Els Premis de la Crítica són uns guardons honorífics que atorga l’Asociación Española de Críticos Literarios des de 1956. La modalitat en llengua catalana es convoca anualment des de l’inici de la democràcia, i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi col·labora amb la coordinació del jurat i amb la difusió del premi. Enguany, el jurat en llengua catalana ha estat format per Àlex Broch, Lluïsa Julià, Jordi Julià, Jordi Llavina i Marta Nadal.
El palmarès d’aquest premi reuneix bona part dels principals noms de les nostres narrativa i poesia actuals: Jordi Coca i Jordi Llavina el 2013, Jaume Cabré i Perejaume el 2012, Jordi Puntí i Anna Montero el 2011, Francesc Serés i Carles Miralles el 2010, Joan Francesc Mira i Teresa Pascual el 2009, Manuel Baixauli i Joan Margarit el 2008, Eduard Márquez i Ponç Pons el 2007, entre més.
DECLARACIONS DEL JURAT
Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, constitueix, fins al moment, el cim novel·lesc de l’autor lleidatà del Pallars, per la seva ambició narrativa i per la seva eficaç consecució. Pep Coll planteja aquesta obra com la investigació de l’assassinat real d’una família de masovers que va quedar impune a l’Espanya de principis de la dècada de 1940. A través de les biografies dels autèntics personatges que van estar relacionats amb aquest crim (cada un dels quals ocupa un dels capítols de la novel·la), el narrador reconstrueix els fets que van tenir lloc i els motius que els van originar. Al mateix temps, Coll elabora una fotografia dels últims moments de la Guerra Civil i els primers anys del franquisme, a la vegada complexa i plena de matisos ètics, acompanyada d’una interessant reflexió sobre les relacions humanes en el món rural. Amb un estil ric que també inclou la parla del Pallars, i que es mostra crític amb les investigacions de crims, el seu discurs no esquiva conflictes morals ni ignora antecedents literaris, com el ruralisme literari, l’ombra de l’estil periodístic d’A sang freda, de Truman Capote, la influència del relat real (ja que inclou les fotografies d’alguns dels personatges o dels escenaris del crim, i escriptors autèntics, com Carles Sindreu) o l’autoficció (al donar protagonisme a familiars llunyans del mateix autor relacionats amb l’esfereïdora matança). Les diverses reedicions de l’obra, en menys de sis mesos, demostren la bona acollida del gran públic d’una novel·la que transcendeix amb escreix l’etiqueta de literatura de gènere.
La poesia de Carles Duarte és una constatació de la nostra petitesa com a éssers humans i, alhora, un clam esperançat per la capacitat que té aquesta petitesa de fer-se present en l’univers. Pels seus versos, hi passen, immutables, els cicles naturals, i hi ha un respecte –una admiració– per la bellesa del mar o la de les oliveres, per la del camp o la del cel estrellat. A Alba del vespre hi advertim un tema nou en la seva poètica: el de la pèrdua, a propòsit de la mort de la mare del poeta, la qual cosa motiva una reflexió molt brillant sobre la identitat. Sembla que l’autor ens digui: el jo mor infinites vegades, i no som sinó canvi constant. Per tant, Alba del vespre constitueix, també, un cant a la renovació, a la renaixença. Les imatges amb què Duarte explica poèticament tot això són sempre lluminoses, serenes, i en els seus llibres –i de manera molt clara en aquest– tot hi està molt ben integrat per mitjà d’un estil planer i profund alhora, molt reconeixedor.
ELS AUTORS
Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és escriptor i professor de llengua i literatura catalanes a Lleida. Ha publicat tota mena de gèneres en prosa: novel·la, reculls de llegendes, narrativa breu, narrativa infantil i juvenil, teatre, articles de divulgació i guions per a la televisió.
Fill de pagesos, de nen estudia a l’escola del poble, per estudiar després al Seminari de la Seu d’Urgell i a continuació a la Universitat de Barcelona, on es llicencia en Filosofia.
Manté una important trajectòria literària i de recerca sobre la història, les tradicions i el llegat cultural i lingüístic del Pirineu Occidental català. S’ha interessat per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitza a El parlar del Pallars (1991). A continuació recorre totes les valls del Pirineu des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc recopilant llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries. Fruit d’aquest treball a cavall de l’etnologia i la literatura publica els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986), Muntanyes Maleïdes (1993), Viatge al Pirineu fantàstic (1994), El rei de la Val d’Aran (2003) i Mentre el món serà món (2006), entre altres. També ha adaptat alguns dels mites pirinencs per als joves lectors, per exemple La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (1998), Premi Lola Anglada, i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel·la juvenil guardonada amb el Premi Gran Angular (1991), el Premi de la Crítica Serra d’Or (1992) i de la qual se n’han fet més de trenta edicions. Darrerament ha engegat una sèrie de guies sobre indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà (2010), la Ribagorça catalana i aragonesa (2012) i el Pallars Jussà (prevista pel 2014).
Té obra traduïda a l’aragonès, el castellà, l’èuscar, el francès, l’italià i l’occità.
Més informació: Web de Pep Coll amb biografia, bibliografia, comentaris crítics, etc. http://www.escriptors.cat/autors/collp
Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista.
La seva poesia, en què es fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l’oblit. Ha publicat una trentena de llibres de poesia, entre els quals destaquen El Somni (2000), El Silenci (2001), El centre del temps (2003), Tríptic hebreu (2004), Els immortals (2004) o el guardonat Alba del vespre (2013). L’any 2000 apareix l’antologia, en edició bilingüe en català i castellà La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antologia 1984-2000, traduïda per José Ramón Trujillo i amb pròleg de Marie-Claire Zimmermann. Deu anys més tard publica una nova antologia, de més de 700 pàgines i que recull una vintena de poemaris de l’autor: S’acosta el mar. Poesia 1984-2009.
Té obra traduïda a una dotzena d’idiomes, i ha estat inclòs al volum IV de l’Antologia de poetes catalans dels professors Martí de Riquer, Giuseppe Grilli i Giuseppe Sansone, a l’antologia Non à la guerre, publicada a França amb el poeta Lionel Ray com a responsable literari, i a l’Antología de la poesía catalana actual publicada a Buenos Aires per Alberto José Miyara, entre altres.
Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats: Síntesi d’història de la llengua catalana (1981), amb M. Àngels Massip, que compta amb nombroses reedicions; els tres volums de la Gramàtica històrica del català (1984-1986), amb Àlex Alsina, i el treball De l’origen dels mots (1989).
Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en l’últim govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1999-2002) i president dels premis literaris Recvll de Blanes. Actualment és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i dirigeix la Fundació Lluís Carulla.
La seva trajectòria ha estat reconeguda, entre altres amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la distinció de cavaller de l’Ordre des arts et des lettres de la República Francesa.
Més informació: Web de Carles Duarte amb biografia, bibliografia, comentaris crítics, etc. http://www.escriptors.cat/autors/duartec
LES OBRES PREMIADES
Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa, 2013.
La matança d’una família de masovers a Carreu l’any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d’aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l’assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa. Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d’aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D’entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre’l. A partir del relat biogràfic dels personatges reals que van intervenir en els fets, Pep Coll ens ofereix una novel·la excepcional, rotunda i absorbent. Sens dubte, la seva obra més personal.
Alba del vespre. València: Tres i Quatre, 2013.
L’Alba del vespre és la llum encesa de magentes i turqueses que fa que el cel adquireixi la transparència del cristall quan el Sol s’acaba de pondre i les estrelles encara s’amaguen rere la claror. En aquest llibre Carles Duarte recorre a aquesta imatge per dir el goig i la ferida de ser amb poemes que expressen commogudament la seva manera, alhora lúcida i vital, d’entendre l’existència i la seva consciència profunda del vincle que ens uneix a la naturalesa. A l’Alba del vespre sentim el batec de la terra, l’alè del mar, esdevingut horitzó, l’univers acollint-nos, explicant la nostra fragilitat, però també convidant-nos a transcendir els nostres propis límits.
