Xavier Pérez / València
-Quants treballadors s’han quedat sense conveni al País Valencià i què suposa per a ells?
Nosaltres no tenim ni constància ni coneixement que a hores d’ara ja hi hagen treballadors sense conveni. Nosaltres vàrem identificar l’acord amb els empresaris, amb Cierval i amb UGT com un acte de responsabilitat compartida. Això significa donar credibilitat als 35 últims anys de relacions laborals i de negociació col·lectiva al País Valencià. No garanteix l’acord que vàrem assolir però és evident que hi hauran empreses, que hi hauran molts pocs sectors que aniran cap a la desaparició del mateix conveni, però hem avançat per a evitar un muntó de conflictes i la desprotecció social amb tota seguretat.
-Qui és Paco Molina?
Paco Molina és una persona senzilla, molt correnta, molt afortunada per poder gaudir de la representació d’una de les organitzacions més dignes que hi ha al País Valencià. Amb un repte important, amb moltes mancances, però amb molt d’interés a deixar bé l’organització que tant ens ha donat als treballadors i a les treballadores i personalment a mi.
-En quina situació es troba CCOO-PV i quants diners li deu la Generalitat Valenciana?
En deute, ens deuen al voltant de 12 milions d’euros. Ens trobem en una situació molt pareguda al conjunt de la societat valenciana, en la seua economia i en les seues organitzacions. Nosaltres sempre hem volgut procurar que el sindicat siga un element actiu en el si de la societat. El sindicat viu i participa de totes les virtuts, però també de tots els defectes que es troben en la societat. Estem obligats a revisar les nostres estructures, revisar la nostra activitat i fer una utilització més eficient dels nostres recursos, que continuen sent importants. Malgrat tot, tenim una tendència negativa en l’afiliació. Continuen en actiu, al corrent, més de 110.00 persones afiliades d’adscripció voluntària i de pagament mensual, a les quals els mostrem el nostre reconeixement i per ells, estem obligats a continuar lluitant per organitzar els/les treballadors/es i assolir drets i millors condicions de vida i de benestar.
-Com són les relacions de CCOO-PV amb el govern de Fabra?
Pròpiament en la presidència no hi ha relació, és absolutament inexistent perquè sols ens vam reunir una vegada. Si contextualitzem, en l’època més complicada per a l’economia i per a les persones, que la primera organització social d’aquest País sols haja tingut l’oportunitat de compartir la visita institucional a la presa de possessió, doncs no és dramàtic. No ho és per al secretari general i per a CCOO. Crec que no és dramàtic per al nostre País, per a la nostra economia i per a la nostra gent.
Recentment hem arrodonit (amb la Generalitat) la proposta d’un acord, la construcció d’una idea, que per a nosaltres és estratègica i fonamental, com és compartir una estratègia de política industrial, tan necessària per al nostre País, per a l’economia i per a les persones. Amb això sí que hem fet un bon treball. Hem treballat amb les comissions de treball, hem aportat el millor que té aquesta organització, des del món acadèmic vinculat a CCOO, des de l’acció sindical i des dels nostres tècnics sindicalistes. Hem construït una estratègia que està ja prou madura. I jo em pregunte: algú s’imagina com som o com seríem i com estaríem si portàrem estes 25 propostes (Observatori Industrial) a la pràctica per a la nostra economia? Segurament la situació no seria la mateixa per a ningú. En eixe sentit, CCOO ara i sempre ha estat una organització molt compromesa perquè ha tingut molt clar allò que vol representar, i el que vol representar és les persones amb les seues circumstàncies com a treballadors i treballadores en l’àmbit laboral. Nosaltres diguem ara, en època de veritables dificultats, que no poden haver amagatalls per a l’eixida de la crisi, no poden haver ocupacions a qualsevol preu, sense drets, sense condicions de treball… Per això és molt important que assolim responsabilitats compromeses, que ningú qüestione, com és l’ocupació industrial vinculada a la innovació i al desenvolupament de les tecnologies, ocupació generadora de drets i de plusvàlues per al conjunt de la societat.
Per això, nosaltres estem francament bolcats i capficats per a tirar endavant. Ja hem consensuat que ens agradaria que hi haguera una major dotació pressupostària, molta més implantació i compromís que accelerara més el calendari, però això ja depén de la responsabilitat d’aquell que ostenta el govern.
-Com definiria la política de la Generalitat Valenciana pel que fa a l’economia i als treballadors?
Pense que el Govern valencià, en els pitjors moments d’una crisi que no té parangó, ha estat absent de la necessitat econòmica, del model de País i absolutament desvinculat i despreocupat per la situació de descohesió social i personal que estan sofrint els/les valencians/es. És la pitjor de les avaluacions que se li podria fer a una responsabilitat de govern.
-Què pensa vosté de la corrupció?
Des de la perspectiva d’una persona vulgar no es pot pensar el contrari d’allò que pensa el conjunt de la ciutadania; s’ha convertit en una lacra, en un despretigi de les institucions, de la responsabilitat institucional, de la responsabilitat pública… Mire vosté, al secretari general de CCOO-PV li dol moltíssim allò que diuen “no ens representen”. Nosaltres volem que ens representen, òbviament, d’una altra manera. Es fa imprescindible una regeneració nova sobre determinats compromisos, una regeneració ètica i regeneració humana i personal en l’assumpció de les responsabilitats. Estem en una democràcia que no és tan perfecta com moltíssima gent desitjaria. Ara bé, que ningú s’equivoque, d’açò, tan sols podrem eixir a través de les polítiques, de les responsabilitats i dels compromisos. No hi ha un altra eixida.
L’assoliment de l’estat de benestar, la modernització del nostre país sols ha estat possible des del compromís de les institucions, de la responsabilitat economicoempresarial i de les treballadores i treballadors. Això però, s’ha construït acord a acord, conveni a conveni, compromís a compromís amb els ajuntaments, amb les comarques, amb els governs autonòmics, amb la negociació col·lectiva i amb la construcció de la societat del benestar. Però és clar, això ha tingut moments que s’han expressat en forma de conflictes, contraposicions d’interessos legítims, però hem avançat. Jo reclame ara, que tot sembla obscur, sense eixides i que tot plegat crida a la desesperança, que a través de la regeneració ètica tornem a recuperar la paraula, la concertació, el diàleg i el compromís.
-Hi ha grups mediàtics i polítics que boicotegen la labor del sindicat. Per què creu que passen aquestes coses?
Evidentment no diuen res de nou, però reconeguem que hi una ofensiva estratègica, ideològica que té una correspondència econòmica molt evident. El sindicat i el sindicalisme sempre ha representat un dels bastions més importants de defensa de models de societat. Ara hi ha una aposta claríssima de la dreta, de la part més recalcitrant del neoliberalisme, d’enriquir-se després d’haver estafat, després d’haver arruïnat els estalvis, les expectatives de vida i els models socials. Afortunadament la societat civil ha anat organitzant-se a través d’interessos puntuals i el sindicat, que d’alguna manera representa la col·lectivitat d’eixos interessos, ha estat al capdavant d’eixes mobilitzacions, unes voltes amb més encert i d’altres amb menys. Mentrestant, el poder econòmic i ideològic, esta situació la té clarament definida i estudiada. I perquè precisament som un dels últims bastions de determinats models de benestar estem patint eixa ofensiva.
Dit açò, tot bé no ho haurem fet. Hem d’assolir des de l’àmbit de la responsabilitat sindical que si no hem sigut capaços que la gent es revoltara d’una manera nítida, forta i contundent, malgrat les tres convocatòries de vaga general, perquè anava a perdre tota condició de caràcter col·lectiu en el seu conveni, de no haver de discutir d’igual a igual, d’una relació absolutament desequilibrada entre l’empleador i l’empleat. Si la gent no ha percebut el risc de la fallida d’un model social, de drets laborals, de compromisos institucionals amb les persones i amb l’economia, si la gent no ho ha percebut, llavors nosaltres hem de ser humils i assolir que alguna cosa no hem fet del tot bé.
I després, si ha hagut alguna mala praxis en l’exercici del sindicalisme i del sindicat és evident que qui l’haja feta que la pague.
-Quin paper juguen els alliberats sindicals?
Absolutament estratègic i fonamental. Primera, perquè els alliberats sindicals han sigut part fonamental del que ha sigut la negociació col·lectiva i els acords que déiem abans, sobre els quals s’ha construït un determinat model de drets i de benestar al nostre País. Jo personalment he hagut de prendre la dràstica decisió de veure eixir per aquesta porta companys/es que són anteriors al meu mandat i que han sigut moments molt dolents, per una visió satanitzadora per part de la dreta, de la funció i el caràcter social que han tingut estes persones, no sols de la relació de les condicions laborals i la professionalitat als centres de treball, sinó de la tutela que han exercit sobre el funcionament dels serveis socials per a la ciutadania, sanitat, educació, serveis socials, de proximitat per a tothom. Però clar, el sindicat té les seues limitacions.
Nosaltres davant un aparell ideològic i mediàtic que està les 24 hores dels 365 dies de l’any repetint les maldats i com de paràsits són els alliberats per a la societat, ho tenim difícil. Jo em pregunte, alliberats de què? Deixen de fer una tasca en el seu lloc de treball, sí, però a canvi els alliberats de CCOO podem assegurar que doblen l’horari que feien en els seus llocs de treball. Volem recuperar esta funció per a la societat i els treballadors.
-Encara existeix eixa rivalitat entre CCOO i UGT en les eleccions sindicals?
Sí, clar, no ens equivoquem. Són dos organitzacions sindicals diferents, tenim una competència natural i legítima i tots volem ser la primera força sindical. Com no ha de voler ser la UGT la primera força sindical? Però és CCOO i continuarem lluitant encara que en menys recursos per poder ser la primera força sindical. Això vol dir que el nostre enemic és la UGT? De cap de les maneres. Podem assegurar sense hipocresia que les línies estratègiques del sindicalisme i de model de societat, tant nosaltres com la UGT les compartim. La UGT comparteix el 100% dels posicionaments de CCOO, però volem guanyar.
-Quines són les relacions de CCOO-PV amb la patronal valenciana?
Ací diferenciacions, amb la presidència de Cierval tenim una relació personal, institucional i estratègica excel·lent. José Vicente González és empresari, persona d’empresa, a la vista estan els resultats, absolutament inversos a allò normal. És ell qui recompra una multinacional, és ell qui demostra com es fa innovació i desenvolupament. Té una trajectòria impecable en el món empresarial. No hem tingut greus confrontacions, tenim punts de vista diferents, són manifestos, com el sector públic, però tenim una mateixa visió estratègica sobre les necessitats troncals per a l’economia del País Valencià. Ho diguem amb molta satisfacció i amb compromís d’estar en eixe grau de coincidència. Per exemple, el document de l’Observatori de la Indústria l’hem treballat amb els empresaris i també amb l’Administració, i a més a més, també s’han sumat les universitats i partits polítics. Tenim una entesa, hem signat dos acords.
Recentment hi ha unes declaracions desafortunades del president de la Confederació Empresarial d’Alacant, Moisés Giménez, que criden a la reflexió i al rebuig. Ningú nega l’acord que ha firmat la seua organització. Per a esta persona el model és Bangladesh, que vaja ell i que deixe les persones que treballen dignament.
-Què pensa de la Reforma Laboral?
Nosaltres afortunadament, i es poden consultar les hemeroteques, ja vàrem anunciar la gratuïtat i la ineficàcia, a banda de l’impacte absolutament negatiu que tindria. La Reforma Laboral no és un instrument per a la intervenció en el món del treball, ni en el mercat de treball. La Reforma és un instrument polític i ideològic que pretén claríssimament devaluar les condicions econòmiques i salarials de milers de treballadors/es. Fer-nos més febles, submisos i desprotegits en una cosa tan bàsica com és el dret al treball; eixe equilibri s’ha trencat i això ho ha dinamitat la Reforma, ja ho pagarem. Totes estes circumstàncies ens porten a plantejaments de confusió d’objectius estratègics assolits. Si creuen que serem competitius en una economia globalitzada a base de devaluar les condicions laborals i salarials, doncs tot el model està equivocat.
És cert que el nou model implicarà molts beneficis amb poca responsabilitat, i a més a més, en molt poc temps. Ara bé, a qui ha beneficiat? Estem parlant de lluites de classe i és per això que nosaltres estem preocupats, ens diran “ja s’ha acabat la crisi”, de fet ja comencen a dir-ho, però que no vinguen dient-ho als milers de treballadors/es que no tenen la fortuna de tindre un lloc de treball, que s’han empobrit i arruïnat. Fins on arribarà el desvergonyiment i la hipocresia d’aquest govern per a dir que estem superant la crisi, mentre han descohesionat el conjunt de la societat, que amb el seu esforç i estalvis han modernitzat el país i dignificat les condicions laborals. Quan algú vinga a dir-nos que ja l’hem superada, també que ens diga el que ha costat eixa superació de la crisi, això en el millor dels casos. En canvi, en el pitjor dels casos, continuen havent al País Valencià 725.000 aturats que no tenen la possibilitat de gaudir d’un dret reconegut en la Constitució, el dret al treball. Sense dret al treball s’acaba la protecció i quedes exclòs de la societat. Nosaltres demanem respecte per a estes persones i que no ens facen ‘tontos’, que no ens diguen que ja estem eixint de la crisi.
-Com veu el projecte de La Veu del País Valencià?
La veritat és que és una de les poques coses que s’ha manifestat en este recorregut de la crisi com un impacte, amb una profunditat que ningú s’imaginava. Hi ha una reconfiguració dels instruments, de les possibilitats i de les mobilitats de la comunicació. Jo trobe que és necessari, trobe que és imprescindible i no vull ser correcte ni formal amb la meua resposta. Crec que els grans grups d’opinió mediàtica són grups de deformació ideològica en estos moments i actuen al manament dels interessos.
Vull confessar una anècdota. A les poquetes setmanes d’estar ací a València va haver un banquer que m’ho va fer així (para la mà): “Ací estan menjant moltes pàgines de premsa escrita, moltes capçaleres d’obertura d’informatius i moltes notícies d’eixida en la radiodifusió. Per tant, el que pugueu fer vosaltres haurà de contrastar-se amb allò que puga determinar jo”. Lliçó magistral, el temps desgraciadament li ha donat la raó.
