Paco Muñoz: ‘Em castigaren i em pegaren per parlar valencià’

Sixto Ferrero

/ Real

Amb “Sóc esquerrà i anarco” i “Fabregat li carregà el mort al Sifoner de les paraules prohibides de RTVV” iniciàrem aquest homenatge que des de La Veu estem retent al cantautor i escriptor Paco Muñoz.

-Tingué alguna influència del Som de la pelitrúmpeli, el disc per a xiquets d’Al Tall que apareix en 1980, ja que el seu primer Paco Muñoz canta als xiquets apareix en 1984?

Sabia que estaven fent-lo perquè Vicent Torrent i jo sempre hem tingut prou relació. El que passa és que allò que ells feren, encara que posaren algunes cançons populars, era una cosa més de creació i la meua producció per a xiquets no fou pensada. A mi m’ho oferí un amic meu que treballava a l’Ajuntament de València perquè tots els diumenges feien teatre infantil a Vivers. Hi havia un dèficit com era que Vivers és molt gran i quan començava l’obra de teatre no hi havia quasi xiquets, acudien a mesura que s’assabentaven. No hi havia una megafonia que ho anunciara. Aquest amic em diu: “Per què no véns tu i fas dos o tres cançons d’animació per als xiquets i presentes el grup de teatre?”. Així començà, ja que després una casa de discos de Barcelona em demanà que els gravara deu o dotze temes per a xiquets. Eixe és la cassette que li duc al Fuster i em diu “fins que no tingues deu com aquest per ací no tornes”. Un dia als del grup de teatre se’ls va espatllar el cotxe i no apareixen. Jo vaig cantar tres cançons i en veure que no apareixia ningú vaig seguir i com els xiquets s’ho passaven bé va ser quan vaig valorar eixa possibilitat.

El Som de la pelitrúmpeli fou un disc fet per a xiquets, això sempre li ho he comentat a Al Tall, però als xiquets no els entrava. Jo treballí el primer amb Nacho Mañò, el de Presuntos, i el Nacho Mañò és qui diu: “Farem músiques tradicionals però l’acompanyament el farem més audible”. Com el que escolten els xiquets a la televisió o a la ràdio però amb cançó popular, de fet La Lluna, la Pruna la férem en merengue. Aleshores, sempre he pensat que les versions que he fet per a nanos han estat ‘castigadores’ per als pares. Tinc un amic que em deia que pujava el xiquet al cotxe i era Puff una vegada i una altra vegada.

-Vostè també va tindre relació amb Lluís Llach i coneix el seu tarannà, com veu el paper que ha assumit ara com a polític i, arribat el cas, com veu el procés català i com creu que pot afectar al País Valencià?

Són situacions diferents. Els llauradors d’ací, si els ho preguntes ho saben tots, pagaren el ‘Pantano de Alarcón’, i ara no ens deixen aigua, tot i que el pagaren els llauradors valencians per assegurar l’aigua ací. Davant d’això se’ls diu: no hi ha res a fer. Aleshores, la burgesia valenciana no ha sigut nacionalista en absolut, mentre que la burgesia catalana sí. Una burgesia que ha potenciat el català, els llibres, la cultura… amb diners clar. L’altre dia l’Aute ho deia, “el sentiment és el sentiment”. Pots tindre un sentiment de no haver-te sentit espanyol…, per exemple, el fet que a mi en el seminari em castigaren per parlar valencià, inclús em pegaven per això, a mi em va marcar molt.

Una altra cosa que em marcà molt fou un altercat que vaig tindre per no saber que Fernando III el Santo, del qual em vaig assabentar que no era rei d’ací, que ací teníem uns altres reis. Vaig pensar per què no me’ls van ensenyar? La reacció davant d’això és un sentiment que a algunes persones els afecta més i a altres menys. Aleshores, eixe sentiment nacionalista que tenen els catalans és molt extensiu. Del referèndum que feren a Catalunya, allò important no fou el nombre a favor o en contra, allò que m’impactà fou que Catalunya té 875 pobles, doncs 846 votaren que volien anar-se’n. Si no haguera sigut per la invasió de vots castellans de ciutats com Tarragona, Barcelona, Sabadell,… jo vaig viure una temporada a l’Empordà, al poble on vaig de tant en tant, Gualta, allà votà només una en contra de la independència!, tot el poble, retor inclòs, votaren a favor. Així a molts pobles, és a dir que eixe sentiment existeix…, ara, si amb menys poden aconseguir la independència…

^{Paco Muñoz mostra una de les cartes d’Aute amb qui manté una relació d’amistat per correspondència.}

El Llach en aquest afer s’està agafant al Martí i Pol, “demanar l’impossible per aconseguir el possible”. El possible és que millorarà la situació de Catalunya. És com l’exemple de Carod-Rovira que deia: “Quan li dic a la meua dona que estic a una autovia, ella ja sap que no estic a Catalunya”. És a dir si tens la sort que et cau un president com Rajoy que cada vegada que parla naixen 20 o 30 nacionalistes més…; el nacionalisme l’ha fomentat la falta de diàleg. Si la gent reflexionara que fa no sé quants mesos que no hi ha govern i seguim igual, no passa res, aleshores per a què aprofita el govern?, això és igual que el govern, que està en funcions i continuen fent lleis i decrets. Espera’t, no? Que entre l’altre govern, el que siga, no que continuen fent lleis i dient barbaritats… Al Llach li ho deia, “Lluís quan pugues em fas un passaport”.

-Creu que està per fer un reconeixement institucional, on caldrà incloure’l a vostè, i a tots els qui se la jugaren cantant i creant en valencià encara amb el franquisme ben viu?

No espere res en eixe aspecte. Els artistes en el moment que deixem el cim ja no som ningú. Si Paco Muñoz significarà alguna cosa, doncs possiblement em reconeixerien alguna cosa, però en aquest moment… Aquest país ha sigut així, d’un cantant, d’un escultor,… què tenia de menys l’Ovidi que el Raimon? L’Ovidi no ha cantat mai al Teatre Principal de València. El problema és que els premis que solen donar els polítics volen premiar-se a ells, però si quan et donen el premi no els arriba a ells cap glòria…

>

-Estic d’acord però crec que determinats premis haurien de reconèixer allò que significa i representa eixa persona no l’èxit. Per tant, amb els anys que queden de govern progressista, creu que haurien de fer alguna reconeixement?

Tota la feina que jo he fet me la veig reconeguda contínuament. Estic orgullós d’estar al bar i que entre un tio que no sé qui és i em diga: “Jo em vaig criar amb les teues cançons”. Em va passar també a El Corte Inglés, on vingué un punki amb la jaqueta plena de xapes, aleshores estava la cosa marejada pel tema de si català o valencià i pensava mare meua l’hòstia que em pegarà este, i s’apropa i em demana permís per fer-me dos petons perquè s’havia criat escoltant les cançons meues. M’he sentit molt estimat per part de tota la gent. El recital de Bocairent, al veure 4.000 persones cantant Serra Mariola em vaig quedar a l’escenari assegut com un ‘gilipollas’ mirant-los embadalit.

-La societat civil sí té en compte aquestes coses, i retorna allò que rep, però el Consell ha de tindre un altre tarannà…

Jo esperava que enguany el premi que li donaren al Raimon l’hauria d’haver compartit perfectament amb Lluís Miquel, Maria del Carmen Girau i Fèlix Estop que encara està viu. Haguera estat un detall a allò que representen aquestes persones, i a títol pòstum a Marià Albero. Després de tants anys d’oblit si t’enrecordes d’algú fes-ho de les tres o quatre persones que en el 63 es posaren a cantar en valencià i gravaren discos en valencià. Han optat pel Raimon, i em sembla bé, però és de veres que si li preguntes a Oltra o al mateix Ximo Puig qui és Mari Carmen Girau possiblement no ho sabran. I Mari Carmen Girau en l’any 63 gravà tres singles en valencià i un d’ells el va dissenyar el Fuster en persona.