-En períodes electorals s’ha plantejat el federalisme com a organització estatal, amb una recentralització i un reconeixement de les nacionalitats històriques, però en això sembla que els valencians ens tornàvem a quedar fora. Això seria una solució, tornar competències a aquells que mai han estat diferenciats, encara que no sabem què passaria amb els valencians?
Durant la transició hi hagué la temptació de reconèixer Galícia, el País Basc i Catalunya, inclús dins dels partits d’esquerra, però això va ser totalment inviable perquè els moviments proautonomistes van sorgir amb moltíssima força a Andalusia, Canàries, al País Valencià, a les Illes… És un tema per a constitucionalistes i realment l’Estat espanyol ha de ser un estat federal com a mínim. La recentralització és inviable. La descentralització de les autonomies és irreversible perquè té un element de racionalitat forta, però té la contrapartida del clientelisme d’altres disfuncions. Ataquem les disfuncions: el clientelisme, la burocratització i el que siga, però deixem realitats vives que són les nacions històriques i aquelles realitats com la valenciana, navarresa, balear i canària que estan en un procés d’evolució de creixença de consciència col·lectiva. No sé on pot acabar, però de moment, al País Valencià si jutgem tant les actituds socials com les actituds polítiques ha avançat bastant, molt més del que diuen les enquestes típiques. La consciència col·lectiva està avançant bastant al País Valencià i això faria impossible la recentralització. Això és el somni d’alguns, però que crearia problemes perquè la generació de les autonomies responia a una primera demanda real i després, aigualia la singularitat de tres nacions que a veure què fan amb elles. L’Estat espanyol està en això, i no acaba de quallar. Hi ha propostes que no acaben de concretar i al final doncs a vore què fem, però si la nació castellana s’ha dissolt, s’ha esborrat dins d’Espanya, recupera la personalitat i ja s’apanyaran, que s’articulen com vulguen. Als valencians, en qualsevol cas, mai en la vida un valencianista de qualsevol adscripció al llarg de la història hauria acceptat que hi haguera autonomia per als altres i per a nosaltres no. A més, recorde que això de l’estatut d’autonomia per al poble valencià va ser una demanda molt àmplia en els anys 30, en la república, i estigué a punt de no ser perquè es precipitaren els esdeveniments, però estava encaminada ja a la consecució de l’estatut d’autonomia.
-Com valora el fet que en les campanyes electorals no es dedique cap debat per parlar políticament de cultura?
No es parla de cultura, però tampoc de política europea, internacional…, això té una causa claríssima que és el dèficit de cultura cívica i democràtica brutal que hi ha a Espanya, i que això s’hauria de prendre molt seriosament perquè el nivell dels debats és de vergonya. La utilització constant del tema de Veneçuela per a desqualificar els altres i tal, tot i que Veneçuela no ens importa ni el més mínim, simplement és una altra manera d’insultar. Denota un baix nivell, eixa cultura de l’enfrontament caïnita del “i tu més”… és una manera de tapar pràctiques de corrupció, clientelisme, que són les que més predominen. No és parla de res d’això perquè el nivell en general en Espanya és molt baix, molt baix i és perillós perquè una democràcia, o té uns valors arrelats molt forts o poden canviar les circumstàncies i pot estar en perill.
-Fuster ja deia que la literatura d’idees era una de les assignatures pendents als Països Catalans, com ho veu ara?
Continua sent una assignatura pendent perquè hi ha gran quantitat de producció molt volàtil, instantània, que es perd. Hi ha molt de llibre que aguanta dos setmanes i ja està. Ara, si férem recompte dels assagistes, pensadors, crítics… pense que estem en un moment realment bo. Valentí Puig deia que podríem trobar-nos davant d’una generació sense assaig en català. Jo no estic d‘acord amb això, el que passa és que, com sempre, els judicis són molt sumaris i depenen a visions esbiaixades, parcials. El que passa és que no tenim una articulació cultural suficient per a tindre una idea clara del que hi ha i del que no, perquè crec que estan sorgint pensadors molt interessants en català, com per exemple Xavier Antic, o el mateix Valentí Puig que és un pensador interessant des de l’angle de la dreta, no estaríem d’acord en res però. No tenim un sistema cultural integrat ni mitjans de comunicació i tot això enterboleix molt la visió. Nosaltres, des de València hem fet L’Espill per animar un espai compartit de pensament i arribats al número 51 el balanç, doncs ací està. Hem posat en contacte els uns i els altres. Hi ha una bona pedrera, el que passa és que com l’assaig, no nomes aquí, té els seus problemes com el món audiovisuals, el de les comunicacions instantànies, els nous instruments de comunicació estan fent trontollar aquells mecanismes més tradicionals de transmissió d’idees.
-Producció hi ha moltíssima, tanta que sovint t’assabentes de l’aparició de novetats quan ja quasi han passat. S’acumulen les idees.
Fixa’t, no tenim diaris, no tenim ràdio ni televisió, no tenim els instruments que en qualsevol cultura estan funcionant per posar en contacte els uns amb els altres per a jerarquitzar una miqueta perquè no tot és vàlid. Jo sóc responsable d’una col·lecció d’assaig de Publicacions de la UV, portem 45 títols, una quantitat ja a tindre en compte. Una altra cosa és també que les grans editorials han deixat d’apostar per l’assaig. Si anem a allò concret, l’edició d’assaig en català està en mans de Planeta, i després les petites editorials fan propostes interessants, després hi ha una convivència promíscua amb la producció en castellà i la temptació de molts pensadors catalans d’escriure en castellà directament perquè així tenen un mercat molt més gran, per exemple Rafael Argullol. Què fas amb tot este panorama?, has de ser militant. Hi ha un relleu generacional també perquè Rubén de Ventós i este tipus de gent van de retirada perquè són grans, i hi ha caliu. Antoni Martí, per exemple, és molt bo, un bon assagista valencià.
-Quin és l’impacte social de revistes com L’Espill, però també altres com Caràcters, Mètode, etc.? De matriu universitària, però que realment no estan només adreçades a aquest àmbit.
És molt difícil quantificar, però hi ha indicadors que ens diuen que les revistes estes fan un paper molt important. Li han donat consistència a la nostra cultura i profunditat, són instruments útils. Realment s’han implantat molt entre els àmbits respectius. Mètode és seguida per molts Instituts d’ESO, L’Espill és sorprenent de vegades els lectors que té, és molt seguida per molta gent, sempre tenint en compte que no és un producte de masses, sinó que està destinada a influir en les persones que influeixen. I Caràcters és l’única revista de llibres en català i que té moltíssim prestigi i influència. Contribueixen a articular eixe món xicotet que hauria de ser més gran, però que és expansiu.
-Valencians pel canvi es van plantejar ‘L’objectiu 2015’, s’ha aconseguit?
Es va produir un canvi, no?
-Però el manifest anava més enllà del canvi.
Per descomptat que sí, que el manifest va més enllà del canvi i caldrà continuar treballant per a consolidar eixe canvi i ampliar el seu àmbit d’abast. Hi ha símptomes d’insatisfacció, s’insinua un cert desencís.
-Més que insinuar-se, diria que és bastant manifest.
Hem de fer l’aprenentatge de la decepció. Hem de treballar-lo. Hem de ser més madurs, la realitat és la que és i hem de situar molt bé fins on podem arribar i calcular-ho molt bé. Exigir als qui tenen la responsabilitat de dur les idees del canvi que són els qui varen guanyar i que articulen molt més els elements de canvi. Ha passat ja un any i es podria haver anat més de pressa. El desencís és perillós perquè pot conduir a la desmobilització i, per tant, el front amb la dreta que pot dir: No volíeu canvi?, doncs això és el canvi. Que és el discurs de Bonig. Per tant, hem de ser més madurs i evitar això, però no baixar la guàrdia. No passar-se per passius i acrítics, sinó al revés, més actius i crítics. L’herència era enverinada, el tema del finançament és cert, que puguen tindre alguns problemes financers per a pagar les nòmines fins i tot. És a dir, la Generalitat té uns problemes financers brutals. L’endeutament és de 40.000.000.000 d’euros acumulat. I la dreta, parlant en termes sociopolítics, té l’habilitat dels canvis que ella impedeix amb les seus resistències de fer, després acusar-te de no haver-los fet. De tota manera la responsabilitat és molt alta i hem de ser exigents, perquè s’hauria d’anar molt més de pressa en moltes coses i no baixar la guàrdia. S’hauria de tindre molt més clar el projecte de país que es vol construir.
-Eixe projecte de país passa per reconduir la part castellana a la idiosincràsia valenciana o en un moment donat cal renunciar i ja s’ho faran?
Les comarques castellanoparlants són tan valencianes com la resta perquè per un fet històric pertanyen al territori valencià i han de ser respectades en la seua personalitat pròpia. L’únic que s’ha de canviar és que s’han d’ensenyar la llengua per una qüestió de reciprocitat i de permeabilitat, i a més si després volen traslladar-se a les zones valencianoparlants no tinguen cap problema o obstacle. No conec cap nacionalisme que renuncie a territoris. És com si Catalunya prescindira de la Vall d’Aran perquè parlen aranès. Això seria un nacionalisme ètnico-lingüístic hui absolutament inacceptable. Les comarques castellanoparlants són molt diverses perquè tens una zona quasi murciana en l’extrem sud, una altra que és manxega, una altra que són aragonesos i altres que són castellans en Requena-Utiel que s’incorporen en el s. XIX. No passa absolutament res per tindre completament integrades les comarques castellanoparlants en el País Valencià, perquè, cap a quin país aniríem en definitiva?, cap a un país multicultural i multilingüe, on en les zones castellanoparlants la llengua de referència i predominant seria el castellà i en les valencianoparlants el català i no passa res. Hi ha entesa per a tots. Si l’objectiu és fer un país hem de comptar amb molta gent, no només amb els qui pensen com nosaltres. La cohesió social passa per relativitzar un poc alguns aspectes, que potser en altres èpoques s’han vist com a molt definitoris, però clar, el País Valencià actual tampoc és el País Valencià de Fuster perquè ell pensa en els anys 50 del s. XX. Són objectius que compartim de cohesió nacional, però mentrestant, no ha plogut en termes de composició del país. Hem tingut una forta immigració castellana, després la immigració recent. El País Valencià és complicat, molt complicat i s’ha de tractar amb bastant sensibilitat, és a dir, les fórmules simplistes no ens ajudaran.
-Si amb aquest segon intent de confluència d’”A la valenciana” no s’aconsegueix tampoc grup parlamentari, pot provocar una erosió de vots en eixos partits i una desconfiança en el Govern valencià on estan aquests?
La confiança en el govern vindrà pels seus resultats, la seua actuació i la claredat amb què parlen a la gent i els vincles socials que establisquen. És a dir, si presenten un balanç que s’estan esforçant, tot i que encara és prompte per saber-ho, i que estan resolent problemes, tindran la confiança. Si també tenen una altra forma de fer política, i això la gent ho agraeix. No tenen un clar adversari perquè la dreta del PP està com està. El tema del grup parlamentari em sembla important que això se solucionara amb una visibilitat màxima, perquè el que no hem d’oblidar mai és que independentment d’altres consideracions, eixa coalició arreplega els sentiments valencianistes, autoctonista o nacionalista com vulgues dir-li, que és un component absolutament fonamental, i per tant això s’haurà de visualitzar. El que passa és que caldrà valorar eixe element, perquè hi ha processos molt forts, com per exemple la possibilitat que isca un govern que no siga del PP, que la coalició supere el PSOE o no i si eixa contradicció entre el PSOE i esta coalició Unidos-Podemos s’aguditza. Això sí que pot tal vegada desestabilitzar el govern valencià. Si el PSOE perd la categoria de primera força de l’oposició, entra en ebullició, hi ha un congres extraordinari, hi ha una ruptura, es transforma en un apèndix del Partit Socialista d’Andalusia, el mapa polític entra també en un terrabastall. Per tant, hi hauria altres variables que entrarien en competència amb la plantejada en la pregunta.
-Percep o té el convenciment que hi ha certa temença al fet que el PSPV en un moment donat faça la mateixa juguesca que va fer en els 80?, és a dir, que en el moment de prendre decisions de país pese més el PSOE que el PSPV?
Ximo Puig és el millor que hi ha en estos moments en el PSPV. Té algunes quantes idees prou clares. Després està subjecte a la disciplina del PSOE. Per exemple, ell estava a favor de fer una candidatura conjunta ací i li arribaren a dir que no, és un partit organitzat estatalment i passen estes coses. Si hi haguera uns temes decisius per al país, ja veuríem què faria. Vull pensar que Ximo Puig i el seu equip, i Vicent Soler i altres pesos pesants del partit socialista, vista l’experiència, serien fidels als interessos del País Valencià. Que d’altra banda és el que fa qualsevol. No veig mai a Susana Díaz renunciar als interessos dels andalusos, aleshores, no sé per què els interessos andalusos han de pesar sempre i els valencians són sacrificats de manera sistemàtica. Ara, el PSPV no és l’originari PSPV, és PSPV-PSOE.
-La seua configuració sempre guarda aquella…
Per això ha passat el que ha passat, que apareixen forces autòctones molt fortes que els han desplaçat de ser primera força a València. A València guanyà Compromís no el PSPV. No només per això, perquè hi ha altres variables, com les socioeconòmiques.
Tornant al grup parlamentari propi, hem de considerar la variable europea, per exemple si aquí guanya una política a l’esquerra del PSOE crearà una alarma en les autoritats europees i es crearà una tensió que caldrà governar de manera adequada.
-Creu que a la Unió Europea la pot preocupar això?, ja no tant a nivell del País Valencià, que potser ni tenen consciència que som el País Valencià…
La Unió Europa serà pragmàtica.
-No es veu un discurs esquerrat tant preocupant per a la Unió, o sí?
Radical i incendiari no però.
-Tampoc no es van espantar tant amb Grècia, no?
Que no es van espantar?, van intervenir-los, van reconduir el govern fent una intervenció molt dràstica i aquí els molestaria no tindre un deixeble dòcil com Rajoy i tindre una criada contestadoreta que no està d’acord en complir el dèficit l’any que ve.
-No crec que Europa es pose molt nerviosa per un govern espanyol amb el PSOE i Podemos.
Ho interpretaran com una pedra en la sabata. Ara, després estaran les interpretacions dels especialistes més pragmàtics, que són els qui decideixen i buscaran una solució, no aniran a mata degolla per un canvi polític a l’Estat espanyol.
