Si escorcollem en el currículum i quefers del professor universitari trobem destacadament dues accions capitals: per una banda la codirecció de la revista L’Espill, Revista fundada per Joan Fuster, i per altra, la seua adhesió a la plataforma Valencians pel canvi. Si parem esment a la biografia veiem que Gustau Muñoz a més a més és economista, assagista i traductor. Aprofitant que recentment ha eixit el número 51 de la “influent” revista hem conversat amb Muñoz per fer una repassada ampla a temes polítics, culturals i sociològics per saber el seu parer i atendre la seua anàlisi de l’actualitat valenciana. Amb aquesta primera part sabrem de la validesa actual de Fuster, de L’Espill, de com el recullen els partits polítics, de llengua, de l’infrafinançament, de l’ofici de traductor i del panorama comunicatiu.
-S’ha publicat el número 51 de ‘L’Espill, revista fundada per Joan Fuster’, i com indica el títol, i sempre que se’n fa referència, Joan Fuster és l’artífex de la publicació en 1979. El fet de mantindre l’apèndix (Revista fundada per Joan Fuster) significa que el fusterianisme com a dogma o teoria sociopolítica té cabuda en la societat actual?
Fuster en cap manera va establir ni un dogma ni una teoria sociopolítica. Fuster és un pensador original que va reflexionar sobre el País Valencià i els Països Catalans en la seua època i, a més a més, va pensar i reflexionar sobre molts altres temes: d’història cultural nostra, sobre canvis socials i realitats canviants en el món contemporani, sobre autors clàssics, sobre l’herència de la cultura europea i occidental, sobre Montaigne, sobre escriptors de la seua època, sobre literatura catalana i en les seues obres completes, que són milers de pàgines trobes un ventall molt ampli de temes i reflexions. Això fet a partir de molta cultura, d’un pensament molt versàtil i amb uns trets distintius que ens interessen molt com és l’antidogmatisme, l’escepticisme provocatiu i dir l’obertura mental i intel·lectual. Per tant, Fuster és molt més que això que diuen ara: el fusterianisme, que de vegades té una connotació pejorativa. Per a nosaltres una referència intel·lectual importantíssima, i no només per a nosaltres sinó per a qualsevol persona una mica conscient del que és este país. És l’intel·lectual més important del segle XX i probablement d’algun temps més.
Gustau Muñoz.
-És cert; Fuster estudia moltes vessant del pensament, entre d’altres, les arts i particularment la música. Però malauradament, de manera generalitzada a la societat actual només li ha quedat la vessant política, i potser això conrea eixa identificació pejorativa.
Em semblen absolutament vàlids. Els continguts concrets de les coses que va dir Fuster doncs, és com tot en la vida, s’han de sotmetre a examen i s’ha de valorar en tot moment a partir de les anàlisis que pugues fer. Però, L’Espill és una revista que s’enorgulleix profundament de posar com a subtítol: Revista fundada per Joan Fuster, perquè ens identifiquem absolutament amb l’actitud intel·lectual i nacional de Joan Fuster. I pensem que té uns continguts totalment vàlids per a la realitat valenciana actual, que ella sabrà fer-ne l’ús pertinent a través dels seus instruments polítics, socials i culturals. Però Fuster mai va produir un catecisme, ni unes receptes, ni uns dogmes tancats. Sobretot va produir i va generar unes actituds i unes aportacions, a part de la seua obra escrita que ací està. I després en la seua trajectòria personal, que trobem una gran coherència, lucidesa i honradesa. Això no és fàcil de trobar en este país.
D’altra banda, la imatge de Fuster pòstuma està mediatitzada per una gran campanya en contra que se li va fer per part de la dreta valenciana, que estava acostumada a un determinat tipus de conservadorisme ambiental i de règim dictatorial que ja els anava bé. Aleshores, Fuster representa la rebel·lia amb tot això i amb tota la conseqüència. Això no li ho perdonaren clar.
-Ha dit que sí que és vàlid per a la societat valenciana actual. Aleshores, de la graella política actual, quin partit representa millor el pensament i idees que aportà Fuster?
Tots i cap. Excepte el PP i la dreta que evidentment continuen en la línia molt adversa del que representava Fuster. Tots i cap perquè tots arrepleguen alguna part, un punt d’allò que podríem dir el conjunt d’idees fusterianes i cap representa, agafa o assumeix el que diríem el nucli del pensament fusterià en termes sociopolítics perquè és difícil destriar el nucli del pensament fusterià en termes sociopolítics. De vegades pots trobar definicions molt estrictes i d’altres amb molts matisos. Crec que Fuster era un persona que xafava molt de peus a terra, que sabia on estaven les realitats, que tenia unes aspiracions molt altes de normalitat nacional i democràtica en este país, que va veure que tot això no va funcionar a la transició com s’esperava, que va acusar bastant les campanyes que se li feren en contra perquè el van demonitzar, però que donava suport sempre als avanços concrets en la línia de la normalització de la llengua, de les aportacions o institucionalització de la cultura i tot allò que sense ser els grans esdeveniments que s’esperaven podien conduir cap allà. Per tant, avui ens podem felicitar o podem estar contents perquè la llavor de Fuster, de compromís amb el país i amb tot un conjunt de valors, doncs ha fructificat. Potser no en la forma més acabada que hauríem aspirat, no sols Fuster sinó tot un parell de generacions però sí amb altres formes que tenen les seues contradiccions, que són insuficients i que per tant el compromís està vigent igual com sempre.
-Aleshores, un any després del govern del canvi estem més prop de Fuster que de Lizondo?
Per descomptat que sí. Estem molt més en la línia de la seriositat, de la racionalitat i d’intentar fer les coses amb fonament que no de la demagògia populista d’extrema dreta que és el que representava Lizondo.
-¿Com és que una revista com l’Espill que recull el pensament intel·lectual valencià, no compta amb continuïtat amb publicacions sobre disciplines tant nombroses al nostre territori com ara bé la música, el teatre, l’estètica o les arts en general?
L’Espill és una revista en evolució i es planteja tractar tot el conjunt de la producció cultural i d’idees. Però des d’un prisma internacional. No és una revista de temes valencians encara que no defuig els temes valencians. Es planteja com una revista europea. La revista tenia altres mancances com els temes artístics, però el número 51 incorpora una secció sobre l’art contemporani a partir d’una sèrie d’artistes que ens interessen especialment. Això no ha fet més que començar. La revista es planteja com una revista d’assaig i de pensament crític i per tant tractarà temes d’art i tot allò que té a veure amb la creació artística des d’aquest punt de vista.
-Com valora l’entesa entre l’AVL i la RACV?
No calia de cap de les maneres. Em pareix absurd. Em pareix que la Real Acadèmia esta té un problema de finançament i que l’han volgut solucionar d’una manera espúria, és a dir, si calia algun organisme per integrar diversos corrents ja està l’AVL. La Real Acadèmia esta és un ens residual, absurd i en fi em sembla una cosa que no té ni peus ni caps.
-Però, la gènesi de la mateixa AVL tampoc està tan lluny de la RACV. Molts dels qui formen part de l’AVL vénen de la RACV i també fou creada per Zaplana, on d’alguna manera es volia fer callar als qui demanaven la normalització de la llengua.
Sí, perquè ja sabem com ha sigut ací de complicat tot. Però, la creació de l’AVL que en termes estrictes tampoc calia, perquè per això ja estava la universitat i altres organismes de tot l’àmbit lingüístic, tenint en compte com ha estat tot de complicat en este país cal tindre en compte que va vindre precedida per un dictamen del CVC on es reconeixia d’una manera molt clara la unitat de la llengua catalana i que el valencià formava part deixa unitat. Això és el que va propiciar la creació de l’AVL que va tindre molts pares no només Zaplana, i si això ha servit per integrar un sector que ha acceptat el que és irrenunciable perquè és de raó i elemental doncs, això ha fet el seu camí. Ara és extemporani i absurd quan ja està tot fet i tot clar.
-Darrere d’aquesta entesa hi ha una maniobra política? Ja que sembla que en última instància es van fer valer els vots dels polítics per propiciar l’entesa.
No estic informat d’això. Els vots dels representants polítics que estatutàriament hi estan present sí que eren en el moment necessaris i s’havien embarcat en això, doncs supose que hagueren d’anar i tal. Però ací el problema és que s’hauria de desplaçar l’eix de la discussió de la naturalesa de la llengua que això està clar des de la nit dels temps, que el valencià és una variant del català i que està integrat totalment en el sistema de la llengua, això ho sabem des de la Renaixença. Teodor Llorente ho sabia perfectament. Tot el valencianisme i tots els escriptors que tenen una certa consistència en la història de la nostra cultura ho tenen claríssim. Ho tingué claríssim la generació dels anys 20, la dels anys 30 que propicià Les normes de Castelló, no diguem la dels anys 60, és a dir aquí el problema és passar d’esta vicentina i estúpida discussió que ja està superada i assumida pel conjunt de la societat valenciana, a una altra, que és que la dreta castellanitzada no opose tanta resistència a un ús social, cultural i públic del valencià. Eixe és el problema. El problema és l’ús públic, social i cultural del valencià i assumir que aquí tenim una cultura i una llengua pròpia i desenvolupar-les. Però com estos miren cap a Madrid i estan castellanitzats des de dos generacions… s’hauran de prendre les mesures adequades. Tampoc han de tindre tanta por. Haurien de sentir-se orgullosos del valencià. Esta burgesia castellanitzada de València, però també de Gandia, de Castelló o d’Alacant hauria de sentir-se orgullosa de tindre una cultura i una llengua que a més forma part de la llengua catalana que a més és una llengua important dins de les llengües minoritàries d’Europa.
-Es pot aprofitar com a enemic extern que servira com a element de cohesió tal com apuntava l’infrafinançament?
El tema de l’infrafinançament de la GVA és una realitat. No estem finançats d’acord amb la realitat de prestacions de servei. Cada valencià rep moltíssim menys que la mitjana estatal. Estem situats en les quotes més baixes de les inversions de l’estat territorialitzades. I tindre la renta per càpita més baixa que la mitjana i en canvi estar aportant recursos d’una manera notable són tres elements com per a crear enemics exteriors, és que és així. És interès comú de tots perquè és inassumible i inaguantable. Si repassem dades estadístiques, o fas un passeig pel país, veuràs necessitats immenses, barris sencers amb necessitats socials increïbles. I si coneixem un poc la realitat, veus que hi ha tota una sèrie de gent sacrificada, que hi ha borses de pobresa en este país, que hi ha infraestructures que s’han d’acabar, veuràs barris degradats, veuràs barracons, veuràs moltíssimes coses que són inacceptables i que haurien d’estar resoltes o en vies de solució. Sense un finançament just no anirem endavant. Si això pot crear enemics exteriors… no crec que calga crear més demagògia perquè la demagògia de la realitat ja és suficient.
-Per exemple, Catalunya amb el Tribunal Constitucional ha erigit un enemic extern. Amb el plantejament de la pregunta tractava de saber si veia un paral·lelisme en sengles situacions, a banda que l’infrafinançament és palès com diu, a tot el país, però també, el Consell i tots els càrrecs inferiors repeteixen i remeten en qualsevol àmbit d’acció a l’infrafinançament. Potser és un element per trencar la imatge de conflicte…
De conflicte intern, i passar a una molt més realista que és la de conflicte extern. Estic totalment d’acord. Podria ser una interpretació però en qualsevol cas jo no ho introduiria, vull dir, entraria en eixe terreny d’enfrontament visceral. Ni que siga intern o extern està un poc en contradicció amb el que hem de fer, que és construir una cultura cívica i democràtica profunda i d’entesa. No podem fer abstracció del que passa a l’Estat espanyol perquè necessita una reforma o una transformació profunda per a ser mínimament viables i que a més això siga acceptat democràticament per la ciutadania en general i pels pobles que la integren. Perquè aquí hi ha uns nivells de renda i riquesa molt importants, hi ha unes regions que tiren i altres que no funcionen i això en algun moment s’haurà de replantejar. Madrid és una megalòpolis que ha absorbit les multinacionals, totes les centrals audiovisuals, totes les empreses hemodinàmiques de tecnologia, centres de investigació aeroespacial, seus dels grans bancs, etc. Tots els sectors lligats diguem-ne a la projecció internacional de l’economia espanyola, però a partir del mateixos mecanismes i estructures, mantenen els mateixos mecanismes burocràtics de centralització de contractes de l’estat i per tant de clientelismes. Mantenen totes les estructures agràries que no s’han tocat, amb uns latifundis tremends i agafes el mapa de l’atur a Andalusia i resulta que les províncies com Jaén, Còrdova, etc., tenen un 40% d’atur. No és casualitat que siguen les més latifundistes o que la duquessa d’Alba o els seues hereus tinguen unes extensions immenses i que a més tot això reba finançament europeu perquè s’han transformat en empreses. Aquí hi ha unes disfuncions tremendes, com per exemple no construir l’eix mediterrani i estos desnivells de renda i de transferència que s’eternitzen tot i que al final fa la sensació que el que hi ha és una explotació econòmica.
Primer número de L’Espill.
-Per què plegà L’Espill en 1991?
Per dinàmiques editorials o per cansament de Fuster i perquè la revista, jo estava en el consell assessor, estava esgotada. La revista es dedicava molt a temes valencians. Són més interessants els primers números que els últims, perquè en els últims trobes treballs acadèmics reconvertits. Supose que com tot en la vida, en un moment determinat deixen de funcionar. Cal tindre en compte que Fuster mor en 1992 i supose que perdria l’interès per la revista.
-Per què es recupera en 1999?
La recuperem perquè és una conjuntura clau. Hi ha una confluència amb Toni Furió a qui nomenen director de publicacions de la Universitat de València, crida i parlem de què podem fer, una revista cultural, o de pensament en català i de seguida se’ns va acudir que podíem recuperar L’Espill. Vam fer les gestions pertinents, férem el projecte de revista i va funcionar molt bé, i la Universitat de València va donar tot el suport durant molts anys a aquesta revista perquè feia falta una revista de pensament en català, que no podia repetir la fórmula de L’Espill perquè estàvem en un altre moment on ja havien sorgit altres publicacions sectorials de literatura, d’història, de geografia… El panorama havia canviat, i quan plantegem fer una publicació calia fer una anàlisi de la situació i a més pensàrem que l’assaig en català era un dels elements febles que calia potenciar. Durant molt de temps ha funcionat.
Primer númera de L’Espill, Revista fundada per Joan Fuster; 2a època.
-Com és l’ofici del traductor?, està ben valorat, està ben pagat en el segle XXI?
No. És una de les coses sagnants d’este país. Tots els autors en general ho passen fatal i els traductors encara més perquè estan mal pagats, és un ofici molt bonic i fonamental per a la cultura, però no es pot viure d‘això. O traduir d’una manera industrial. Sí que poden viure-hi els qui tradueixen còmics, però això no és la traducció literària que és un drama. Les editorials en general que tenen tendència a produir molt i que també és una problemàtica del que caldria parlar, continuen en reduir els costos, és a dir pagar el mínim als autors, buscar les impremtes més barates. És com el que fa Mercadona, a qui estenalla? Als subministradors, els proveïdors… El traductor d’alguna manera està considerat com un cost, que s’ha externalitzat evidentment perquè són autònoms, i en algun cas s’encarreguen traduccions a Llatinoamèrica perquè són més barates. Sempre ha sigut un ofici molt precari, i ara, amb la crisi i la contenció de costos, encara més. En canvi la traducció literària continua sent fonamental per la comunicació entre cultures. Hi havia qui deia que la llengua d’Europa es deia: Traducció. Però el problema és que com no surt a compte es fan unes traduccions infames i això és depreciar els llibres.
-Més enllà de la necessitat d’una ràdio i una televisió públiques en valencià, com veu el panorama comunicatiu valencià per a aconseguir els objectius bàsics de vertebració del territori, de cohesió social…?
Necessitem bàsicament una RTVV pública potent que a més aglutine un sector audiovisual. Que tinga com a prioritat la cohesió i vertebració del territori, de la potenciació de la llengua i els continguts culturals, que faça ficció, que doble pel·lícules i que siga una RTVV normal i homologable, de qualitat. Que intente compaginar els programes de gran audiència amb programes de formació cultural de la població, que puguen satisfer diferents necessitats de la població. Em pareix dramàtic que els xiquets dels últims anys no hagen tingut dibuixos animats en valencià que això feia un gran paper, la formació dels usos lingüístics, això és un drama. És un atemptat no tindre una RTVV, i és intolerable. Més enllà d’això, necessitem ràdio. Em sobta que agafes el dial valencià i trobes una emissora llatina, perquè aquí hi ha molts llatins, i em sembla fantàstic que tinguen un dial, però nosaltres, els valencians, per què no tenim una emissora de ràdio que ens parle en la nostra llengua de les nostres coses? És que és increïble. Necessitem també, en plural, ràdios, perquè el panorama comunicatiu és minso. Rere d’això hi ha empreses, la crisi del periodisme amb el 40% a l’atur, el conflicte entre els extreballadors i els aspirants (a RTVV) és una situació semblant a la dels traductors. Esta societat ha viscut una realitat fictícia, amb els anys del bum de la rajola i el relat del PP de Zaplana i Camps, mentre estaven carregant-se tot el que podien i furtant a mans plenes. Això reforça el sentit d’orgull valencià, reafirmant-se que sembla que està molt a flor de pell. Però això és d’una falsedat total. Si ens acarem a la realitat i a les xifres macroeconòmiques i les microeconòmiques són de pena. Per això aquí s’haurà d’actuar amb moltíssima responsabilitat que afecta els qui estan dirigint la nau en estos moments, amb molta responsabilitat pel que fa als temes econòmics, polítics, lingüístics i culturals. Per això cal l’aprenentatge de la decepció, cal temperar-la i arrimar el muscle cadascú en la mesura de les seues possibilitats perquè aquesta aventura no fracasse perquè tampoc li veig massa alternatives. La història d’estos últims vint anys ens han d’ensenyar lliçons.
-Quin futur li augura a una revista com L’Espill, hi haurà 51 números més o només es plategen el proper número?
Crec que una revista que renova la seua presentació, la maquetació, la imatge, que inclou noves seccions que produeix un número com el 51 que està sent valorat molt bé allà on ha arribat, el que té és una ambició, no sé si 50 números més però fer 50 números al País Valencià és quasi un miracle perquè aquí normalment les revistes s’acabaven al quart número en català, en la nostra llengua. La nostra prioritat és consolidar els instruments que tenim i renovar-los. Jo he estat aquí molt de temps, en la revista, pense continuar estant, sóc codirector junt a Toni Furió però el treball quotidià al front de la revista arribarà un moment que no faré però ho faran altres persones. Durarà L’Espill mentre hi haja darrere gent que no es canse, tinga espenta i la Universitat de València, com fins ara, li done suport, que n’estic segur que ho farà, perquè la Universitat ha donat suport a estes publicacions en temps difícils i ha fet una tasca encomiable perquè hi havia altres publicacions que la Generalitat se les carregà totes, com la revista Debats que passà a ser una cosa un poc lamentable. Sense publicacions, sense telecomunicacions… en el segle XXI tal com estem en l’era de la informació, sense estos instruments, com vols fer una política econòmica adequada sense institut financer?, i el deixaren caure, se’l carregaren. La responsabilitat històrica del PP és tremenda, va més enllà de la crítica partidista o electoralista que es puga fer. Una persona moderada de dretes si fa un balanç amb una certa lucidesa s’ha de tirar les mans al cap.
