Primer va ser Vicent Casanova qui ens va deixar a les darreries del mes de febrer. Vicent Casanova era, és, un referent per a l’arqueologia a Bocairent. Persona autodidacta, al seu interés, esforç i vehemència es deu, en bona part, que el jaciment de la cova de la Sarsa de Bocairent s’haja valorat en la seua justa mesura i s’hi hagen realitzat diferents i fructíferes investigacions. Són de destacar les seus col·laboracions amb el Servei d’Investigació Arqueològica de la Diputació de València i ha estat l’ànima del Museu de Prehistòria de Bocairent que porta el seu nom. En el record de visitants, adults i menuts, queda l’entusiasme que posava en les seues explicacions i com mostrava les reproduccions que havia fet de peces de ceràmica, utilitzant les tècniques de fabricació de les que s’havien trobat als jaciments de Bocairent.
El 9 de març la notícia de la mort de Joan Martínez va córrer com un llamp deixant-nos tothom incrèdul. Però era veritat. La imatge de Joan, més pública per la seua activitat, sempre amb la seua dolçaina, al costat dels tabaleters Colomina i Quino, la vam portar –i la portem- impresa des d’aleshores permanentment al nostre cervell.
Era a finals dels anys 1970, quan a Bocairent es deia que estaven en perill les danses, perquè el dolçainer de sempre, el músic Antonio Calatayud -el “tio Putxero”-, una altra institució a Bocairent, es trobava major i les danses, a més de passacarrers i altres actes podien desaparéixer. No es trobava ningú que es llançara o que aprenguera a tocar la xirimita. Però va aparéixer un músic jovenet de la Unió que tocava l’oboè que ràpidament va dependre i en molt poc de temps deixava tot el món bocabadat pel domini de l’instrument que tothom considerava com menor.
Joan i la seua dolçaina es van fer omnipresents: incansable, no sols no es va perdre cap acte dels que utilitzaven la dolçaina per a fer l’acompanyament musical, sinó que els va enriquir i perfeccionar tècnicament. I de l’admiració pel ”tocaor“ de la dolçaina van nàixer l’interés de xics i xiques per dependre a tocar l’instrument, i d’ací es va passar a les colles, a les escoles de dolçaina, a incorporar-la a composicions musicals. I Joan es converteix en director de grups de dolçaina, en professor, en referent… En la memòria ens queda el repte que posava a les balladores i balladors de les danses de Bocairent, a les festes de Sant Agusti, per veure si eren capaços de ballar al seu so durant quasi quinze minuts.
Joan gràcies per la teua dedicació a la dignificació de la música nostra, des de l’IEVA el nostre agraïment i reconeixement
Descansen en pau.
Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida
