El llibre Valencia 1940-2014. Construcción y destrucción de la ciudad arreplega una cinquantena dels conflictes urbans més greus
Josep Sorribes (València, 1951) està 30 anys trepitjant, investigant i escrivint sobre la seua ciutat. Va ser cap de gabinet de l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado i és professor d’Economia a la Universitat de València. En el darrer llibre, que ha presentat recentment, parla d’una ciutat lliurada als constructors semblant al Nàpols de Francesco Rosi a Les mans sobre la ciutat. Sorribes els identifica en el sardònic capítol Mis queridos promotores, on descriu una saga més profusa que els Buendía de Macondo. “M’ha costat una mica mantindre la calma interior”, confessa amb un aplom de forense familiaritzat amb les necròpsies i les seues pudors.
Sergi Tarín / València
– Després de tota la vida estudiant la ciutat de València, sobretot els desastres urbanístics, quin és el seu estat d’ànim?
Una ciutat és un producte històric. He calculat que esta ciutat té 100 generacions, més o menys. A quatre per segle, són vint segles. València és com qualsevol altra ciutat que té 2.000 anys i una certa dimensió i complexitat. Si prens una mica de distància és normal que hi haja carques, ‘progres’, gent que vol canviar les coses per a bé, gent que s’oposa que les coses canvien o gent que vol canviar-les per a mal.
– ¿I quin diagnòstic fa?
Esta ciutat és molt complicada, sobretot mentalment. Cal tornar a llegir País perplex, de Josep Vicent Marqués. Això de la psicosociologia col·lectiva ho hem treballat poc. Les manies col·lectives, les formes de pensar, que no són casuals. Depèn d’un sistema de valors. Es van creant els clixés, els tics mentals. En el cas de València no hi ha massa tic mental retrògrad, però sí immobilista, perquè som el millor o el pitjor, molt amables amb la gent de fora, però tenim certs complexos. Tot això de l’anticatalanisme és un complex, no dic freudià, però quasi.
– ¿Necessitaríem fer teràpia?
Estem abocats a canviar la mentalitat. I la mentalitat es canvia mitjançant la cultura. I la cultura es canvia treballant molt i amb mitjans. Les forces conservadores també tenen els seus historiadors i tenen més diners i, per tant, controlen molt les informacions. Va per a llarg. És qüestió de vàries generacions.
– ¿I també és qüestió de biologia i genètica?
A València, quan eixim fora, tenim una certa facilitat per a plantejar moltes idees. Venim d’un ambient anaeròbic, que en biologia es refereix als bitxos que viuen amb poc d’oxigen. Els valencians som una espècie anaeròbica, som capaços de sobreviure amb poc d’oxigen. I quan tenim una dosi d’oxigen normal, això dóna molt de fruit.
– Continuant amb la biologia, Rita Barberá està 24 anys en el poder. Quin és el mèrit?
És una populista conspícua i ho fa bé i és llesta, no dic intel·ligent. És deixebla de Fraga, que parlava del preu dels cigrons en el Congrés. Va fer escola. Rita és populista a pota negra. Ser populista no és dolent, vol dir que tens connexió amb la gent del carrer. El problema és que si tens connexió per a enganyar, doncs no. A més hi ha una identificació grollera entre Rita i la ciutat, que ella mateixa ha conreat, com si València sense Rita fóra una equació que no quadra. ¿Per què no? Ni ha estat tota la vida ni estarà, perquè no hi ha mal que cent anys dure. Però eixa identificació funciona a nivell sentimental.
Hi ha una patologia col·lectiva. Però no perquè estiga Rita, que ha sigut el fenomen que ha precipitat altres patologies, com la química, que precipita les coses i es consoliden. Un conjunt de tics mentals que tenim. Hi ha un poc de complex d’inferioritat i de necessitat que algú ens defense d’un enemic exterior, que som nosaltres. L’enemic exterior cal crear-lo.
– ¿L’esquerra local també té eixos tics?
El demèrit de l’esquerra és haver estat dividida, no haver pogut contrarestar el populisme de Rita i no haver proposat seriosament una campanya crítica en contra dels enganys. I per això cal tindre millor capital humà, que no va sobrada. I després una miqueta d’unió, que tampoc no va sobrada.
– En el seu llibre és bastant crític amb els Salvem.
Salvem ha eixit perquè els partits polítics i les associacions de veïns han fracassat estrepitosament. Ha hagut un buit de poder i l’han omplit. En eixe sentit ha estat mot bé perquè sinó haguérem sigut un desert. Però la fórmula organitzativa, en general, és repetitiva: hi ha un problema, fem un Salvem. Crec que no tenen massa futur perquè són plataformes assembleàries, horitzontals, transversals, que quan acaba el conflicte, s’ha acabat. Però els Salvem han fet una funció sempre positiva, en algun cas imprescindible i en alguna altra ocasió d’èxit. Per exemple, al Cabanyal. O a la Punta, que malauradament no aconseguí els objectius. Però no tots els Salvem són iguals. Salvem l’Horta em sembla poc eficient en els plantejaments. En compte de fer tanta manifestació podrien dir que es mostrara al públic aquell pla d’Arantxa Muñoz i que s’aprovara. Salvem Tabacalera encara està de judici, però no ha quallat massa. Salvem el Botànic al final no ha aconseguit res com a tal moviment. Pressionà perquè Rita fera la permuta, però al final ha quedat que en l’avinguda Aragó tindrem una torre de 30 altures perquè s’han acumulat totes les necessitats permeses per la llei: la del tio que no fa l’hotel, la de l’Ajuntament i la que toca pel polígon de Mestalla.
– ¿Com és possible que amb tant de despropòsit, com denuncia en el llibre, Barberá no haja xafat cap tribunal?
No és una alcaldessa corrupta, mentre no es demostre el contrari. També és veritat que ha donat a guanyar molts diners al seus amics.
– ¿Això no és també corrupció?
Segons com ho entengues. No és el mateix posar la mà i dur-te la teua part. Altra cosa és que al final no se’n vaja de rosetes amb el tema d’Urdangarin. Crec que Rita ha donat a guanyar molts diners perquè ha deixat la ciutat en mans dels promotors. Ha agafat el pla general, els PAIs que ja estaven més o menys dibuixats, ha començat pel nord, al sud no aplegà perquè arribà la crisi, i ha anat repartint. Els PAIs de Benimaclet, de Benicalap o de les Corts Valencianes són teixits que no tenen ni tradició ni gràcia. Estan adossats a teixits populars. I esta ciutat tindrà problemes de degradació molt important a vint anys vista sinó es prenen polítiques de renovació urbana. Si la gent comença a demanar habitatges, anirà a les noves desocupades. ¿Qui anirà a Malilla o a qualsevol barri de l’avinguda del Cid? Eixos barris aniran degradant-se.
– ¿Quina és la firma de Barberá sobre la ciutat?
El problema és la irreversibilitat. Tot el que és ciment. Si fas una cagada sobre el territori això dura 50 anys, 100 anys. Evidentment ha deixat la seua empenta: la Marina Reial, els barris nous. Però la Història jutjarà i crec que Rita ha estat una mala alcaldessa, molt perjudicial.
Allò de València i la mar és una idea fixa que li justifica unes polítiques agressives als poblats marítims, que no sé què li han fet. És una mescla d’incultura i de cabuderia. Volia, no sé si conscientment, trencar el front marítim i fer-se l’ama. El que està passant no es pot interpretar sols en clau de diners. És de poder. Tota la ciutat és el coto de caça, però els poblats marítims són la joia de la corona.
– ¿Barberá és l’última anella dels alcaldes franquistes, com va dir el professor Joan Romero durant la presentació del llibre?
Ja m’agradaria. Si canvia la conjuntura política poden passar dos coses: que ho facen molt malament i que torne la dreta en quatre anys o que ho facen bé i que aguantem, com a mínim, tres legislatures per redreçar les coses. A esta ciutat li vindrien molt bé tres mandats d’esquerra intel·ligent i unida. Però això és quasi la carta als Reis Mags. Les arques estan buides i no hi ha suficient unió de criteris. Tampoc la cultura política i professional, i la cultura en general, són el punt fort dels nostres polítics locals. Per tant, amb un baixa cultura, sense un duro i en desunió, fer les coses bé no serà fàcil. I si m’equivoque, pague la paella!
