«El bon moment de la música en valencià és un colp d’esperança perquè la llengua no s’evapore»

 

Vicent Torrent, l’històric membre d’Al Tall, tornarà a pujar als escenaris amb el grup Musicants per recuperar les cançons andalusines del disc Xarq Al-Andalus, en el marc del 40 aniversari de la Trobada de Músics del Mediterrani que commemora Mostra Viva. Aprofitem l’avinentesa per parlar de tradicions sonores, música i reivindicació.

Enguany fa 40 anys de la Trobada de Músics del Mediterrani, però poca gent deu recordar com va sorgir.

Va sorgir, de fet, un any abans i tot, quan l’Ajuntament de València, llavors governat pels socialistes, i sobretot, pel regidor Vicent Garcés, va organitzar un festival de cinema del Mediterrani. Llavors, a Al Tall ens havien convidat a un festival a Arles, a la Provença, els Rencontres de la mer, on vam conèixer músics turcs, sicilians, macedonis... I allò ens va fer obrir els ulls, primer perquè ens adonàrem que musicalment érem família i després perquè vam poder veure que la nostra tradició musical estava molt deteriorada i folkloritzada, però que hi havia molts llocs, i molt a prop, on continuava funcionant en aquesta ona sonora. Ens entusiasmàrem i li proposàrem a Garcés de fer una trobada de músic mediterrània en el marc de la Mostra Viva creada l’any anterior.

Com va ser l’experiència?

Va funcionar durant deu anys. No era massiva però tenia el seu públic i ajudava a descobrir un nou món. Ara ho pots buscar per internet, però llavors tot el que venia de fora era totalment desconegut. Després, quan el PP i Unió Valenciana van arribar a l’Ajuntament van començar a pegar-li ganivetades fins que se la van carregar.

Perquè la Trobada anava en la línia que portàveu des d’Al Tall, de reivindicar una música tradicional, actual.

Sí, nosaltres volíem fer cançons noves, de temes actuals, però seguint el so de la tradició. No tractant la música com a folklore sinó com a font viva. Però res, ens seguien dient que fèiem folklore [riu]. I amb la Trobada es podia veure que el nostre so formava part d’una família extensa i amb una producció molt viva. Era una estratègia per prestigiar aquesta opció.

Ara reediteu un disc de llavors, Xarq Al-Andalus, i també el torneu a tocar a l’escenari. Quina és la seua història?

Comença durant la quarta edició de la Trobada, quan l’escriptor Juan Goytisolo, que vivia a Marràqueix, li aconsella a Garcés de portar un grup marroquí que es deia Muluk el Hwa, que feien música andalusí. Quan els vam veure vam al·lucinar de la potència que tenien. Després, amb els Muluk vam coincidir a Arles, on dormíem a la mateixa casa, i com de parlar no en podíem, perquè no ens enteníem, doncs tocàvem junts en una sala gran que hi havia. D’ací va eixir la idea de fer una cosa junts. Més o menys llavors havíem conegut la poesia valenciana de fa 900 anys, de poetes com Ibn-al-Khafaja o Al Russafí, que havien estat traduïdes per Josep Piera, i que són fantàstiques, que parlen de la corrupció dels polítics, de les riuades de com estem perdent la terra... temes que encara són actuals. Així que va sorgir la idea de fer un disc amb aquestes lletres. Jo em vaig encarregar de bona part de la música, excepte un parell de cançons precioses de Manolo Miralles, posant el cap en la música andalusí i altres coses que havíem sentit de Sardenya, Macedònia, cants polivocals. No va ser tant un intent de recuperació com de fusió. Diferent del que fèiem normalment.

I va ser un disc amb una repercussió notable.

La veritat és que va rodar prou. Per açò fa molta il·lusió que ara es torne a reeditar. Inclou els textos originals de Piera i també alguns de nous.

I com ha sigut la retrobada per pujar als escenaris?

Manolo [Miralles] s’ha encarregat de produir el concert amb gent de Musicants, el seu grup actual, i altres músics com Andreu Belmonte o dos integrants de l’Orquestra Àrab de Barcelona. Hem intentat localitzar a la gent de Muluk el Hwa però no ho hem aconseguit.

Assaig d’Al Tall i Muluk el Hwa

Aquesta similitud entre la música marroquina i la valenciana l’ha notada més gent. El mateix Pep Gimeno, ‘Botifarra’, toca amb l’Ahmed Tourani i reivindica aquestes arrels comunes.

Hi ha un musicòleg barceloní, Josep Crivillé, que va fer un estudi de tres cançons de batre tradicionals, de Tortosa, Vinaròs i algun altre lloc, i que va determinar que funcionaven amb el mateix clixé, el Makam Hijaz, que les cançons dels llauradors marroquins. També ho va notar Manuel Palau, el músic romàntic de principis del segle XX, que en un viatge a Marroc va dir que les cançons del camp que cantaven eren iguals que les valencianes.

És curiós com de la població andalusina que va ser expulsada no n’ha quedat pràcticament res, a banda de la toponímia i la melodia. Té un punt poètic.

Sí, de la tradició musical andalusina no n’ha quedat pràcticament cap cançó, només La tarara, però sí que n’ha sobreviscut el llenguatge musical. Imagine que la societat andalusina i la cristiana conviurien i d’allí n’aprendrien les cançons unes de les altres.

Hi ha un cert consens que la música en valencià passa per un bon moment, però m’agradaria saber com ho veu vostè, que té una perspectiva diferent, per l’edat.

És un moment fantàstic. No només per la quantitat de producció, sinó també la qualitat i el públic que assoleix. Veus grups com Zoo o la Fúmiga, que omplen estadis a Madrid i açò és una cosa que no s’havia vist des de Raimon! Nosaltres a Madrid només hi anàrem tres voltes. I cal dir que aquest és un èxit sorprenent. Estrany. Des de fa anys hi ha una oferta desfasada en relació al consum, i es fa sense que res d’açò sone a les emissores. És un cas a estudiar. Jo tinc la meua teoria, però...

A mi m’agradaria conèixer-la.

Quan una comunitat té problemes per parlar, crida. I cantar és una forma de cridar. No és un fenomen normal, és extraordinari i és una forma d’agarrar-se a la llengua que, si no, es va evaporant. És un moment esperançador, perquè a colp de cantar podem evitar que la llengua s’evapore.

Concert d’Al Tall i Muluk el Hwa al Teatre Principal de València

Els de Public Enemy deien allò que «el hip hop és la CNN dels negres». La música en valencià és la nostra CNN? Per açò hi ha tants grups en valencià amb lletres reivindicatives i d’actualitat?

La música en valencià compleix un paper que supleix moltes altres coses que ens manquen. Però ara només estem parlant de lletres i llengua, amb el tema sonor no anem tan bé.

Per?

En la qüestió de recuperar el llenguatge musical hem baixat. La gent que fa música tradicional fa coses molt bones, tenen un nivell tècnic altíssim. Mira, en la nostra època no importava si cantaves bé, importava cantar, perquè era un moment molt revolucionari, però ara, fan unes coses amb les veus impressionat. Però en canvi els costa baixar al carrer, s’han quedat en un gueto. Jo els ho dic sempre: «Les coses elitistes estan molt bé com a banc de proves, però cal arribar al públic».

Però a banda dels grups de música estrictament tradicional, no hi ha més gent que està intentant conservar el nostre llenguatge musical? Estic pensant en el darrer disc de Xavi Sarrià, que també recupera sons andalusins.

Aquesta reflexió que la va fer el [Josep Vicent] Frechina i jo no hi havia pensat mai. Des d’altres camps, com el rap, l’ska o el rock hi ha molta gent que van obrint portes a la nostra tradició sonora. Pense en Tesa, per exemple, El Diluvi o el mateix Sarrià. David Carboneras, que era d’Ovidi Twins, va treure un nou disc, N-340 que utilitza la música electrònica amb molt de trellat. Està molt bé aquestes coses.

Finalment, amb el canvi de govern, s’ha donat un nou impuls a l’Institut Valencià de Cultura i més suport a la música. Com ho veu?

Cal fer-los un monument a aquesta gent. No podíem ni somniar que es fera una inversió tan gran en música, i especialment en música tradicional. Que s’haja creat una Direcció General, que s’hagen dedicat tantes energies... S’ha notat molt. Era impensable fins fa no res.