Amb una publicitat que no ha tingut cap altre de les iniciatives de l’esquerra fins el dia d’avui, l’Arcadi i la Teresa van presentar, amb tota mena de detalls i per televisió, el seu procés constituent. Però, perquè surt ara? Perquè després que, per primera vegada, una força rupturista per l’esquerra, la CUP-AE entrava al Parlament? Perquè quan en els darrers anys les CAV i d’altres opcions municipalistes estaven consolidant espais de representació i definien a Construïm Alternatives la voluntat de construcció d’un referent polític? Podeu dir: per unir-les. Però per unir quelcom no se’n crea una de nova, es treballa amb les que ja hi ha, es potencien els espais existents, se’ls proposa obrir-se a d’altres col·lectius, i si es vol Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades es sumen i reforcen la confluència. Però no, no ha estat així. Al contrari, es fa un consell de savis, i es llença la proposta al voltant de dues figures: la Teresa i l’Arcadi.
Va ser a l’abril que va aparèixer el PC d’Arcadi-Forcades, als pocs dies de que sota el títol de “Cap a un procés constituent?” es feia un debat organitzat per la Fundació d’IC Nous Horitzons amb destacats dirigents d’IC, l’exdirigent d’ERC, Ignasi Llorente; el líder del corrent Avancem del PSC, Joan Ignasi Elena; el cap de files d’EUiA, Joan Josep Nuet, és a dir, l’esquerra dels governs tripartits. Ràpidament Joan Herrera, va declarar la seva simpatia a Forcades-Oliveres. Tampoc era estrany quan Arcadi havia fet explícit l’objectiu d’unir IC i la CUP dins la seva candidatura…
Però, com sempre, és decisiu dir quins són els objectius de la unitat per respondre definitivament a la pregunta inicial del perquè ara. La resposta és senzilla. Es tracte de trencar amb el capitalisme -terme que no es menciona en cap moment en el manifest-, o de cercar una impossible humanització del sistema? Es tracte de potenciar una unió de forces per posar-les al servei de la lluita per aturar els desnonaments, les retallades i els propers pressupostos, o d’un projecte electoral? Si del que es tracte és de fer una coalició essencialment electoral per acceptar la política “del possibilisme dins el sistema i el regim” que IC/EUiA va fer dins el tripartit, la de Saura amb el Mossos, o els acords sobre privatitzacions de la gestió del sistema sanitari o dels principals eixos de la LEC… La resposta és que per aquesta unitat, no gràcies.
No cal anar gaire endarrere per exemplificar del què estem parlant, Josep Vendrell d’IC- EUiA, en la interpel•lació al Govern sobre l’estabilitat pressupostària i el deute el 13 de març, (tram. 300-00015/10), deixa ben clar el tema del deute, dirigint-se al Conseller Mas Colell: “Si vostè m’ha escoltat bé jo no he dit: «No pagui.» Jo li he dit: «És necessari en aquests moments renegociar, plantejar la renegociació, amb les entitats financeres.». Al darrer debat de política general d’aquest octubre, més enllà de les diferències que vam tenir respecte les posicions de la CUP-AE, es deia textualment “no pagar el deute”. Quina és la unió d’ambdues? Al programa de la CUP-AE es diu trencament amb la UE, IC-EUiA diu mantenir-se i reformar-la: quina és la unitat?. Perquè no diu res el manifest de Forcades-Oliveres respecte això? Molt ens temem que llavors comença lo de “busquem un programa de mínims” que és molt adequat quan tothom estira del carro cap a camins semblants, però que atura el carro quan els bous estiren cap a direccions contràries: “capitalisme humà” o anti-capitalisme de debò i socialisme?
És cert que la Forcades reuneix a gent com ningú, gent de la que estem tan mancades les alternatives d’esquerres. És un dels arguments més utilitzat per un ampli sector que li dona suport. Però, a canvi de què? Si la resposta als problemes no és clara, permeteu que pensem que, més enllà de la voluntat de l’Arcadi o la Teresa, puguem ser davant –es vulgui o no- d’un intent d’avortar un procés real de construcció d’una alternativa política al sistema capitalista i al regim monàrquic que es ve gestant a les CUP-AE, a les CAV- Construïm Alternatives, a l’esquerra revolucionària, a tants moviments i a molts treballadors i joves que la veuen necessària. Més aviat estaríem davant la recol•locació d’IC per a fer l’abraçada de l’os als intents de construcció que surten a la seva esquerra, o si no aconsegueixen tant, esterilitzar la ruptura reconduint-la a la reforma. Per això sembla, com a mínim, poc prudent que organitzacions de l’esquerra revolucionària com Revolta Global, En Lluita o Corrent Roig hi donin suport. Avalen qualsevol projecte si porta molta gent? Pensen que també part de la gent que hi va ho fa perquè confia en ells o com a mínim els te en compte per a avaluar un projecte?
Quan escoltem a Forcades a l’entrevista amb en Basses a l’Ara (04/10/13) responent a quin futur vol, és prou clar: “… jo vull sortir al pas d’aquest estereotip de que la iniciativa privada a dintre del capitalisme és on te més marge de maniobra i que a qualsevol altre alternativa es veuria reduïda… No, si fos així jo seria capitalista… jo estic per la llibertat i per la iniciativa privada, …i iniciativa privada no equival necessàriament individual” i reivindica l’exemple del seu monestir i la ceràmica que fan. I després de proposar com a sortida “estimular el cooperativisme,… que és el que sempre han fet els empresaris i empresàries, associar-se perquè hi ha interessos comuns…” conclou amb un exemple de pagament de salaris on diu que el capitalisme és “èticament insostenible”. O sigui que el problema és només ètic –i el model de l’església no es gaire afortunat en aquest terreny-, i donat que ja ha dit que la seva alternativa no reduiria la iniciativa privada –ni en els mitjans de producció, que es la base del capitalisme, i no la justícia o injustícia salarial-, la conclusió és que la unitat que propugna és per aconseguir un capitalisme que sigui ètic, humà. També ho va dir amb una altre entrevista amb Mònica Terribas on deia que en el seu moviment també hi cabien persones de dretes, o a l’acte de Badia on cridava als empresaris…
Aviat veurem si efectivament estem davant la voluntat de construir una àmplia unitat per la lluita o no. Entren els pressupostos amb un pagament del deute que es va menjant les finances i s’anuncien més retallades i aleshores haurem de veure si del que es tracte és d’acceptar la “renegociació” amb les entitats financeres o demanar que s’aturi el pagament per fer front a l’atur i els serveis públics. Si del que es tracta és preparar la mobilització al carrer o d’anar preparant una candidatura.
La nostre aposta segueix sent clara: avençar en la confluència de la CUP-AE, les CAV- Construïm alternatives i d’altres opcions rupturistes municipalistes, de l’esquerra revolucionària, amb moviments i lluitadors i lluitadores… partint de les organitzacions existents i aprofundint les propostes concretes per a sortir a la lluita.
Per un front de treballadors i l’esquerra
Lluita Internacionalista
lluitainternacionalista.org
