Llicenciat en economia per la Universitat de València, professor, agent literari, assessor i escriptor. Dirigeix un Taller d’Escriptura Creativa en la Biblioteca Municipal de la Pobla de Vallbona. Col•labora com a Director Literari de la col•lecció de poesia d’Onada Edicions. És partícip de diferents projectes culturals: recitals i presentacions de llibres. És soci de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), també ho és i fundador de l’entitat cultural del CEL (Centre d’Estudis Locals de la Pobla de Vallbona) i de LletrAEdeta (Col•lectiu d’Escriptors en Llengua Catalana de Camp de Túria). Escriu ressenyes literàries i articles d’opinió que publica en el seu blog Spill, o llibre dels dies, en La Veu del País Valencià i en la pàgina web de l’Espai Mariola Nos.
El haikú (o haikai) és una composició anisosil•làbica breu, limitada a tres versos curts. Un d’ells, el segon, més llarg que els altres dos. Amb un total de disset síl•labes, la versió més habitual i ortodoxa en la nostra poètica és: 4(+1) / 6(+1) / 4(+1). Encara que Mompó, -com altres: Enric Sòria, Enric Cassasses o jo mateix en el meu darrer poemari-, utilitza també versos masculins i femenins esdrúixols sense respectar sempre les disset síl•labes del haikú. Tot sovint el poeta dóna un haikú rere un altre i els encadena pel contingut. D’origen japonès, aquestes composicions cerquen la impressió de la natura en el poeta i la vida sobre l’instant, mitjançant la suggestió amb un fort contingut del jo líric. Hi arribà a Europa a començaments del segle XX, de la mà dels simbolistes i els avantguardistes.
Suc de magrana recull vora un centenar de haikús; noranta-vuit exactament, el fil conductor dels quals és l’erotisme. Afirmaven els grecs, però, que la magrana és el fruit de l’oblit. Llavors hom pot entreveure en l’encertat títol del llibre de haikús un orgasme, un esclat dels sentits, més profund. On en eixos breus instants, tal vegada mil•lèsimes de segon, s’oblida tot, la vida la mort i ens deixem dur per l’èxtasi, la joia i el goig. Com quan acabem de llegir-ne algun dels acurats i bells haikús que ens regala Mompó.
De la sal tèbia
a la llum dels genolls
llostreja el dia.
Tanmateix, hom troba entre aqueixos delicats versos l’essència de la poesia momporiana. Un llibre amb una mirada que conforma un recorregut emocional i existencial. Un desig de terra; hedonista, en la recerca dels plaers: tant sibarita en la bona taula com en el joc de la seducció. Alhora una reflexió sobre el pas del temps: «Vénen les hores / dels guaites de l’asfalt; / deixe l’espill». Amb una sintaxi i un ritme suggeridors, amb petites i precises instantànies, Suc de magrana ens aboca a una almadrava de sensacions i sentiments universals. Un llibre de poesies que és un regal dels déus més terrenals i que recomane perquè estic convençut que en gaudiràs tant com ho he fet jo.
Presentació Francesc Mompó a l’Espai:
