‘Fabregat li carregà el mort al Sifoner de les paraules prohibides de RTVV’

Sixto Ferrero

/ Real

Segona part de l’homenatge que La Veu està retent al cantautor i escriptor Paco Muñoz (primera part “Sóc esquerrà i anarco“).

-De tots els concerts que ha fet vostè hi ha un seguit que considera més importants, però si n’haguera de triar un, quin destacaria?

Per a mi el més impressionant fou el del 81, participant en el Discomoder a la plaça de bous de València. No sabia on em clavava aleshores, però allà estaven Juan Pardo, Manolo Escobar, el Duo Dinámico, Rocío Jurado, Bruno Lomas i jo vaig cantar en valencià a la plaça de bous i que la gent em respectara i m’aplaudira igual que a tots els altres, o inclús quasi més, eixa sensació… No fou un concert, foren dues cançons, però cantar en valencià a la plaça de bous, en eixe ambient, i sentir-te un igual, eixa sensació de normalitat em va impactar.

Després concerts…, el que vaig gravar en DVD, el del Claustre de la Universitat de València en 2010. A banda que va ser un dels meus últims concerts perquè després ja em va passar això del cor, té un significat molt profund perquè vaig nàixer a 100 metres d’allí. Ma casa, per fer la gran València que anaven a fer, l’havien derrocat i ens feren al carrer, i per tant ja no existia.

Vaig nàixer a tocar de La Nau, al carrer Llibrers, i ma mare quan se n’anava a treballar o havia d’eixir a comprar, els dies que no hi havia escola, ens portava als meus germans i a mi allí al claustre, perquè havia fet conxorxa amb el conserge perquè ens controlara i no ens deixara eixir d’allí. El conserge ens deia que no cridàrem perquè feien classe, però ens deixava jugar mentre ell ens controlava fins que ma mare no vinguera… Aleshores eixe concert per a mi tingué una cosa molt…; quan en van donar el premi Vicent Ventura a la universitat ja ho vaig comentar, que ma mare en aquella època una manera de premiar-nos era dur-nos al claustre quan feien algun acte on els catedràtics es posaven la toga de colors i nosaltres ens posàvem en terra, mirant-los i aplaudint-los. Ma mare ens deia: no aplaudiu que s’enfadaran. Aleshores amb aquell premi també vaig viure una cosa tot barrejat.

“Cantar en valencià a la plaça de bous,

en eixe ambient, i sentir-te un igual,

eixa sensació de normalitat em va impactar”

-Fins a quin punt Ovidi i Fuster influïren en la seua trajectòria i quina relació mantingué?

A l’Ovidi ja el coneixia perquè vingué a fer uns recitals a El Micalet. Venia amb tres músics, el Toti Soler i ell anaven a dormir a casa d’Edin Puig i els altres dos músics i el mànager venien a ma casa. Com que era una setmana de concerts, abans o després dels concerts parlàvem i fins i tot vaig cantar alguna cançó d’ell. Jo feia poc que havia deixat de ser retor i ell fou qui m’animà a cantar.

Des d’aleshores tinguérem molt bona relació. Em va vindre molt bé la relació que tinguérem d’amistat, la qual per a mi fou molt bonica. Vaig tindre l’ocasió d’agrair-li tot el que féu per mi quan a l’Ovidi no el contractava ningú i en aquell moment jo em trobava en un punt àlgid i quan m’arribaven ofertes sempre els deia si podeu pagar un poc més en el meu equip pot vindre l’Ovidi i gràcies a això en l’última etapa de la seua vida férem molts recitals junts.

“Quan a l’Ovidi no el contractava ningú

i jo em trobava en un punt àlgid,

m’arribaven ofertes i sempre els deia:

si podeu pagar un poc més

en el meu equip pot vindre l’Ovidi.

Gràcies a això, en l’última etapa de la seua vida

férem molts recitals junts”

La relació amb Fuster començà perquè els meus músics, els Murillo, són de Sueca i assajàvem allà. Aleshores un dels músics que duia, el Jesús Civera que ara és periodista i ha estat director del Levante, tocava la guitarra amb mi i vivia dalt del Fuster. Ja coneixia Fuster perquè encara sent retor anàrem un grup gràcies al Pare Espasa, un canonge que hi havia rebel (riu), a parlar amb ell. Després com assajàvem allí vaig tindre l’ocasió de parlar alguna vegada amb ell, però cada vegada que volia fer alguna cosa nova li consultava i m’acceptava prou bé perquè de matí no solia obrir la porta a ningú (riu), havia de ser ja de nit. Quan estava fent Qui dirà la nostra història? arriba allò que et planteges els castellans tenen la seua Covadonga però per als valencians no hi ha Covadonga que valga, aleshores vaig anar a consultar-li i em diu: “No va haver Covadonga perquè els moros en arribar a l’Ebre, com que després tot eren pedres i no es podia cultivar, se’n tornaren. No és que els catalans els tiraren fora, sinó que quan se’ls acabà la terra de cultiu digueren ja estem bé”. Li vaig preguntar, “i quina és la nostra Covadonga?”, i em diu, “te la inventes, com que ningú sap res en aquest país, el que tu digues ben dit estarà”. I em proposà que la nostra Covadonga podrien ser els Benedictins, que mantingueren la cultura. Jo li vaig dir: “És que si pose Montserrat, és Catalunya…”, aleshores estava la polèmica aquella, i em diu: “Poses Sant Miquel de Cuixà, que està a la part de França i és benedictí i aquests d’ací que són uns ignorants i ningú sabrà que els monjos d’allí són del monestir de Montserrat. Tu posa Sant Miquel de Cuixà que a més li rima”. I així, cada vegada que tenia algun dubte li preguntava. Després, va fer una antologia de poesia catalana, un llibret xicotet que hi recollia coses de Lluís Guarner i em regalà un i un recull de Lluís Guarner que posteriorment musicaria alguna cosa. A mi una cosa que m’impressionà fou saber després que tenia vint-i-tants mil llibres i ell, quan anava a per algun llibre, anava directe al lloc on estava.

>

Teníem bona relació i estic molt agraït a la seua amistat. Recorde que quan van proposar que l’institut de Sueca tinguera el seu nom, el PSPV es va abstindre i Alianza Popular va votar en contra i ell no va voler acceptar el nom perquè temia que li’l canviaren qualsevol dia. Després el mateix nom el van reclamar els pares d’alumnes i va acceptar, però posà com a condició que no invitaren cap autoritat del poble, li digueren que havien buscat algú per a cantar i no volia, però finalment li explicaren que era Paco Muñoz i digué: “Si és Paco no passa res, que vinga”. Feren un cartell molt bonic i el va signar, cosa estranya perquè ell no signava autògrafs, no volia signar res, però aquell dia l’agafà i me’l signà i el tinc ací dalt de la porta.

Des d’aleshores cada vegada que feia un disc anava a portar-li’l i a xarrar amb ell. El problema era que ja sabies que si et quedaves amb ell per la nit fins a les huit del matí de l’endemà no eixies d’allí, i em deia: “Jo no sé com tu aguantes, perquè damunt no beus. Si begueres igual com els altres…”.

-Hi havia molta colla a casa Fuster durant les nits?

Molta colla no. El que passa és que ell rebia dos tipus de visites: gent amb qui volia parlar i gent jove de Sueca i voltants que sempre n’hi havia, però cap a les 11 els feia fora i es quedava amb la gent que havia quedat per parlar una estona. La nit que em vaig quedar allà dins fins a l’endemà hi érem Toni Mestre, el Sifoner i jo amb el Fuster.

-Com interpreta el gir de Lluís el Sifoner cap al panoccitanisme?

Això és una cosa recent. El Sifoner és una persona molt vehement i al meu parer li feren una mala passada quan li donaren aquella feina al Canal 9, perquè recorde que la seua feina era fer un poc de censor. Aleshores, el Toni Mestre que era molt amic d’ell ja li va aconsellar que ho acceptara perquè entre que posaren a u que començarà a eliminar paraules o posar-lo a ell que tenia coneixement d’això… Però s’adormí amb l’Amadeu Fabregat, perquè quan el contractà Fabregat ja tenia la llista de paraules prohibides però la publicà quan el Sifoner ja és assessor de llengua. Li carreguen el mort a ell totalment. Per a mi s’equivoca per no dir: “Això no és meu, adéu me’n vaig”. Però en aquella època que trampejàvem, que cantàvem com podíem, passar a tindre un bon sou, acollonant, ací crec que ell va claudicar. Aleshores estàvem muntant un espectacle, Quart creixent, on participàvem quasi tots els cantants, i Lluís Miquel i l’Ovidi li van aconsellar que tal com estava el pati, fóra bo que no cantara. No va fer cas i va voler cantar. Hi ha un fet que crec que va marcar la seua vida, quan ix al Teatre Principal i comencen a esbroncar-lo, li tiren pamflets, li digueren de tot… els posteriors recitals al Principal, l’Ovidi que feia de cap, ja li va dir que no vinguera perquè fins i tot arribà a enfrontar-se i insultar el públic. Crec que eixe fet el marca perquè fins a eixe moment l’occitanisme a ell no…

“L’Ovidi que feia de cap,

ja li va dir que no vinguera perquè fins i tot arribà a enfrontar-se

i insultar el públic”

-Ara sembla que està molt posat, fins i tot té publicacions sobre el tema…

Sí, ell agafà la línia eixa i…, ara també està un poc així, perquè creia que tornant a cantar tornaria a estar on estava i la cosa no li ha anat massa bé. Per això crec que es refugia en això, perquè això sí que ho té, si se li posa una cosa en el cap…, però sobre aquest tema amb ell jo no he parlat mai més. Em dol la situació, perquè ell en el seu moment era el Manolo Escobar de la Cançó, fins i tot arribà a cantar ell sol a la plaça de bous de València.

Com apareixen les cançons per a xiquets de Paco Muñoz? Què pensa del procés català o del seu amic Lluís Llach? Com veu els reconeixements institucionals del nou Consell? Aquests són alguns dels assumptes als quals dóna resposta Paco Muñoz en la següent i definitiva part d’aquesta entrevista amb la qual La Veu ret homenatge a un cantautor excepcional i fermament compromés amb el seu país.