Antoni Miró (Alcoi, 1944) és un pintor i escultor de referència que reflecteix en cadascuna de les seues obres el seu compromís polític i social. L’IVAM-CADA d’Alcoi, la Llotja de Sant Jordi i l’Institut Pare Vitòria exposen a hores d’ara bona part de les seues creacions, que han topat amb censura i amb intents de censura durant tota la seua vida: tant durant el franquisme com a hores d’ara. Parlem amb ell de la seua trajectòria i de l’actualitat.
-Què va arribar abans a Antoni Miró, l’art o la consciència?
-L’art, que és el que et porta a intentar formar-te, descobrir coses i contactar amb gent. L’art és una cosa innata, tot i que la consciència sovint també ho és. Hi ha qui naix volent pensar, però la consciència necessita d’un procés distint. El contacte amb la gent és imprescindible per no ser un ignorant. L’art també necessita d’això, evidentment. Al final, ambdues coses poden confluir i caminar cap a una mateixa direcció.
-Quin és el seu primer record amb l’art?
-Era un xiquet, tindria 11 o 12 anys i volia pintar, però no tenia recursos. A ma casa ni tan sols hi havia quadres o llibres en què basar-me, però tenia un desig de dibuixar i fer coses. De fet, a l’escola, quan ens posaven un dictat com a exercici jo sempre feia un dibuix. Però sense conèixer cap pintor, des de l’absoluta ignorància, feia coses irrellevants. Als 14 anys vaig conèixer un pintor més gran que havia estudiat Belles Arts a València i que ho feia molt bé.
-Qui era?
-Vicent Moya. No era conegut, però feia bé les coses i va poder viure tota la vida de la pintura, tot i que feia pintura comercial però de qualitat. Amb el seu aprenentatge vaig poder començar a fer quadres més grans de bodegons, paisatges i altres coses. Als mesos em vaig presentar per primera vegada a un concurs que feia el Centre Excursionista d’Alcoi. Amb 15 anys vaig guanyar el primer premi, i em va estimular. Em va fer pensar que podria fer més coses, i vaig començar a presentar-me a tots els concursos, normalment provincials. Eixos anys vaig estar guanyant concursos i en el 1965 vaig fer la primera exposició, també al Centre Excursionista d’Alcoi. I a partir d’aleshores vam muntar el grup Alcoiart i vam començar a fer exposicions sense parar. Fins i tot vam anar a París, però vam haver d’exposar al carrer, perquè cap galeria no va voler exposar les obres en tan poc de temps.
-Éreu massa innocents?
-Ho érem, sí! Crèiem que trobaríem una galeria a París, imagina’t… Al final vam anar al carrer de la basílica del Sagrat Cor de Montmartre, a París, prop d’on solen estar els pintors comercials a la plaça, i vam fer una estesa de quadres penjats amb pinces i en vam vendre uns quants. Ja des d’aquell moment, entre el 1965 i el 1972, vam fer 55 exposicions. La nostra preocupació era la llengua i la cultura, la seua divulgació i, per descomptat, l’art com a instrument.
-L’art era vocacional. A la família ningú no li va empentar a dedicar-s’hi…
-No. Bé, ma mare, que era modista i de jove havia dibuixat alguna cosa, ho veia amb uns altres ulls. Però en general, a ma casa això es veia com una pèrdua de temps.
-M’ha parlat del seu primer record amb l’art. Quin és el seu primer record amb la consciència política?
-En l’etapa que fèiem les primeres exposicions vam poder parlar amb Joan Fuster, qui ens va estimular bastant. A Fuster Alcoi li queia bé. Nosaltres érem alcoians i ell tenia d’Alcoi una perspectiva de ciutat moderna, industrial, avançada i d’esquerres.
-Tenia raó, Fuster en això?
-Sí. I li vam caure bé, tot i que nosaltres érem uns absoluts ignorants. Escoltant-lo aprenies una barbaritat, era un home molt directe. Quan veia les nostres obres cridava: «Cristo! Això qui ho paga?». Doncs nosaltres, qui ho havia de pagar? I quan comprovava que ho fèiem nosaltres s’oferia a que comptàrem amb ell.
-Algun contacte tindria, abans de Fuster, que li ajudaria a forjar la consciència…
-Sí, vam conèixer a Fuster perquè ens hi va enviar el poeta Joan Valls, que escrivia un català perfecte. Tan perfecte que a Alcoi no l’entenien i el tenien per un home estrany. Hi havia també gent com Rafael Mengual, oncle d’Ovidi Montllor, un home que escrivia i que va estar perseguit, de fet. En definitiva, hi havia gent que ens inspirava, que ens convidaven a presentar-nos a concursos. Passat el temps, ho penses i dius: «pobra gent, el que van haver de passar». Perquè a més a més era gent que havia passat la guerra i, amb tot el trauma i el perill, van perdre part del seu temps explicant-nos coses i conscienciant-nos. Per exemple Joan Fuster, a qui no li podíem aportar.
-L’art i el compromís han anat lligats sempre en la seua trajectòria. Com es podien combinar ambdós elements en temps de dictadura?
-No era tan realista, les meues obres es podien interpretar de diverses maneres. I la gent tampoc no pensava tant, en aquell moment hi havia molt poques exposicions, quasi totes desenvolupades per les caixes d’estalvi i per entitats conservadores. Poqueta cosa, però hi havia certa inquietud. I a Alcoi sempre hi ha hagut gent avançada en molts aspectes: naturistes, moviments d’avantguarda, anarquisme… I també gent molt conservadora, clar. Com que Alcoi va ser un dels primers pobles industrials –o el primer– del País Valencià tenia moltes connexions amb Sabadell, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, etc., i va arribar la influència del modernisme per part dels empresaris, que tenien un sentit social més paregut al de Catalunya. Parlem de gent amb certa inquietud cultural, amb cert interès pel patrimoni i amb amor pel seu poble. Hui a Alcoi encara tenim, de fet, unes tres-centes associacions de tot tipus, la qual cosa evidencia un batec cultural que altres ciutats no tenen. Tot aquell capital industrial no tornarà, però Alcoi té un avantatge, que és que no ha crescut exponencialment en població com sí que han fet altres ciutats, i això ha garantit un manteniment mínim del patrimoni i del vincle ciutadà amb el poble.
-Deia que el seu art, a inicis de la seua trajectòria, no era tan realista…
-…Entre altres coses perquè no sabia ser-ho [riu]…
-…Però sempre ha tingut problemes per fer art…
-Sempre.
-Quin va ser el primer?
-A nivell municipal sempre teníem algun problema a Alcoi. Per exemple, al 1968, quan a Alcoi es va celebrar el V Congrés de Logopèdia i Foniatria. Es feia al Cercle Industrial i hi van vindre els grans referents de la disciplina de tot l’Estat. A Alcoi hi havia un metge, José Gisbert, que organitzava l’esdeveniment, i que ens va demanar fer una exposició que coincidira amb aquell congrés. Li vam posar de nom «Art del poble per al poble», i això sonava a comunisme. Aleshores, de seguida ens van fer retirar els cartells, i sort que aquell metge ens va defensar dient que érem bons xics, que no érem comunistes ni terroristes, i finalment no va passar res. Poc més tard, el 1969, el papa Pau VI va dir no a la pastilla anticonceptiva. Això era molt important per a nosaltres, clar, que érem joves i defensors de la llibertat sexual. Estant a Dover, al Regne Unit, vaig fer un dibuix figuratiu amb un home dret i una dona agenollada. No es veia clarament, però convidava a pensar que això era una denúncia a l’Església. Quan vaig tornar em van retirar aquell quadre per qüestions morals i altres per qüestions polítiques, que estaven exposades a Benidorm. Alguns d’Informació i Turisme van vindre a dir-me que no em preocupara, que me’ls tornarien, però el cas és que em van cridar a declarar al jutjat, a mi i a tota la gent relacionada amb la galeria perquè els digueren al jutge qui era jo. Vaig tindre la sort que tots van dir al jutge que jo era un bon xic, faener, ningú no va dir res dolent de mi. El comissari, això sí, em va preguntar què volia dir aquell quadre. Jo li vaig dir que no volia dir res, el comissari va dir que era pornografia… En fi, em van intentar inculpar, però no van poder demostrar que el quadre era pornogràfic. De fet no ho era, era una denúncia social. Tot això al Tribunal d’Ordre Públic.
-En quin moment va poder pintar sense haver d’evitar la censura?
-Mai no he deixat de patir. L’autocensura ha estat present sempre.
-En vostè també?
-Supose que en tothom. En vostè també, no?
-Depèn…
-…Doncs això. Jo em limitava per no provocar una catàstrofe. Hui en dia ataquen escultures, tal com ha passat recentment amb exposicions meues. És increïble, perquè hi ha coses que no passaven ni als seixanta.
-Li va sorprendre l’episodi de 2018 en València, quan alguns van exigir el tancament de la seua exposició?
-Sí, perquè les escultures s’havien exposat en diversos llocs i mai, mai no havia passat res. S’havien exposat, per exemple, al castell de Santa Bàrbara, a Alacant, on quasi sempre ha governat el PP. Concretament al 2008. D’Alacant va passar a Xàbia, després van estar a la Universitat d’Alacant, on van estar durant set o vuit mesos… Però hem arribat a un punt de censura en què estem pitjor que abans.
-Canviat de tema, és més difícil viure de l’art ara que en temps anteriors?
-Als anys seixanta era impossible viure de l’art, però si t’hi dedicaves, vivies. Clar, era més fàcil garantir-se un sou com a mestre o a través d’una altra professió i després pintar, sense arribar mai a professionalitzar-se. Per cert, no tenim una Conselleria pròpiament de Cultura, atès que forma part d’Educació. Algun dia el farem, al País Valencià, i deixarem d’estar al marge, no? Pel que em deies, la situació actual és diferent. Ara tot és molt més complicat que fa deu o quinze anys. Hi havia diners, la gent admirava l’art, se n’interessava, hi havia cues quilomètriques per a veure exposicions… Era un moment en què es va revaloritzar l’art, i van sorgir molts projectes engrescadors i rendibles econòmicament. També es potenciava el col·leccionisme, cosa que mai no s’havia estimulat, i es regalava art. Hi havia un circuit favorable per als pintors. Però al 2008 vam caure en la gran estafa de la crisi i tot es va acabar. Va costar moltíssim de remuntar. Amb la pandèmia tot ha anat a pitjor, clar. A la Llotja d’Alcoi hi havia exposicions amb 5.500 visites.
-Mai no va tindre vostè la temptació de dedicar-se a la pintura comercial?
-Vicent Moya, el meu mestre, feia quadres d’aquests i es venien molt bé. Jo vaig provar-ho estant amb ell, podia guanyar diners, però no m’agradava. Era comercial i no era el que volia. Jo volia dir coses, comprometre’m amb la societat.
-Això fa que les seues obres molt sovint estiguen lligades a l’actualitat?
– A Alcoi, durant el segle XX, va ser molt important la indústria de la pintura comercial: cérvols, cases, riuets, bodegons, paisatges… Tot això es venia fàcil i es pagava molt bé. I es va fer tan gran que va arribar un punt en què hi havia milers pintors dedicant-s’hi arreu de l’Estat i que venien barbaritats per tot el món. Això va funcionar fins principis del segle actual, quan els xinesos van començar a omplir containers de quadres. Tot es va acabar. Pel que em preguntava, sempre he anat fent coses lligades a l’actualitat com ara les guerres o les mobilitzacions, per exemple. Als anys seixanta, quan vaig començar a pintar, feia retrats com a aprenentatge, però pintava coses que em preocupaven. Aleshores vaig fer el primer quadre de denúncia, que era un xiquet –era amic meu, per cert– amb una botella que representava un borratxo i jo denunciava el problema de l’alcoholisme, molt visible a Alcoi. I anava a poc a poc cap a temes de denúncia, que és el que sempre m’ha preocupat.
-La dreta, de fet, no estava d’acord amb què vostè rebera la Medalla d’Or d’Alcoi ni que el feren fill predilecte de la ciutat.
-No, no ho estava. Que estiguen en contra meua no em preocupa. De tota manera, són molt pocs.
-Abans parlava de persones amb què va coincidir. Si es tinguera que quedar amb una, qui seria?
-Isabel-Clara Simó i Ovidi Montllor. Van ser molt amics meus. Tot i que n’hi ha moltíssims més. Ovidi i jo érem carn i ungla, pensàvem exactament igual en tot. I amb la Isabel ens admiràvem mútuament. És la més gran defensora que he tingut mai.
-Per acabar, vostè que sempre ha estat compromès políticament, com veu el país a hores d’ara?
-Està tot molt malament hui, però supose que anirem millorat a còpia de voluntat. Més tard o més prompte aconseguirem el que hem d’aconseguir. Costarà, perquè no és fàcil. Som una colònia que dona grans beneficis a l’imperi. Però l’aclaparament arribarà a un punt que ningú ho aguantarà. A l’època de Franco, les províncies valencianes –aleshores no hi havia autonomies– estaven entre els territoris més rics de l’Estat. Ara som el més empobrit, tot i ser molt rics. El robatori és molt descarat, i nosaltres ho permetem.
-Tenia esperances en el Govern valencià?
-N’hi ha de tot. El president que tenim és una persona que estima el país, però estem en circumstàncies molt complicades, amb un govern fràgil i amb la dreta gastant un to molt indecent. Moltes vegades pense que s’ha de plantar més cara, perquè sembla que mane més la dreta que l’esquerra. Hi ha uns quants, que són pocs, que criden molt i sembla que marquen el discurs i que dicten el que s’ha de fer o, com a mínim, condicionen les accions dels que governen. Això no pot passar. L’esquerra s’espanta molt ràpid i recula en comptes de contestar. L’esquerra té els vots suficients, però no mana com hauria de manar.
