Un dels casos més famosos de falses identitats va ocórrer a mitjans del segle XVI a Artigat, un petit poble situat al sud de Toulouse. Arnaud du Tilh es va apropiar durant molts anys de la personalitat de Martin Guerre, un soldat que la seva família i veïns donaven ja per mort. Fins i tot Bertrande, l’esposa de Martin Guerre, va acceptar a l’impostor com el seu vertader marit. Tot semblava més fàcil així, amb l’ordre familiar refet, fins que una sèrie de discrepàncies i tensions portaren l’assumpte als tribunals. L’impostor hi haguera potser guanyat el judici i mantingut la farsa, de no haver-se finalment presentat el vertader Martin Guerre. Malgrat tot, alguns veïns continuaren dubtant respecte a les identitats i així ho manifestaren davant el tribunal que tingué que ponderar testimonis contradictoris i incerts. Finalment, els jutges declararen culpable a Arnauld du Tilh i el condemnaren a mort. El procés va produir gran commoció i també una gran quantitat d’escrits i assajos. Michel de Montaigne el va esmentar als seus coneguts Essais per a reflexionar sobre els límits de la justícia humana. Com altres comentaristes, l’escriptor estava fascinat per les habilitats del suplantador per crear la ficció. Els seus actes superaven tant la comprensió dels jutges que era impossible formular un veredicte raonable. La millor resolució era, segons Montaigne, deixar el judici en suspens i reconèixer «que el tribunal no entenia res de la qüestió» Molts escriptors i assagistes posteriors han reflexionat sobre aquest cas que també ha inspirat un dels llibres més famosos de la història cultural, realitzat per Natalie Zemon-Davis, una historiadora que també va col·laborar en la realització de la pel·lícula «Le Retour de Martin Guerre».
Les diferències dels casos de Martin Guerre i de Brandon Mayfield són notables, moltes més de les quals separen els dos règims d’identificació dins dels que es varen produir i que tot dos varen ajudar a repensar. En el primer, els jutges hagueren de decidir mitjançant proves testificals basades en sabers socialment compartits, fruit del reconeixement mutu entre veïns i familiars dins de comunitats més o menys reduïdes i sedentàries. En el segon cas, els policies del FBI van confiar en un indici (les empremtes dactilars) que solament podia ser interpretat per experts de la dactiloscòpia. Els resultats obtinguts als dos casos no són més que exemples de la gran diversitat de circumstàncies de les pràctiques d’identificació. Aquestes pràctiques són habitualment invisibles pel seu caràcter quotidià i generalitzat, la qual cosa fa difícil qüestionar-les, llevat de situacions com les propiciades pels casos de Martin Guerre i Brandon Mayfield. Als darrers any, els avanços de la genètica i de la biometria, combinats amb la generalització de les xarxes electròniques, han augmentat considerablement la ubiqüitat i la invisibilitat de les pràctiques d’identificació. Són per tot arreu però no les trobem enlloc.
Al llarg dels segles, cada règim d’identificació ha fer servir unes tècniques particulars de forma prioritària. Les tècniques són generalment dissenyades i aplicades per determinats grups o institucions i són dirigides a una part de la població o, de vegades, al seu conjunt. Es persegueixen finalitats molt diverses: lluitar contra el delicte, limitar la dissidència, controlar a rodamons i viatgers, evitar la deserció, detenir el flux de les epidèmies, imposar tributs i cobrar impostos, permetre drets o restringir-los, etc. Aquestes tecnologies han variat enormement al llarg dels segles i les cultures. Per exemple, a la fi de l’Edat Mitjana es van difondre a Europa tot un seguit de recursos visuals per a presentar la pròpia identitat: segells de cera, insígnies, escuts i signatures (molt més enfarfegades que les actuals). També per aquells anys les autoritats judicials i eclesiàstiques varen començar a redactar llargs registres escrits que incloïen, de vegades, descripcions de trets corporals (nas, ulls, cabell, etc.) i marques a la pell (tatuatges, cicatrius, marques judicials, etc.).
A partir del segle XVI, però sobretot durant els dos posteriors, l’avanç de la burocràcia estatal i del registre escrit va fomentar la generalització de nous documents per a facilitar la circulació (passaports, salconduits) i l’extensió dels censos, sobretot amb finalitats de recaptar impostos. Aquestes eines i les pràctiques burocràtiques associades es feren servir posteriorment per a noves finalitats com el control de fronteres, la repressió de la mendicitat o la lluita contra la deserció militar. D’altra banda, juntament amb l’avanç d’aquestes pràctiques, les noves tecnologies també van permetre noves formes de falsificació de la identitat, al mateix temps que permetien estigmatitzar a grups particulars (els «sense papers»). També van impulsar noves formes d’identitat col·lectiva i rebel·lies compartides enfront dels nous mètodes de control. De fet, l’aparició de nous mètodes d’identificació (per exemple, el passaport) suposa inevitablement noves possibilitats per la falsificació i la suplantació. La consolidació dels estats europeus durant el segle XIX va introduir nous reptes per als identificadors: tancament de fronteres, migració del camp a la ciutat, dissidència política organitzada, creixent violència social, etc. Per a abordar aquestes qüestions, els governs van fer ús de noves tecnologies de la identificació, com ara la fotografia, l’antropometria («bertillonatge» pel nom del seu creador, Adolphe Bertillon) o, més endavant, les modernes empremtes dactilars.
Les tècniques dactiloscòpiques, amb orígens diversos a Xina i a l’Índia, varen ja ser aplicades a les colònies britàniques durant la segona meitat del segle XIX, inicialment amb l’objectiu de certificar la identitat durant transaccions comercials i contractes. Posteriorment, mitjançant un procés de transformació complex, la tècnica va adaptar-se als usos de la nova policia científica sorgida a principis del segle XX. Ha esdevingut una de les representacions visuals característiques de la identitat, la eina per excel·lència de les identificacions policials, també amb una gran quantitat d’aplicacions a molts altres àmbits. La credibilitat de la tècnica ha estat pràcticament incontestada fins fa pocs anys, quan escàndols com el de l’advocat Mayfield i l’arribada de nous mètodes (com les empremtes genètiques d’ADN) semblen propiciar una nova revolució dins dels règims d’identificació. Com altres ocasions, les noves tendències suposen canvis substancials als estàndards de prova, els objectius perseguits, els grups identificats, les tecnologies i els especialistes de la identificació. Diversos informes realitzats a EUA i Europa al voltant de 2010 han assenyalat la necessitat de repensar críticament els procediments de moltes tècniques de recerca policial assumides fins ara com infal·libles i incontestables (incloent les identificacions amb empremtes dactilars).
López Piñero”Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència
