oferta variada, transversal que defuja el corrent principal, i tota una fotracada d’activitats a la vora de la cultura: de docència, d’estímul, d’extensió de les arts. A la recerca no de tots els públics, un impossible conceptual, ni d’un públic selecte, sinó de molts públics, públics interessats.
