Ma. Empar, una bona mestra i sobre tot una bona dona, s’ha topat amb una d’eixes pedres que apareixen enmig de la vida quan menys t’ho esperes. Sabem que aquest curs no tornarà, no perquè no vullga sinó perquè la seua pedra és ben grossa i no resulta gens fàcil alçar-la i llançar-la lluny del camí. Els pares i els xiquets no dubtem que una dona valenta, com és ella, ho aconseguirà, però mentrestant la tirem a faltar.
4 mesos sense mestre… Bé, potser això no és del tot cert, tenim mestres, molts. Un mestre diferent cada hora lectiva, però no tenim un tutor que ens aconselle, que ens guie, que puga “llegir” els xiquets com ho feia Ma. Empar. “Llegir els xiquets” no és cosa senzilla, s’ha de tindre una sensibilitat especial que només tenen els mestres, per a poder mirar-los i saber que dir-li a cadascú d’ells. “Lluís, trau-li punta a la llapissera que així faràs la lletra més clara… Maria, pintes la mar de rebé, si perfiles amb negre les voreres encara et quedaria més xulo”.
Malgrat que tots els nostres mestres tenen la millor voluntat i predisposició, els falta una cosa essencial… el temps. Amb una hora de classe al dia no es pot atendre bé els xiquets, sembla de sentit comú però hi ha qui no acaba d’entendre-lo. La nostra l’escola té cinc baixes que no es cobreixen des de fa molt de temps, entre d’elles dos jubilacions. Mentrestant algú, assegut al seu despatx amb climatització i cafeteria a la planta baixa, no considera oportú posar solució a aquesta situació.
Els xiquets amb més dificultats estan sent els primers en patir les conseqüències. Alguns pares tenim la incertesa de saber si passaran o no de curs i, malgrat els nostres esforços, no sabem ben bé cap a on tirar. Però fins i tot, el xiquet més estudiós, aquell de les ulleres de pasta i la lletra de cal·ligrafia, hui diu que no vol anar a l’escola.
-No ho sé… quan torna Ma. Empar?
Els xiquets i els pares de 2on de primària, línia en valencià del Santiago Grisolía, no demanem ordinadors, que no tenim, ni classes de reforç de lectoescriptura per als xiquets que més ho necessiten, que tampoc en tenim… Només volem un mestre.
Ens dóna igual que siga un home o una dona, alt o baix, guapo o lleig… Això sí, voldríem que parlara valencià perquè ací a la ciutat, potser més que en altres llocs, ens fa falta escoltar paraules tan boniques com samaruc o sargantana.
Creiem en l’escola pública. Som l’escola pública.
Júlia Sorní Moreno
Col·legi Municipal Santiago Grisolía de València
