Hui, a les 8,30 del matí un grup que sobrepassava les cinquanta persones de totes les edats i condicions físiques hem complit amb la cita de veure’ns a la Plaça Major de Corbera per fer la travessia de les Fontanelles a la Murta, per la senda dels Frares, bona part de la qual ha estat recuperada de l’abandonament una garbera d’anys, gràcies al treball del Voluntariat Mediambiental de Corbera. Val a dir que ha estat una tasca descomunal i que l’única manera d’expressar el nostre agraïment és visitant els paratges que travessa per gaudir no sols de la natura sinó d’un fragment d’història de la comarca, viva en cada racó de l’itinerari, que relaciona estretament el monestir de la Murta amb Corbera i la marjal que escampa els seus espills d’aigua fins a fondre’s en l’horitzó de la costa. També perqué les sendes no tornen a perdre’s durant una altra garbera d’anys. Llàstima que en temps de sequera la serra de Cobera i la vall de Murta no vesteixen les seues millors gales per regalar-nos un ai al cor.
A l’entrada de la senda dels Frares ha estat Miquel Garcia Sauquillo l’encarregat de parlar-nos de la troballa de jaciments arqueològics pertot arreu, el que demostra que des de fa milers anys estos paratges ofereixen condicions de supervivència suficients per fer possible els assentaments humans i que les sendes han estat utilitzades des de molt antic per connectar les diferents valls, bé per raons econòmiques o religioses. Miquel ha explicat que pràcticament tots els jaciments arqueològics han estat espoliats i que són ben escasses les restes que es conserven en museus o han arribat a mans dels experts de les universitats per ser estudiats. La zona que podem albirar amb una simple panoràmica visual reuneix coves, en les parets rocalloses, quasi inacessibles que han estat habitades per diferents inquilins al llarg d’èpoques molt distants, des de la prehistòria fins als col·lectius de místics eremites, que es retiraven voluntàriament a estos indrets per buscar una connexió més espiritual amb Déu o aconseguir un estat anímic impracticable en altres latituds més mundanes. Tot i reconeixent que tenia poques nocions de botànica, Miquel també ens ha explicat que la serra de Corbera també és una zona de gran riquesa vegetal, amb plantes endèmiques protegides i un conjunt de plantes medicinals que van ser la base dels remeis medicinals elaborats per la comunitat religiosa del monestir de la Murta i dels propis remeiers de la comarca de la Ribera Baixa. Precisament a Corbera, un farmacèutic originari de Càrcer fa un estudi profund de la botànica de la serra. Li deien José Borja Carbonell i el seu llibre l’edità l’ajuntament de Corbera fa un grapat d’anys.
El recorregut de la senda ha estat desigual, amb trossos senzills de transitar i d’altres que ens col·locava els batecs del cor a la gola i ens feia figa les cames, nosaltres els urbanites que tot ho apanyem prement un botó i treient el que necessitem del seu embolcall de plàstic. Passem a un centenar de metres de la cova de les Ratetes i pràcticament pel llindar de la cova dels Frares, una mena d’entrant arrecerat en una paret vertical de roca amb un fossar natural al davant. El seu sostre acumula sutja de les fogueres de tots aquells que han buscat refugi sota la seua protecció imperfecta, com quan fa més quaranta anys Ramonet Sellés -que estic segur que ara somriu des de l’altre món en escoltar-me contar-ho- i jo mateix, passàvem les nits fredes, en plena ruta a uns altres indrets, en bona companyia d’altres amics del Centre Excursionista de Sueca, després d’haver deixat avís a la caserna de la guàrdia civil de Corbera, vint anys després d’haver finalitzat les accions guerrilleres del maquis. Unes circumstàncies molt ben descrites per Víctor G. Labrado al seu llibre “La guerra de quatre”.
A mesura que pugem, les cames pesen més i més, però la gran recompensa és el paisatge i el flaire intens de la massa vegetal que pateix, com nosaltres, les rigors de les temperatures i la sequera mediterrània persistent que no s’acaba mai per molt cíclica que siga. La visió de la vall de la Murta ens dóna una alegria acompanyada per un airet que ens fa recobrar les forces i ens recorda que després dels patiments podrem esmorzar al voltant dels safareigs del monestir, a l’ombra fresca d’uns arbres centenaris i, sobretot, amb una gana desbocada, que no tindrà en compte les bones maneres ni, probablement, els dits dels despistats.
En efecte, en arribar, la gent es dispersa buscant la millor ombra i el terra més blanet. La conversa distendida pot ser un aliment reconfortant per a l’ànima i cultiva els bons caràcters dels amics i coneguts. Els menuts, com sempre fan, no paren en torreta. Per a ells i elles tot és nou, la natura és un joguet que té múltiples possibilitats, hui que ens hem allunyat tant de la informàtica. Els peixos acolorits de les basses semblen aterrits, a la vista de la dotzena de caps que els guaiten, amb intencions poc clares. De més amunt, baixa la canal de teules de l’aqüeducte que renova l’aigua dels safareigs, silenciosa però fresquíssima. Retallada toscament sobre un paisatge lleganyós, potser per la son d’haver-se despertat amb peresa, l’arxiconeguda torre de la Murta ens contempla carregada de paciència i de segles que han passat com en un sospir.
A les 11,30 ve Pedro Benedito, historiador i guia del monestir, a explicar-nos la història de la Murta i les circumstàncies per les que ha passat fins a convertir-se en propietat de la ciutat d’Alzira, després d’adquirir-la a un particular el 1989. O siga, fa quatre dies mal comptats. Segons explica Pedro, al 568, ja hi ha activitat religiosa a la vall, protagonitzada per Sant Donat i els seus eremites africans, però la invasió Àrab al 711 acaba amb estes pràctiques religioses. És interessant saber que la construcció de monestirs es decidia valorant les condicions mediambientals dels paratges, no des d’una interpretació sòbriament materialista sinó perquè la gent estava convençuda que l’existència d’estes condicions provenia de la voluntat de Déu. És a dir, Déu proveïa estos llocs sagrats d’unes característiques bàsiques de supervivència (aigua, recursos agrícoles, climatologia, etc) i quan desapareixien era l’hora d’anar-se’n a un altre lloc més benigne. El monestir pertanyia a l’orde dels Gerònims, dels quals sols en queda una comunitat a Segòvia, que compta amb una mitjana d’edat de quasi noranta anys. Ens diu Pedro que té el seu telèfon, per si hi ha algú que li naix l’impuls interior de dedicar-se a la vida contemplativa i a l’oració, per a la salvació del món.
Recorrem els diferents espais i edificis del monestir en runes. Pedro ens explica que arran de la desamortització al 1835 el monestir acaba en mans privades i es desmuntat peça a peça per a destinar els materials a la construcció, ja que el propietari, un cert Serra, era constructor. Només no aprofita allò que és tècnicament complicat d’endur-se i els materials defectuosos o trencats. A més, construeix una casa familiar per passar a la Murta els estius de basca, lluny de València. A qui ens recorda este cavaller amb un sentit tan pràctic? Este fet històric de gran transcendència social produeix que el monestir s’esquartere i es descarne al millor postor, sent víctima també del saqueig incontrolat dels veïns que pretenien fer un bancal o alçar una paret grossa per examplar la casa. Una conseqüència immediata és que la sedimentació i els successius corriments de terres colguen part de l’estructura i els fonaments del monestir, on s’han descobert més de 75 esquelets de frares, dipositats dis les seues criptes, sota més d’un metre de materials d’al·luvió.
Una vegada acabada la visita guiada, seguim el traçat de l’aqüeducte per recórrer la senda que ens tornarà a Corbera. La tornada és dificultosa a causa de la calor i de les poques forces que ens queden a les cames. L’ascenció es fa lenta i la filera de caminants s’allarga i s’ajunat com un acordió, dibuixant una línia de formigues multicolor que puja la costera en zig-zag. El cansament es reflecteix a les cares. Ja no hi ha ombra que senta una grams de pietat per nosaltres i en uns certs paratges més arrecerats sembla que el vent se n’haja anat sense acomiadar-se i l’oxígen per a respirar amb ell. Però al cim, les circumtàncies són unes altres. De nou bufa un vent animós i fresc. L’abaixada es fa més lleugera, per la llei de la gravetat i perquè habitualment les cavalleries que s’encaminen als seus corrals, després d’un dia de treball intens, ho fan més reconfortats.
Al pla del Pouet trobem una font eixuta, envoltada de plantes acostumades a la presència d’aigua i al regal de la seua humitat. A uns minuts, al pla de les Rabasses, encara hi ha les taules de pedra que, a tres pams d’alçària, sostenien el feix de llenya que les persones es carregaven a l’esquena, a fi de no desronyonar-se amb l’esforç d’alçar la càrrega. Es tracta d’escenes d’unes altres èpoques en què la majoria de la gent es guanyava la vida d’una altra manera i gràcies a estos oficis la muntanya es mantenia neta i no convertida en un paller explosiu com actualment.
Una vegada a Corbera, desprès de tastar amb el cul el terra de les sendes -que no he caigut, que m’he tirat!- i d’aterrar damunt de les argelagues -plantes que no tenen cap sentit de l’hospitalitat- caminem pels carrers, en direcció als cotxes, menjant-nos unes taronges a bocí ple, com si haguérem viscut una aventura mereixedora d’eixir en la televisió. Però com que ja no tenim RTVV ens fotem!
