Exposició ‘rostre paisatge’, de Joaquín Jara i Rosa Rodríguez a l’Octubre CCC

Inauguració a l’Octubre CCC dijous 4 de juny a les 20.00h.

Del 4 al 27 de juny del 2015. Curadora: Eugenia García Sottile.

Ductus

Convertir el nostre gest en forma. Deixar traça. Moltes vegades ens enfrontem a l’espai com un afora, com un escenari o un document en blanc, pel qual podem transitar i deixar els nostres residus com si fos simplement un dret. Rares vegades pensem el nostre pas com una invasió Però, ¿per què no plantejar-nos la creació com una construcció de percepcions més que d’artefactes? Arribar a les coses per sedimentació. Arribar a la forma en comptes de llançar-la a l’espai.

Les intervencions en el medi natural que realitzen Rosa Rodríguez i Joaquín Jara hi ha una escolta pregona dels temps de la matèria. Per això, si bé dels seus treballs queden com a “coses” només alguns fragments, en les vores d’aquests es poden reconèixer les densitats de l’espai on prengueren forma. En ells hi ha més d’un faedor, n’hi ha molts. El “ductus” no l’imposen les mans, la inscripció de l’obra en l’espai és més bé una conversació afectiva on la frase que comença el gest de l’artista la continuen els elements. Els materials exerciten un esdevenir invers, són matèria retornada al seu ambient. En un llenguatge descriptiu es diria que es degraden, en una lectura poiètica diríem que descendeixen.

A camp obert són impossibles els soliloquis.

Rostre paisatge

Rostre i paisatge coincideixen en la mirada. La mirada és la superfície on tots dos es toquen i també on es superposen. Les qualitats de la mirada són, al remat, les que defineixen les distàncies i la forma de l’espai.

El paisatge és sempre un punt de vista i moltes vegades ho associem a una imatge plana i extensa que ens enfronta; una imatge que es percep externa i que si no parem atenció ens porta a una mirada de turistes, estereotipada i distreta. Però un punt de vista també pot ser un punt de presència, el que reconeix el paisatge en l’entorn, en les imatges que no arriben a l’ull sinó a la pell. La consciència del cos com a punt zero de les distàncies. La consciència del cos com una dimensió inversa i íntima del paisatge. La consciència del cos com fricció contínua per la qual la percepció genera espai.

En les peces de Rosa Rodríguez i Joaquin Jara hi ha un silenci d’intimitat protegida. Són obres que es deixen veure però uqe no es mostren. Per ser llegides, cal recuperar a la mirada l’afecte del temps.

És per això que en rostre paisatge els materials, les densitats i els espais aparentment buits sumen un plec més, donen forma a una re-unió de multiplicitats. Les seues connexions són incomptables, perquè encara que les peces són autònomes – cadascuna acumula un origen, un creixement, un viatge – la seua trobada és dialògic i es reactiva amb cada presència; els passos de cada visitant, amb les seues trajectòries i les seues pauses, dibuixaran un nou mapa físic i perceptiu.

Com els rostres, com els paisatges, la forma, encara la més sòlida, recorda.

(Eugenia García Sottile)

Més informació i biografies dels artistes

Octubre CCC