Agenollats, els que hi assolixen, per plorar sos morts, agenollats, de vegades, d’agraïment, quan reben un auxili, agenollats, encara moltes volts, davant dels qui els diuen que avant, que arrere, que hui, que demà, que d’ací a un més, que potser un any o dos o mai.
Agenollats de cos, o de cor o d’impotència, o de por o fins i tot d’esperança per als xiquets, encara que siga, agenollats, però antes diners, com sempre, agenollats front d’una Europa que se’ls vol espolsar com a puces, com a polls, agranar-los com brutícia, com sempre i des de sempre han fet els diners i llurs sicaris, que ara s’anomenen governants, amb els pobres, freturosos, immigrants, fugits, refugiats, apallissats a casa seua i que han hagut d’anar-se’n, després de xuclar-los fins l’última moneda, l’últim sospir de sa antiga llibertat, agenollats, de nou, dins d’un vaixell negre mar, davant de sa pròpia misèria i desesper, davant d’una forta autoritat i d’un futur sense menys encara futur que el que varen deixar a ses esquenes quan fugiren.
I jo, que voldria dir-vos germans i companys però no me’n atrevisc, i tants i tantes com jo, patim la immensa malaltia de tindre mig cor amb vosaltres i l’altre mig, amb sort, mirant a una altra banda o d’haver deixat ja de mirar, quan heu deixat de ser notícia cada dia.
En realitat, vosaltres, agenollats, sou més grans que nosaltres dempeus, indiferents i, certament, afonats.
