alícia coscollano
L’ésser humà pot mesurar-se davant si mateix des de qualsevol riba. Aqueix és el repte. Rafa *Calduch ho assumeix, prescindeix de la figuració com a punt de referència per a imbuir-se i diluir-se davant un paisatge interior. Entre els seus quadres, horitzons plomissos o que brinden un incendi personal; tonalitats que ascendeixen i s’eleven, denses o suaus, però totes elles elaborades amb tenacitat empírica. Catedràtic en la Facultat de Belles arts de *Sant Carles (Universitat Politècnica de València), *Calduch realitza incursions en el minimalisme. Colors nus on l’artista no troba protecció ni pot amagar-se, on ha de mostrar-se cruament, en tota la seua magnitud. Per açò els seus quadres sedueixen des del principi. Ribes portuguesos, plenes de *saudade, ribes lluminoses, ribes properes, les pròpies i, sovint, les més desconegudes. Posar cèrcol a l’abisme creatiu, en *Calduch, té molt de valentia.
Rafa, per què En la riba? Hi ha quadres que suggereixen horitzons.
El títol de l’exposició, En la riba, ve a col·lació d’unes exposicions que vaig realitzar en algunes fundacions, com la Fundació *Frax o la *Fundació *Modest *Cuixart, i d’una exposició itinerant que realitze a través de 12 ciutats de portugueses. En la riba sorgeix perquè encara que no ha una referència paisatgística, des del meu punt de vista a l’hora de crear, si existeix una espècie de poètica entre el to, la base, el sòlid, i l’eteri, que es pot donar en un paisatge, però també en qualsevol relació espai temps. Hi ha un altre títol que es denomina A partir de la riba. La pròxima, en el *IVAM, el 22 de maig, són peces d’una grandària considerable, de 5×5. Ja estem parlant d’una altra història, ja no van a existir ribes.
Explica’m el joc amb les tonalitats, amb el color.
Per a mi la pintura és l’exercici del valor sensitiu però no solament en el moment de la seua execució, sinó que es va percebent la *penetrabilidad física de *eses espai, per tant, la planimetria d’un to no m’interessa. M’interessa deixar obertura per a penetrar en aqueix suggeriment d’espai. La *penetrabilidad ve donada pel procés, per açò puc començar en un color, i per veladura, continuar amb un altre color, i un altre… fins que arriba un moment en el qual treballe més des de dins que des de fora., i veig la *trimensionalidad d’aqueix espai.
Hi ha un color per a cada riba, està planificat? Existeix plantejament filosòfic, o és merament expressiu?
Existeix una valoració de l’espai, un espai que vull que siga més sòlid, més *pétreo i un altre més eteri, l’harmonia dels dos espais és el que s’observa,
L’harmonia… i el contrast.
L’harmonia es produeix per la tensió. La tensió es produeix pel contrast. En quasi tots els quadres que incorporen divisió, podràs observar que els tons més sòlids se situen en la part inferior. Si gires un d’aquests quadres, podràs observar que el pes de la part sòlida, situada en la part superior, aconsegueix que l’obra manque d’harmonia. Açò és així, el més eteri sempre se situa en la part superior. Els quadres sense divisió, més actuals, entra més en el que vaig a exposar pròximament en el *IVAM. Quan *síntetizas, prescindeixes fins i tot de les línies divisòries, perquè ja no és que no interesse, sinó que vas treballant i un dia t’adones que les teues peces ja no inclouen divisions.
Entra en el procés de l’evolució creativa. Rafa, per què escollir la pintura?
La pintura entra dins d’una pràctica que amb el temps passa a formar part de la teua existència, com la creativitat en qualsevol de les seues manifestacions i llenguatges. A força de penetrar en ella, arriba un moment en el qual t’adones que no podries fer una altra cosa, perquè és la teua manera d’entendre la vida. El meu món és la pintura.
I arriba un moment en el qual es confon amb un mateix. I, com succeeix amb alguns dels teus quadres, ja no hi ha línia divisòria, es dilueix.
Exactament, quan parle als meus alumnes en la facultat, els parle de composició i cromatisme, però estic visualitzant qualsevol obra de les quals vaig a pintar o de les quals estic pintant, així que tot gira entorn a la praxi d’artista, de pintor. Per què? Si jo tinguera ara 20 anys pot ser que em plantejara altres incursions en el camp del creativitat, he realitzat molta ceràmica, i escultura, però en el camp d’aquesta pintura, sense referència formal, és on jo millor em sent. Per a mi és el més difícil, perquè m’exigeix concentració, i no quedar-me amb la primera proposta. Fa anys pintava realisme, com tots els que hem estudiat Belles arts, però tal com vaig ser sintetitzant, vaig percebre que l’excusa de pintar alguna cosa amb una referència formal, era una excusa de vanitat, de reconeixement. Però quan et fiques en aquest terreny…
…De recerca…
Sí, et trobes en un món … no sé si cridar-ho de profunditat. El que sí sé és que no sé el que vull quan comence un quadre. Si sabera el que vull, possiblement no ho faria. Quan pintes realisme, si saps el que vols, mimetitzar aqueixa imatge en dues dimensions, però en aquesta pintura no sé sàpies què es vol.
És com bussejar en el teu interior creatiu. T’interessa el que t’ofereix aqueix procés.
Sí, perquè en aqueixa praxi vas realitzant el teu camí creatiu fins que saps que ja està, que ho has trobat. Clar, si sabera què és el que cal fer des del principi, deixaria d’interessar-me.
La pintura, l’art en general, ha de ser compromès, o no té per què ser-ho, necessàriament?
Quan part d’una honestedat i una sinceritat 100%, no anem a entrar a valorar tot allò sobre el que suposa l’aportació al camp de… No, açò entra dins d’una especulació al marge. Però quan qualsevol manifestació artística o cultural naix d’una actitud honesta d’aqueixa persona i de com entén la vida, açò té un valor revolucionari d’aportació al desenvolupament de la sensibilitat i del coneixement. Ens fa més humans, més universals, i per tant, fixa’t si ho té. En canvi, quan la pintura se sotmet a representar qüestions formals que el creador no sent, se sotmet a les exigències del guió, siga polític, de poder o de mercat. Aqueixa pintura no m’interessa.
