Una ombra s’amaga en la negra nit.
Davall la flassada, de por tremola.
Es sent com es trenca la veu de l’amo
a sobre la pau del silenci nu.
L’estima ‒li diu donat colps de puny.

L’ombra sap que no podrà declinar
el premi a la seua abnegació.
L’ombra plora silencioses llàgrimes
mentre sent com s’apropa enfurismat
aquell que altra hora va estimar
aquell per qui renuncià
als somnis propis d’un futur millor.

L’ombra sap ara que allò no és amor.
Es sent captiva, aïllada d’un món
que la ignora cegat per la pietat.
L’ombra pensa que només amb la mort
podrà evadir-se d’aquesta presó.

El Mur de Xerea

Xavi vidal