Transparent, senzill. Ple d’idees que veuen la llum quan eixen a esculpir els seus ideals de justícia, de llibertat, d’amor, de lleialtat als orígens… Compromés amb la vida, amb tot i amb tots, Feliu contribueix amb la seua cançó, a fer d’aquest nostre món, un món millor.
RedactaVeu / Xàtiva
– 20 anys als escenaris són molts anys, com va començar tot?
Bé, jo vaig començar escrivint, m’agradava escriure. I quan va arribar la música em vaig adonar que cantar era una altra manera de llegir. Així que vaig començar a llegir cantant, i això va fer que un dia no sé com, em feren cantar entre amics, i els amics em digueren que havia de fer un concert. Va ser a Ontinyent. Un concert per al qual jo tenia quaranta cançons, trenta de les quals no s’escoltaran mai, afortunadament (es riu). Però amb aquell concert, el que vaig aconseguir després és poder anar a altres llocs, com anar a la universitat. Vaig començar a cantar a la universitat, a les cantines, inclús abans de ser jo mateix estudiant. I a la universitat el que passa és que hi ha molta gent de molts llocs diferents i això em va permetre anar a molts pobles i sense adonar-me’n, estava dedicant-me a això. No era una previsió que entrava a la meua vida en eixe moment.
– Quins són els teus referents literaris i musicals?
Els meus referents literaris són molt clars. Un és Estellés, tot i que encara no havia gravat cap ‘musicació’ d’ell, però sí que ha influït en la meua manera d’escriure. Després, sobretot vitalment, més que no literàriament, Joan Salvat-Papasseit, pel que fa a la poesia.
I pel que fa a la música, hi ha moltes influències diverses. Tot el que una persona escolta o llegeix també l’influeix, encara que no ho vulga, no? Però el que jo porte, com a discoteca a casa, és la cançó d’autor dels 60 als 80, ací al nostre país, també la cançó sudamericana i una part de la cançó anglosaxona. Sobretot aquesta influència, i després, qualsevol influència de qualsevol que tinga la meua edat. Des de Kortatu o Negu Gorrriak… de tot una mica. Però el que he escoltat més sempre ha sigut la cançó d’autor.
– Des que començares, hauràs viscut moments molt especials. Ens agradaria que ens en contares algun, com per exemple, com és actuar al Palau Sant Jordi, al costat de Lluís Llach.
Bé, jo sempre dic, i ho pense, que quan tens un públic davant, tens un públic només. És igual que siguen trenta persones, que trenta mil. El públic és el mateix. Has de cantar les mateixes cançons i amb la mateixa passió. I seduir igual aquella gent que tens davant. Evidentment és més fàcil amb trenta persones i, de vegades, porta més satisfaccions.
Aquestos esdeveniments grans també són importants, també són especials. És una altra manera d’especialitat, diríem. No crec que el màxim a què puga arribar un artista siga arribar a molta gent al mateix temps, sinó arribar a molta gent, a poc a poc, i entrar lentament pels camins de la seducció. Així que per a mi, tan important va ser el concert que vaig fer al Palau Sant Jordi, com el primer que vaig fer a la cafeteria l’Slàvia.
– Recordes algun altre moment especial que ens pugues contar?
És que són bons pràcticament tots. Si haguera de parlar d’alguna cosa fora del comú, potser parlaria d’algun mal concert. Però, en general, com que és la meua passió, sempre és especial i m’ho passe molt bé sempre. De vegades, puc tindre sorpreses entre el públic, de trobar-me a gent que no espere, o públics com el de Montevideo o el de Berlín, i això sempre és especial.
– Vers l’infinit és el teu últim treball, i el que fa set. Com cada disc té la seua essència, voldríem saber quina és la de Vers l’infinit.
Doncs, l’essència de Vers l’infinit és això exactament. Parlem de la influència de Papasseit, i aquestes dues paraules juntes vénen de Papasseit, d’un vers seu, d’aquest vitalisme sempre cap a l’infinit. Com a la utopia cap a la qual tendim sempre i l’horitzó, que sempre està davant, fins i tot quan pensem que hi hem arribat. Això crec que ha de ser la vida i també la vida en l’art. Jo no em limite a aquestos 20 anys que he fet en la música. Una vegada he arribat ací, continue veient un altre horitzó i continue caminant. I això és Vers l’infinit.
– Què té del passat, aquest nou treball, què aporta al present, i com veu el futur?
Del passat té molt. Si mire cap arrere, l’infinit és inabastable, no es veu el principi. Té molt de les meues arrels i, en tot el que he fet durant la meua trajectòria als escenaris, el que he acabat fent ha sigut tornar al principi i fer una reducció total: fent concerts on torne a tocar jo sol, defense cançons que estaven molt produïdes amb una guitarra i una veu només. És, d’alguna manera, tornar als orígens de tant en tant.
Espere estar aportant moltes coses, no només al meu present. Jo dic en una cançó que el present és un regal, és un present. L’hem de deixar en les millors condicions possibles perquè, els qui vinguen després, puguen fer un present sobre una base millor que el que hem trobat nosaltres. Així que espere estar aportant, no sé si això es veu, es veurà o no es veurà, però jo, al menys, estic intentant fer-ho.
El futur s’ha de veure sempre amb esperança; esperança amb el que vol dir la paraula: esperar. Esperar que realment el futur serà millor, per a tots i totes. I això és el que espera Vers l’infinit del futur. No només espere coses bones per a mi. La meua màxima felicitat és aconseguir coses bones per a tot el món, entre tots.
– Com va sorgir la idea de finançar amb el micromecenatge (de la mà de la plataforma Verkami) aquest nou treball.
Bé, els músics fem micromecenatge des de sempre, però es diu ‘la paradeta dels discos’ (es riu). Aleshores el que fem és, al final dels concerts, financem la propera cosa que farem, amb un producte que oferim a canvi d’un preu molt xicotet. El que hem fet és muntar la ‘paradeta’ abans del concert, d’alguna manera, abans de fer el disc. I considere que, ara mateix, ha sigut una eina útil i l’he utilitzada com s’han d’utilitzar totes les eines que ens semblen útils en cada moment.
– Com és la vida de cantautor al País Valencià?
La vida de cantautor al País Valencià és com la vida de qualsevol ofici al País Valencià. No sabria trobar-li una excepcionalitat. Ara mateix, en aquest moment de crisi econòmica, tots som un enemic de la ‘troika’, independentment de la llengua en què cantem, o si no cantem o si fem pa… El que està clar és que, ara més que mai, en els nostres oficis, hem de tindre un cert compromís, i és igual que siguem cantants, periodistes, forners o mecànics, en la nostra feina tots acabem imprimint les nostres postures. I està bé que això siga, i que siga sempre i en llibertat, a la qual cosa, en aquest país, durant molt de temps, no hem estat acostumats, que les coses es poden dir tranquil·lament, sense que s’enfade un alcalde o un president de la generalitat.
Totes les fotos de l’entrevista de Feliu Ventura en els Jardins del Palasiet de Xàtiva
– A quin polític li cantaries les quaranta?
És que la llista seria molt llarga. Però segurament a tots en general, a tota la classe política, perquè no manen realment. Hi ha alguns que manen per damunt d’ells, sobre nosaltres, i els ho permeten. Aleshores, com que no se n’adonen que són ells els gestors que nosaltres hem posat perquè ens solucionen els problemes i no ens els solucionen, ens haurem d’adonar que no ens hem de queixar tant dels polítics, ni de cantar les quaranta a ningú sinó, realment, de construir un model nou, per a tindre una societat millor, on segurament hauran de tindre menys importància els polítics en les coses públiques i en la política, que és una cosa dels ciutadans.
– Feliu, tu igual que un ‘súperheroi’, tens un company inseparable, Borja Penalba. Com va nàixer aquest ‘súperduo’?
(Es riu) És molt curiós veure aquesta relació que tenim com la d’un súperheroi i el seu ajudant. A més, ens he imaginat disfressats i no m’acabe de veure del tot. Realment, és una altra cosa. Des que el Borja i jo vam començar a treballar junts, ara fa 10 anys, hem aconseguit treballar com un sol home, més que no com un equip, perquè hem tingut una compenetració total a l’hora de pensar la música, tot i que veníem d’influències diferents, i algunes no tan diferents. Jo crec que més que una col·laboració ha sigut una cooperativa, hem cooperat per a fer que les meues cançons arribaren a llocs on jo no esperava. I sí la relació és bona, molt més la professional que la personal (es riu). Bromes a banda, mantenim una relació que podria ser pràcticament la d’un germà però, sobretot a la feina, ha sigut un producte molt bo, hem aconseguit productes dels quals puc estar plenament satisfet.
– Què hauria fet Feliu Ventura a la vida si no s’haguera dedicat a la música?
No sé què hauria fet. El que sí que sé és que faig moltes coses a banda de la música, també he fet de professor i moltes altres coses. El que supose és que, a banda del meu ofici, que no sé quin hauria sigut, també hauria estat relacionat amb l’art o amb la docència, o amb les dues coses juntes. Perquè al final, els concerts tenen una mica de temps en què has de seduir una gent que tens davant, per a fer arribar un missatge. Això no és molt diferent del que fa un professor o alguna persona que està de cara al públic.
També m’apassiona el món de la comunicació. Potser hauria sigut periodista si no haguera sigut músic. En la meua vida personal, ja des d’abans i ara, tinc una militància contra la globalització, contra el poder dels diners sobre les persones i a favor de la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre territori. I això crec que no hauria sigut molt diferent.
– Has cantat a l’Amor, a la Llibertat, has cantat per la Igualtat, per la Justícia, i per tantes coses més. Però, a qui o a quina cosa t’agradaria dedicar-li unes lletres, i no ho has fet encara?
No m’he plantejat mai començar a fer unes cançons on haguera de parlar d’uns temes determinats. El que he fet sempre és ser sincer i contar el que m’ha passat a mi com a persona. El que sempre dic és que, com que jo no em puc aïllar del món que m’envolta, el que a mi m’afecta com a persona, afecta unes quantes persones més. Aleshores, no sé què contaré a la propera cançó, però segurament, estarà íntimament lligat als meus sentiments en aquell moment. No sé a què dedicaria una cançó ara, però crec que les crítiques o els dibuixos més cruels que he fet del món que m’envolta, els he fet a través de l’humor, com a les cançons D’acord, d’acord o El nus de la corbata. És una línia que he encetat fa temps i potser, on hi hauria d’aprofundir més.
– Què opines de la censura de la denominació ‘País Valencià’?
No tinc una opinió molt elaborada sobre el tema de la censura a la denominació de País Valencià. Realment, tinc un cansament total ja a allò que, els que es diuen valencians, tenen en contra d’ells mateixos i contra la resta, que no els hem fet res.
Vivim en un lloc que és un país i és valencià. No hauria de ser un problema denominar-lo així. Jo crec que és més un problema denominar el nostre país com una comunitat, com si fóra una comunitat de veïns o una escala. Som quelcom més important que una comunitat. Ens diem a nosaltres mateixos com de grans i importants som, i clar, és que som un país, i hauríem de portar el nom del nostre país amb orgull.
– Cap a on penses que va el món de la cultura, i en especial el de la música, amb el nou escenari que estem vivint: amb les retallades, amb les noves tecnologies…
Evidentment les retallades són un problema, l’iva cultural també ho és, però les noves tecnologies no són un problema per a la cultura, ben al contrari. Es tendeix a criminalitzar-ho dient-li ‘pirateria’, a una certa posició del públic a través de les noves tecnologies, cap als artistes. Crec que tot no és ni tan blanc ni tan negre, i que si jo he pogut anar a Sudamèrica i, abans d’arribar, ja coneixien les meues cançons, és gràcies a les noves tecnologies.
El problema és l’educació de la població cap a la cultura, això és una cosa que s’ha trencat. S’ha d’entendre la cultura com una cosa de primera necessitat, que ens alimenta per dins, ens fa ser una societat millor, i que ens serveix per a moltes altres coses, no per passar una estona en un concert, sinó que ens fa millors entre nosaltres i per al futur. Ens socialitza i ens cultiva, cosa que s’hauria de transmetre a través de l’educació.
En aquest cas, els gestors polítics són els que realment haurien de fer que l’educació fóra una eina vàlida per a donar valor a la cultura. A banda, el problema de fons és que hi ha molts artistes per baix del llindar de la pobresa, des de fa molt de temps, no ara amb la crisi. Això no s’ha solucionat mai. No existeix un sou mínim interprofessional estipulat per als músics, estem desprotegits fiscalment.
Sembla estrany, sobretot vivint en un país on hi ha ciutats que tenen dues bandes de música. Ací mateix, a Xàtiva, un percentatge molt elevat de la població n’està relacionat, qui no és músic és familiar de músic. Això, multiplicat per tots els pobles del País Valencià… I ja no només els músics de banda, hi ha tants altres músics que van pel món vivint d’això, i que no són respectats ni ‘salarialment’ ni tan sols d’una manera personal. I és el mateix per als músics que per a la resta de disciplines artístiques.
Eixe és el problema. Ni les noves tecnologies, ni les retallades, que també ho són. Però hi ha un altre problema de fons. Per a poder dir amb orgull que tenim una cultura del Valencià, s’ha d’alimentar la gent que la fa.
– Què opines d’aquest nou projecte informatiu digital que és la Veu del País Valencià?
Bé, és un exemple de com les noves tecnologies tenen coses bones també. El món ha canviat moltíssim, en concret el de la comunicació. Abans, havies de tindre una gran infraestructura per a transmetre un missatge, depenies d’un material físic, un paper. Ara funciona d’una altra manera. Nosaltres, els qui venim d’un altre moment històric de la comunicació, de la música, que vivim amb els formats, ens costa entrar en les noves tecnologies, però la gent que ja ha nascut amb elles, són els que ens diran com funciona la cosa.
No hauríem d’estar tan preocupats per aquest canvi de formats. L’avantatge que té un mitjà digital com la Veu del País Valencià, és el de poder arribar a tot arreu, no només dins del País Valencià, la Veu del País Valencià, fora, en el món. Per això considere que és molt positiu.
