El moviment feminista té una cita subratllada amb retolador morat el pròxim 7 de novembre a Madrid. Es tracta d’una marxa estatal en la qual s’espera visibilitzar els problemes que afecten les dones, des dels micromasclismes fins a la violència de gènere, passant per la situació laboral de desigualtat. Macu Gimeno (M), Ángela Escribano (Á) i Candi Barroso (C) són de l’Assemblea 7N, encarregada de l’organització. Des de València fan una crida a acudir a la que s’espera que siga una gran manifestació i ressalten la unió que està provocant aquesta cita en el moviment feminista. “Anem totes juntes, sense sigles”, conclouen.
Com naix la idea d’aquest 7N?
M: L’arrel cal cercar-la en el malestar que estàvem sentint moltes dones en diferents punts. Hi havia moltes mobilitzacions en les quals les feministes estàvem, per exemple, contra els desnonaments, en les marxes de la dignitat… però cap moviment social està donant el suport que ens mereixem, perquè ens estan assassinant, perquè estem patint milers de violències. I, sobretot, l’exigència que aquest tema ha d’estar considerat terrorisme polític i posar-ho damunt de la taula dels polítics, de la societat.
El masclisme com a terrorisme polític…
M: Per a nosaltres fa molt de temps que ho és. Va ser una de les primeres coses en les quals ens vam posar d’acord, en què era terrorisme i que se li havia de donar la mateixa prioritat i posar les mateixes mesures urgents per a pal·liar-ho ja. Per açò parlem del terrorisme masclista com una qüestió d’estat.
Hi ha hagut alguna gota que vessara el got? Potser l’elevat nombre de morts durant aquest estiu?
M: Fixa’t que aquesta marxa s’està gestant des de fa deu mesos i va ser també en un moment dur de moltes dones assassinades en pocs dies.
La marxa ha crescut, es preveu una gran concentració a Madrid. Com solucionaran els problemes d’organització?
Á: Hi ha comissions de treball i cada territori organitza el tema del transport. És important l’organització i que totes ens posem d’acord per a fer un manifest en comú, que no hi haja cap organització que s’apropie, que siga un crit de tot el moviment feminista. Són més de 150 associacions de dones les que s’estan adherint i és una informació que va creixent dia a dia.
Serà una marxa únicament de dones?
Á: De cap manera, però el que sí és cert és que tindrem el nostre espai, no permetrem que els homes protagonitzen aquesta marxa. És cert que ells necessiten ser part de la denúncia i que la masculinitat hegemònica que fins ara permetia aquest micromasclisme subtil, ha de dir ja n’hi ha prou. Hi haurà un espai de dones, però perquè necessitem estar ací, en la capçalera, perquè som les protagonistes, és el moviment feminista qui convoca i no permetrem que els homes s’apropien del nostre espai. Esteu convidats, necessitem que estigueu ací, però nosaltres som les protagonistes.
Una qüestió important és que sembla que la majoria del moviment feminista està donant suport a la marxa…
M: Tenim les nostres divergències perquè el moviment és divers però estem aconseguint una cohesió que no s’havia aconseguit fins ara…
I per què fins ara no?
Á: Per a començar parlem de feminismes, en plural, i intentem posar-nos en comú en allò que estem d’acord.
C: Dins del feminisme el tema de la violència de gènere sempre ha sigut una prioritat. El que ocorre és que som diverses, no està del tot cohesionat, però si alguna cosa té de valor aquest 7N és que cada vegada hi ha més organitzacions d’origen divers adherint-se a la marxa, organitzant els seus entorns i n’estem molt satisfetes.
Han elaborat un manifest, quins punts destacats té?
M: A part del tema del terrorisme d’estat, està el de l’educació, si no es comença a educar des de xicotetes, les persones no acabarem amb açò. Estem en contra de la custòdia compartida imposada i parlem de violències masclistes. Els assassinats de dones són la punta de l’iceberg, dins d’aquesta piràmide hi ha moltes violències que cada dia hem d’estar aguantant, des de l’assetjament sexual a la discriminació salarial.
C: Jo crec que és molt important que, a part de les organitzacions purament feministes, hi ha molts ajuntaments que estan aprovant mocions de suport…
A part d’aquests gestos polítics, imagine que al final volen que es vegen reflectits en decisions legislatives…
M: Sí, i que es dote de pressupost. El drama és que de 2011 a ara, el pressupost per a lluitar contra la violència de gènere ha disminuït entorn del 40%, per açò els gestos sols no ens valen.
M: És clar que les lleis per si soles no fan res, però quan estan des del 2004, com en el cas de la Llei Integral, i no s’ha desenvolupat… A més s’ha anat retallant, a la qual cosa nosaltres diem que són retallades en vides. Ací almenys, a nivell de País Valencià s’ha anat destrossant l’estructura per culpa d’eixes retallades, per això diem que moltes de les morts, per no dir totes, són responsabilitat de l’Estat.
C: A més, la campanya està, i diem campanya en singular perquè només hi ha una, se centra en la violència final, i es demana que denuncien quan després es veu que no hi ha res a fer i per açò moltes no volen denunciar. De les quatre dones assassinades aquesta setmana, únicament una tenia ordre d’allunyament, però l’home s’acosta a ella. Carregar les tintes en la penalitat, si no prevenim des dels centres educatius, des dels mitjans de comunicació, no serveix. Per exemple, aquest dijous en l’obertura de l’any judicial no hi havia cap dona… per a açò serveix la campanya, cal posar la mirada en el principi, perquè quan la violència s’ha exercit ja estan assassinades, ja estan maltractades i difícilment poden ser recuperades. L’autorregulació en els mitjans de comunicació no funciona, el llenguatge, les falles, les festes dels pobles que ridiculitzen les dones… hi ha molt a fer.
Aquesta informació ha estat publicada en La Marea (Llicència Creative Commons).
Traducció: La Veu del País Valencià
