Marina Bou / Barcelona
– Què hi fa una valenciana a Barcelona en Comú?
Barcelona en Comú no és una cosa que ens inventem uns pocs, sinó que és fruit d’un clima social en què s’està veient no només aquesta crisi o estafa on hi ha una retallada de drets, un atac a les llibertats continuat i casos de corrupció que apareixen cada setmana -i València és un bon exemple d’això-, sinó també un procés d’apoderament col·lectiu de la societat civil, d’una ciutadania que té molt clar que ha arribat fins aquí i que és capaç de fer molt més que el que estan fent les administracions públiques. Jo crec que la combinació d’aquests dos processos dóna perquè molta gent que no ens havíem plantejat mai la política institucional comencem a pensar que és el moment de fer un pas per recuperar les institucions, per entrar i obrir-les. En el meu cas, això no és una decisió d’ara i en aquestes condicions sinó que és fruit d’un clima social.
– Per què a Catalunya, aquesta voluntat d’abordar l’espai institucional i recuperar la democràcia?
Jo sóc molt municipalista: de Barcelona és tothom qui s’estima Barcelona. Això no vol dir que perdem les nostres arrels o no ens puguem implicar en processos de canvi al País Valencià, però crec que és important fer política des de la proximitat i des d’allò que tens més a prop. Per això aposto per Barcelona en Comú, perquè és un projecte molt municipalista.
– Com valores els resultats de les eleccions al País Valencià?
A nivell estatal -però també al País Valencià- és un missatge clar al Partit Popular sobre pràctiques i una forma de fer política que no s’accepten més i crec que s’ha de fer una valoració molt positiva assumint també els reptes que hi ha ara mateix per endavant. No es tracta només de guanyar les eleccions, sinó també de construir hegemonia, de generar pràctiques diferents i, segurament, serà complicat començar a fer neteja tal com han deixat el panorama. Però crec que és un repte que s’ha d’assumir, que s’ha de poder assumir i que es té ganes d’assumir i, sobretot, el repte -i les eleccions mostren que és viable- és que la ciutadania de València no delegui només en aquells partits que han obtingut bons resultats i que poden formar govern, sinó que continuï desperta i controlant, vigilant i acompanyant els processos que es puguin donar des de les institucions per evitar que tornem a una situació similar a la que hem tingut en els últims anys.
– A partir d’ara, doncs, fins a quin punt és crucial el paper de la societat civil?
El diagnòstic que fem nosaltres és que estem davant d’un canvi d’època i en podem sortir amb més i millor democràcia o amb una versió moderna del feudalisme. Perquè hi hagi més i millor democràcia -que sembla que és la voluntat de la ciutadania- el que cal és no delegar en aquells que hem arribat a les institucions o hem guanyat les eleccions, sinó tenir una ciutadania que estigui activa contínuament: no només exercint control i vigilant, sinó també fent propostes i coresponsabilitzant-se de la producció de polítiques públiques ja que això és la millor garantia perquè tinguin més qualitat. Els diferents moviments socials -des del cooperativisme o el moviment veïnal fins a la PAH- han de tenir un paper protagonista en el cicle que s’obre també a l’hora de fer propostes, de pensar en com codissenyar polítiques públiques i, sobretot, de cara a saber que hi haurà poders econòmics que no ens ho posaran fàcil. Fins ara, teníem un esquema en què els conflictes d’interessos que es donen a la ciutat són entre ciutadania i administració pública i poders econòmics, que van de la mà. Si aquesta relació canvia, el paper dels moviments socials serà poder detectar els interessos dels poders econòmics.
– I quins moviments socials destacaries al País Valencià?
A banda de la PAH -hi ha unes quantes molt actives i potents, sobretot, al voltant de la ciutat de València-, molts dels moviments que han sorgit en defensa del territori. En aquest sentit és on s’ha vist l’agressió més bèstia i, de fet, quasi totes les trames de corrupció han anat després vinculades amb una bombolla immobiliària que feia anys que es denunciava i s’advertia que no només destrossava el territori, sinó que també comportava males pràctiques (per no dir directament pràctiques mafioses). Tots aquests petits moviments potser no tenen la mateixa visibilitat que pot tenir la PAH, però han vist una agressió i, en alguns casos, han aconseguit frenar-la. Sempre podria haver-n’hi més, però tenen un paper que no és secundari i, ara mateix, el repte és aconseguir que aquests moviments creixin de manera exponencial per poder no només acompanyar, sinó també marcar d’alguna manera els processos institucionals. D’altra banda, al País Valencià sempre hi ha hagut activisme molt vehiculat per la part cultural.
– Tornem a les eleccions. Ha liderat el País Valencià el que cal preveure com un canvi profund del país?
No sé si m’atreviria a dir tant, però crec que serà un dels espais de referència per mostrar que el PP pot perdre majories i que les esquerres o noves formacions poden entrar al govern. En tant que ha estat un feu del PP durant molts anys, evidentment, serà un dels referents als quals mirar de cara a la resta d’eleccions autonòmiques i de cara a les eleccions estatals, però tenim Aragó, Andalusia i altres espais dels quals també s’haurà d’estar molt pendent. Les eleccions han estat una mostra d’això, però hi ha molts altres petits exemples -tota la mobilització pel tancament de RTVV, l’esclat del 15M i de la primavera valenciana, etc.- que la gent té molt clar quines han estat les pràctiques corruptes i mafioses del PP.
– Barcelona en Comú ve a trencar amb l’ordre establert. Quin és el grau de radicalitat que demana la conjuntura política?
Malauradament, estem en un moment en què el sentit comú és radical. Hem arribat a un moment de pràctiques tan summament intolerables i de vulneració sistemàtica de drets fonamentals que, ara mateix, allò que és de sentit comú és radical. La filosofia mateixa de la desobediència civil diu que sempre s’han d’exhaurir totes les vies possibles per poder garantir drets i portar a terme pràctiques democràtiques, però arriba un moment -i això nosaltres ho hem dit, per exemple, en el cas del dret a decidir- que si hi ha una mobilització popular que decideix que s’ha d’exercir el dret a decidir i cal desobeir, desobeirem. Amb tot, malauradament, moltes de les propostes que no es poden dur a terme tenen a veure amb una qüestió de voluntat política i no pas tant d’un impediment jurídic o legal.
– Què espera Barcelona en Comú dels propers comicis?
Nosaltres creiem que s’ha obert un cicle de canvi i, de fet, la nostra proposta municipalista té a veure amb pensar que podia començar a les ciutats. Tant a les municipals com a les autonòmiques i les estatals, el que esperem és que aquest cicle de canvi continuï i que s’obrin processos constituents -tant a Catalunya com a la resta de l’estat- per recuperar la democràcia i tornar a posar la gent al centre de les polítiques públiques. Això té a veure amb la capacitat de decidir sobre el seu futur, sigui a nivell de dret a decidir sobiranista o d’aquelles polítiques que ens afecten dia a dia i que conformen la democràcia que travessa la nostra quotidianitat.
– Sobre això últim, quina cabuda pot tenir el procés independentista en una confluència com la de Barcelona en Comú?
Nosaltres ho hem dit sempre: apostem pel dret a decidir i -de fet- bastant més que algunes formacions com CiU, que en fan bandera però després no l’apliquen a la pràctica. No es tracta només de decidir el futur del país -que és crucial -, sinó també de poder decidir temes que són importants a la ciutat i aquí és on es demostra l’aposta pel dret a decidir. Aquesta és la nostra postura inicial, però també creiem que Barcelona és la capital de Catalunya i que si hi ha mobilitzacions populars i la gent decideix que ha d’haver un procés d’independència, Barcelona ha d’estar a l’altura d’allò que decideixi tant el Parlament de Catalunya com la ciutadania. Evidentment, doncs, caldrà tendir ponts amb tots els espais que fan una aposta perquè aquest dret a decidir pugui existir i no hi hagi un bloqueig com el que hem viscut fins ara, que és una vulneració directa de drets humans fonamentals i de la democràcia mateixa.
– Han estat les eleccions municipals una espècie de prova pilot per a l’independentisme?
Fins ara, havíem interpretat el caràcter plebiscitari atribuït a les eleccions com la voluntat d’algunes forces de desplaçar el que pensàvem que era clau, que era l’eix social. Amb tot, aquestes eleccions han mostrat que no només Barcelona en Comú ha posat al centre del debat les polítiques socials i econòmiques, sinó que la ciutadania mateixa ho ha fet i només aquells partits que no volien parlar de ciutat l’han desplaçat. Aquestes eleccions no eren plebiscitàries, eren unes eleccions municipals i s’ha demostrat, tot i que és evident que la majoria de forces que han sortit són favorables al dret a decidir i això és una bona notícia.
Gala Pin, regidora electa per Barcelona en Comú de l’Ajuntament de Barcelona. Foto: La Veu del País Valencià.
Tota la mobilització que hi ha hagut en defensa del dret a decidir, en realitat, ha estat liderada per la ciutadania fins que alguna gent ha intentat segrestar el procés. És evident que l’eix nacional no es pot separar de l’eix social, la idea de “primer la independència i després ja veurem” té una trampa que ens pot portar a reproduir el mateix model d’estat a una escala més petita: amb unes administracions, potser, més properes però on continuï havent-hi poders econòmics i fàctics que determinin la política econòmica i social del país. Està completament imbricada una cosa amb l’altra, però també hem de saber com diferenciar les escales: a nivell municipal, hem de saber que la capacitat d’incidència de Barcelona sobre si Catalunya ha de ser independent no és la principal i nosaltres hem posat l’èmfasi en la necessitat que es comenci a exercir el dret a decidir en molts altres temes. Per dir-ho a grans trets, volem decidir-ho tot des de la pràctica perquè al final el que conten són els objectius i les pràctiques concretes.
– És o no una prioritat capgirar els atacs del PP a la llengua i la cultura valencianes?
Això ho ha de decidir la ciutadania valenciana. Evidentment, hi ha una part de drets fonamentals i de respecte a la cultura que s’ha de posar en valor i tornar a dignificar perquè, a més, hi ha molta gent, col·lectius i associacions que porten fent-ho des de fa molt de temps. No és una feina que s’hagi de començar de zero, sinó que hi ha tot un seguit d’espais de la societat civil valenciana que fa molts anys que dignifiquen el que el PP folkloritza i menysprea de manera continuada. Aquesta feina -doncs- s’ha de poder visibilitzar, potenciar i fomentar des de les institucions però això ha d’anar de la mà d’una resposta a l’emergència social i democràtica en la qual estem ara mateix i no es pot deslligar la dignificació de la cultura i les arrels amb una democratització de les institucions, una escolta a la ciutadana i garantir drets fonamentals.
– Tant a Catalunya com al País Valencià, en la majoria dels casos les esquerres han de pactar per governar. Hi ha algun requisit a complir?
És curiós com tot just després de les eleccions el missatge polític que arriba són els pactes -és evident que és important i, a Barcelona, el resultat de les eleccions diu que la ciutadania vol un Ajuntament plural- encara que, sobretot, el que cal és començar a pensar en quins objectius podem estar d’acord, no tant en les diferents sigles. Aquesta és la filosofia que volem aplicar, tot i que evidentment partits com el PP, CiU i C’s queden fora de la possibilitat de pacte perquè tenen models de ciutat completament oposats als nostres. Amb les altres forces que han aconseguit representació – el PSC, ERC i la CUP- es treballarà en base a objectius de programa, de contingut. De moment, s’ha tingut un primer contacte amb ERC i PSC que ha anat bé -ha sigut cordial i hi ha hagut enteniment- i estem esperant una resposta de la CUP per poder veure’ns, però sobretot hem volgut anar més enllà i començar un cicle de trobades amb entitats de la societat civil. Ja hem tingut una reunió oberta amb la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, s’ha demanat una amb PIMEC -la petita i mitjana empresa- i una altra amb l’Assemblea Nacional Catalana i altres entitats perquè la societat civil estigui directament implicada en aquesta política de pactes. Al final, tant per fer govern com per pactes puntuals al voltant de grans temes com els pressupostos, el que s’ha de fer és ampliar el ventall de contactes més enllà dels partits representats a l’Ajuntament.
Per una banda, els pactes que puguin haver-hi al País Valencià per fer ajuntaments i un govern de la Generalitat d’esquerres tenen a veure amb la trajectòria del Partit Popular: té el Rècord Guiness en casos de corrupció, segurament, és el seu tret distintiu i no s’ha d’oblidar mai que la corrupció ens treu diners que fan falta per als hospitals, les escoles, infraestructures… En un moment de crisi on hi ha molta gent que no arriba a final de mes i vides en joc, hi ha gent que s’està lucrant a costa d’unes institucions públiques que són de tots i, a més, traient recursos per cobrir drets fonamentals. Això és una pràctica completament inadmissible i intolerable que ha de fer que, definitivament, la ciutadania digui prou. Ara mateix, tots els partits i formacions que hem arribat a les eleccions tenim una responsabilitat col·lectiva per fer-nos càrrec del moment històric en el qual vivim i una de les coses que és urgent -i per això no hem de deixar de banda tots els objectius- és fer fora el PP del govern de la Generalitat valenciana. En el cas del possible pacte a Barcelona -que després Xavier Trias va desmentir i va dir que havia parlat per pressions tant del PP i el seu propi partit com dels poders econòmics de la ciutat- crec que té més a veure amb la manera com alguns sectors volen continuar mantenint els seus privilegis i els seus interessos. El conflicte és entre interès general i privilegis i interessos d’uns pocs i és aquí on la legitimitat es decanta cap a una banda o cap a una altra i, efectivament, ha de ser cap a la del bé comú.
– De quin partit valencià es sent més a prop Barcelona en Comú?
Això és complicat. D’una banda, evidentment, hi ha València en Comú que és una de les candidatures que neix també al fil d’aquest moment. No es tracta tant de dir si és un o altre, sinó de quin ventall hi ha i, en aquest sentit, hi entrarien Compromís, Podem i un sector d’EUPV que s’ha quedat fora però que té molts bons polítics (com Blanco) que estan molts anys treballant perquè hi hagi un canvi.
– Sorprèn que es quedin fora els veterans de l’esquerra?
És una mala notícia però, en part, també s’està enviant un missatge a formes de fer més clàssiques -de partit clàssic- sobre el fet que segurament s’han de canviar tant les formes d’organització com les de relacionar-se amb la ciutadania i que, ara, el que cal prioritzar són els objectius i no les sigles. Cal tenir això molt present de cara a les properes eleccions i al nou cicle que s’inicia al País Valencià.
– Afortunadament, l’extrema dreta no formarà part d’aquest cicle: Espanya 2000 ha perdut 3 dels 4 regidors que tenia al País Valencià i PxC ha desaparegut de molts ajuntaments en els quals tenia representació…
Des de sempre, una de les coses que fan les plataformes d’extrema dreta és semblar que ofereixen solucions ràpides a problemes que són estructurals. Quan aquestes solucions no arriben perquè el plantejament no és només racista, inacceptable i xenòfob sinó que és ineficaç, la gent deixa de confiar en aquestes plataformes. La bona notícia, doncs, és que moltes vegades la gent s’hi adscriu no per ideologia sinó per desesperació i quan aquesta desesperació no té resposta, aleshores fuig. Això no vol dir que no hem d’estar al cas -segurament no decauran i tenen aquesta pràctica menyspreable d’aprofitar els moments de crisi per provocar una guerra dels pobres contra els pobres per tal de fer valer el discurs polític i ideològic -, però s’ha demostrat que la seva tàctica és completament ineficaç.
Hi ha un pas bàsic que s’hauria d’haver fet des de fa molts anys: escoltar el que estan dient els veïns i veïnes de Barcelona que, de fet, fa molt de temps que denuncien que suposa una agressió al territori, una expulsió -directa i indirecta- de veïns i un tancament de comerços tradicionals i de proximitat bàsics per la vida de barri, per tenir una ciutat viva. Aquesta és la part més senzilla, bàsica, que no costa recursos i que és una qüestió de voluntat política; a partir d’aquí el que nosaltres plantegem és que el model turístic està completament fora de control i han estat els poders econòmics els que ho han decidit. No cal acabar amb el turisme, sinó recuperar el lideratge públic i fer-ho d’una manera consensuada amb els diferents agents. Ara mateix, plantegem fer una moratòria de llicències d’allotjament turístic de tot tipus -no només pisos turístics sinó també hotels, pensions i albergs- perquè es pugui fer un pla urbanístic estratègic de turisme per la ciutat de Barcelona amb un procés participatiu on estiguin els veïns, que són als que menys s’ha escoltat en les últimes dècades. Així podrem veure quina càrrega ha de tenir la ciutat i com s’han de distribuir els allotjaments turístics arreu del territori. A banda d’això, hi ha una part molt bàsica que no es va escoltar quan es plantejava des dels moviments veïnals i amb la qual ara hi ha un consens institucional: el que es recopila amb la taxa turística ha de servir per beneficiar i redistribuir-se a la ciutat i això és una negociació que s’ha de tenir amb la Generalitat.
– És tot això extrapolable a València?
El que és important és fer el que no s’ha fet aquí i escoltar els veïns i veïnes. Amb el Cabanyal, tot i que no estem parlant només d’una turistificació, hi ha gent que porta molts anys dient de quina manera el vol i que és el que suposa la transformació que es planteja des del PP. Però, sobretot, el que cal és tenir clar que es necessita un model econòmic diversificat, no es pot apostar tot a un model turístic i això no vol dir que no vulguem turisme. Jo crec que a València també s’haurien de revisar les concessions i llicències que s’han concedit en els últims anys per tal de detectar males pràctiques o irregularitats jurídiques o judicials. D’alguna manera, es llançaria un missatge a aquells que han estat decidint la ciutat: s’han acabat determinades formes de fer i, això, a València és crucial.
Foto: La Veu del País Valencià.
– Des de Barcelona en Comú, se’t presenta com l’encarregada de treballar “per la defensa dels drets i les llibertats a la Xarxa i la implementació de pràctiques de tecnopolítica i democràcia en línia”. Com es fa això? Quina incidència real té?
Tothom parla de noves tecnologies, però és un error. La tecnologia és un element que està a la nostra vida quotidiana d’una manera molt present i, de fet, Barcelona presumeix de ser una Smartcity. Internet és un espai públic on la democràcia es pot exercir d’una manera molt més directa i la tecnologia és una eina de la qual es pot fer un bon ús o un mal ús. A partir d’aquí, hi ha principis bàsics perquè Internet continuï sent un espai de llibertat, com ara la neutralitat de la xarxa: un principi que diu que tots els usuaris seran tractats per igual i a mi em costarà el mateix accedir a una web d’El País que al teu blog, accedir a Facebook que a la web de la meva associació de veïns. Internet tal com l’hem conegut- un espai multidireccional on tothom pot expressar-se, pot generar models de negoci, etc.- depèn d’aquest principi i moltes vegades les operadores i les grans multinacionals de telecomunicacions han intentat atacar-lo per convertir la xarxa en una televisió. Ara mateix, Internet és un dels majors espais per l’exercici de la llibertat d’expressió i de reunió i a les primaveres àrabs va veure’s molt clarament. D’altra banda, també és un espai de generació de nous models de negoci -sobretot dins l’àmbit creatiu i cultural- i ja hem vist atacs com el de la llei Sinde o la Hadopi a França que, amb l’excusa que els artistes moriran de gana- bloquegen nous models de negoci que poden tenir molt més a veure amb eliminar o reduir el nombre d’intermediaris sense que, per exemple, siguin els usuaris mateixos P2P els que puguin retribuir econòmicament l’artista. Així, quan parlem de drets i llibertats a Internet parlem de la defensa del principi de neutralitat de la xarxa -que és bàsic a nivell econòmic i, sobretot, a nivell de drets civils-, però també de com fer servir la tecnologia per aprofundir en models de democràcia que estan al nostre abast. Això passa per un desplegament de pràctiques de transparència que vagin molt més enllà del que coneixem fins ara: a l’estat espanyol es pensa que la transparència és alguna cosa que segrestes a una pàgina web, però Internet dóna la possibilitat que aquesta transparència sigui transversal a tot allò que fa l’administració pública i els càrrecs públics, però també les empreses privades. Com a primer pas, això pot potenciar també el periodisme d’investigació o de dades i, a més, és un espai– ara pensant ja en termes institucionals- on la rendició de comptes pot ser molt més àgil i profunda i amb la capacitat perquè la ciutadania sigui la protagonista de les decisions i de la implementació d’aquelles polítiques públiques que es volen dur a terme. Però el que no hem d’oblidar és que Internet i la tecnologia no serveixen per si mateixos i sempre que pensem en mecanismes de participació democràtica que permetin la deliberació, la votació, l‘aportació, etc. – tal com hem fet amb el codi ètic i el programa-, sempre s’han de combinar amb mecanismes offline que estiguin embrincats perquè així és com està present Internet a les nostres vides. Es tracta de com aprofundir en l’ús de la tecnologia per aprofundir en la democràcia mateixa.
Compromís -quan no estava en política institucional però sí a la xarxa- va ser dels primers partits a fer un millor ús de les xarxes socials, i més tenint en compte el bloqueig mediàtic que va patir durant molt de temps a la televisió pública valenciana. D’alguna manera, entén que Internet no és un espai on jo com a força et comunico a tu com a receptor de la informació, sinó que es construeix de manera comunitària. Tots tenim el repte d’incorporar determinades pràctiques a l’hora d’aprofundir en la democràcia i crec que, en general, és una qüestió d’actitud. Cal estar disposat a escoltar allò que passa al teu voltant, la xarxa està per escoltar-la i diu moltes coses. Per sort, a l’estat espanyol, tenim la sort que hi ha moviments hacktivistes que han fet molt bona feina amb la implementació d’eines tecnològiques escoltant com es mou la gent, quin tipus de decisions es prenen i com. Hem d’aprofitar el que ja s’ha generat des de la societat civil i aprofundir-hi.
– I els mitjans de comunicació públics, quin paper juguen en aquesta època canviant?
Podem fer servir la xarxa per millorar els mitjans de comunicació públics i incorporar-hi la ciutadania, però això no vol dir que deixem de tenir una ràdio i una tele públiques. A nivell personal, crec que és el moment per a recuperar el model de radiotelevisió valenciana que es pensa a la transició, en lloc del model al qual hem arribat i que deixava bastant que desitjar. Seria un dels gestos que esperaria de la nova Generalitat del País Valencià: la recuperació de la RTTV amb un model que, segurament, caldrà adaptar però que tampoc cal inventar de nou perquè era el que es pensava en els seus orígens.
