Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
José Ramón Chirivella Vila (València, 1965) és el president de l’Associació de Juristes Valencians, entitat defensora del Dret Civil valencià que, a diferència d’altres territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa i d’altres regnes que hui integren l’Estat espanyol, no s’ha pogut recuperar per impediments constants dels presidents dels governs espanyols, dels tribunals d’àmbit estatal i per la inacció política. Enguany, amb el quarantè aniversari de l’Estatut, aquesta reivindicació pren més força.
La seua associació es va constituir el 2013 amb l’objectiu de forçar la recuperació del dret civil valencià. Quin balanç fa d’aquests nou anys?
Formalment ens vam constituir a principis del 2014, tot i que vam promoure l’entitat des de l’any anterior. El balanç és ambivalent. Crec que com a associació hem d’estar contents: hem sigut l’avantguarda en la defensa de l’autogovern valencià, sobretot pel que fa al dret civil. Però també estem tristos, perquè cap govern, ni el del PP ni el del Botànic, han aconseguit restablir les lleis valencianes. Això ens ha motivat per dur a terme la campanya de reforma de la Constitució, una reforma merament tècnica, però hem aconseguit ajuntar voluntats en un àmbit, el polític, en el qual sempre s’està discutint. Més encara quan 541 municipis valencians, tots llevat de quatre, també s’han unit per fer aquesta reivindicació.
Parlava de la reclamació al Congrés espanyol d’una reforma constitucional per la recuperació del dret civil valencià. En què consistiria?
Hi ha diverses maneres de reformar la Constitució. Es pot iniciar per part del Govern espanyol, des del Congrés, des del Senat o des de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes, tal com preveu l’article 166. En aquest cas ho han fet les Corts valencianes per una proposició conjunta de quatre grups: Compromís, PSPV, Unides Podem i PP, que van plantejar una reforma per a incloure un nou paràgraf en la disposició addicional segona de la Constitució, on el que es diu és que aquelles comunitats autònomes que en el passat hagen tingut dret privat històric, com és el nostre cas, i que el tinguen previst en l’Estatut d’Autonomia, com també és el nostre cas, tenen dret a recuperar i a actualitzar eixa competència. D’alguna manera, eixim de l’atzucac en què estem: tenim una competència però no tenim la capacitat de fer lleis amb aquesta competència per les limitacions imposades pel Tribunal Constitucional amb una interpretació qüestionada, però que és la que hi ha. En aquests moments, per part del Congrés no s’ha tramitat en dos anys aquesta proposta de reforma, que és merament de caràcter tècnic. Això significa que hi ha una gran deslleialtat per part del legislatiu estatal respecte al legislatiu valencià, al Consell i al conjunt dels ciutadans valencians, perquè això suposa una retallada de drets que tenim previstos tant en l’Estatut inicial de 1982 com en el reformat del 2006, que preveia el dret valencià com a eix de l’autogovern.
Per què fins ara no s’ha pogut recuperar aquest dret?
Principalment, per falta de lideratge per part del president del Consell. En realitat, la pèrdua d’autogovern es va produir, a efectes pràctics, l’any 2016, quan el Tribunal Constitucional va fer cas del recurs que havia interposat el govern de José Luis Rodríguez Zapatero huit anys abans. Ha passat molt de temps, i encara està pendent eixa reclamació de recuperació d’autogovern prevista en el punt 6-7 del pacte del Botànic. Em resulta molt complicat pensar que en qualsevol altre territori aquesta no haguera sigut una qüestió que marcara l’agenda, especialment en un Consell en el qual, com en el valencià, hi ha un partit nacionalista, que és Compromís, que només ha de voler recuperar el que ja està previst a l’Estatut. Potser no són conscients de la importància real que té aquest tema.
Quina importància té, a efectes pràctics?
La regulació de les unions de fet, la regulació d’un dret successori més nostre, més proper a la realitat dels valencians… A la gent li agradaria més tindre una major llibertat per a testar sense les limitacions vigents. Després, en l’àmbit de la successió o de l’empresa familiar, al territori valencià tenim moltes empreses familiars xicotetes que, quan es produeix el repartiment de l’herència, es carrega sobre la viabilitat de l’empresa quan es dona capacitat de gestió a persones que no estan preparades. Són qüestions d’autogovern domèstic que afecten les llibertats individuals i que són molt importants per als ciutadans, per això a Catalunya, Aragó i Navarra han desenvolupat grans cossos legislatius propis.
Per què pensa que el govern espanyol ha actuat de manera contundent, sobretot, contra el dret propi valencià?
El govern espanyol ha presentat recursos d’inconstitucionalitat contra els drets de molts altres territoris, però les negociacions polítiques que hi ha hagut pel mig han servit per acabar llevant-los en molts casos. En el nostre cas mai no s’ha respectat el nostre autogovern, en la meua opinió personal, per la falta d’insistència dels nostres polítics. Sobretot perquè quan ha governat el mateix partit a la Generalitat i a Espanya, això ha fet que moltes voltes no es tinga eixa capacitat reivindicativa que tocaria. Estem en un moment molt important, perquè ara el govern de l’Estat està en mans del PSOE i el de la Generalitat també, i és ara quan s’hauria de rectificar aquest greuge. Sobretot perquè estem en el quaranta aniversari de l’autogovern. Franco va donar als catalans l’oficialització del dret civil durant la dictadura, i nosaltres, amb un suport cívic, polític i social enorme, no introduïm aquesta qüestió en l’agenda. No crec que siga cosa de menfotisme valencià, sinó de falta de valentia i lideratge dels nostres polítics.
Tornant a la utilitat del dret civil, en què beneficiaria els municipis? Tots, llevats de quatre, han donat suport a la vostra reivindicació.
Els municipis són l’administració més propera als ciutadans. Des de l’associació hem plantejat aquesta reivindicació al llarg dels anys. Per intentar ser una nacionalitat històrica o una autonomia amb el màxim nivell competencial per la via del 151, el president Josep-Lluís Albinyana va recórrer tot el territori valencià demanant que els nostres pobles exigiren l’autonomia. Hem superat aquella marca. Molts dels pobles que no van acceptar aquella petició a principis dels huitanta ara sí que han acceptat la reivindicació del dret civil, perquè és útil per a gestions com ara les unions de fet o altres que afecten les persones.
És curiós: la reivindicació d’aquest dret és transversal, és una de les poques coses que els valencians semblem estar d’acord a reivindicar.
És transversal perquè qualsevol que siga autonomista, en el sentit que respecte l’estatut d’autonomia, té previst aquest dret. I a banda, respon a una reivindicació històrica: al segle XVIII, XIX i XX forces com els carlins, els republicans de Blasco Ibáñez, etc. ho van demanar. És una qüestió molt lligada a la identitat valenciana. Som valencians perquè el moment en què es va configurar el Regne de València, un estat diferent, s’establien normes de dret privat i públic diferents amb la resta de territoris. En tots els nostres pobles i ciutats hi ha carrers o places vinculades a personatges històrics que van ser protagonistes d’aquest dret, que forma part de la nostra identitat complexa. A banda, si es consulta la llista d’entitats que hi donen suport, hi ha sindicats, patronals, associacions comarcals… es constata que és un tema absolutament transversal. I hem volgut que fora així.
Totes les grans reivindicacions valencianes, com aquesta del dret o la de la reforma del finançament, topen amb el mur de l’Estat.
L’últim any hem anat cinc o sis vegades al Congrés i allà se sorprenen que els valencians hi anem. Això no passa quan van els bascos, els catalans, els gallecs o els canaris. Sorprèn la falta de presència de la Generalitat i dels partits valencians per reivindicar-nos a Madrid. Em deixa bocabadat , per exemple, que el nou plantejament del finançament es fera a instàncies del govern valencià i que finalment l’esquema fora pitjor que el que ja tenim. No és raonable. Quan algú reivindica qualsevol cosa cal que faça un seguiment del procés. Si no el fem, es produeixen aquestes coses. És inexplicable, i demostra que ens tenen poc de respecte en els àmbits ministerials.
Té confiança que el govern valencià actual puga recuperar el dret civil?
L’autogovern compleix quaranta anys. La fita és tan important que el Consell, les forces polítiques i el poble valencià l’hem de recuperar. En aquests moments s’està tramitant una reforma de l’article 49 de la Constitució a instàncies del govern espanyol perquè les persones «disminuïdes», en terminologia constitucional, passen a ser referenciades amb el terme «amb discapacitat», que lògicament és molt més adequat. És una reforma semàntica, però molt significativa. Gràcies al diputat Joan Baldoví s’ha introduït una esmena a proposta nostra a la tramitació de la reforma de l’article 49, per la recuperació del dret civil valencià. Qualsevol proposta legislativa articulada, admet durant la seua tramitació introduir qüestions relacionades. Per economia processal, pensàrem que calia aprofitar la reforma constitucional que vol el PSOE per solucionar aquest problema. Necessàriament es votarà aquesta esmena de la disposició addicional segona: són dues qüestions socials, la del món de la discapacitat i la del dret civil. El que fem és aconseguir votar un tema previst el 1982 i que ens van dir que obtindríem. No estem demanant res de l’altre món. Ja està bé que ens prenguen el pèl. Diferents personalitats, més de 450, des de l’alcalde de València Joan Ribó fins a l’exconseller del PP Pepe Císcar, passant per l’exvicepresident del Consell amb Unides Podem, Rubén Martínez Dalmau, o el departament de Dret Civil de la Universitat de València, han demanat per carta al president Ximo Puig que garantisca que el PSOE votarà a favor d’aquesta esmena de Joan Baldoví per a tramitar conjuntament les dues qüestions. Seria un gran fracàs del Consell i del president que no s’aprovara aquesta reforma constitucional abans que s’acabe la legislatura, perquè si les forces que no creuen en el model autonòmic vigent es reforcen, tot serà molt més complicat.
Per últim, Carlos Mazón, líder del PP valencià, també ha dit que liderarà la lluita pel dret civil valencià. S’ho creu?
Hem tingut reunions amb ell i la seua postura respon a la tradició del PP de donar suport a aquesta qüestió. Si el PP espanyol en donarà o no, dependrà de la seua força, la de Mazón, a dins del partit. El que és segur és que els valencians no podem tindre polítics febles, que a la primera que els peguen un toc des de Madrid rebaixen el to de les reivindicacions. Això no pot continuar passant. El que tenim clar és que, perquè s’aprove, cal el suport de tres cinquenes parts del Congrés i de tres cinquenes parts del Senat. I per això necessitem tant el PSOE com el PP. I al final, són aquests dos partits els qui van aprovar l’Estatut. No demanem cap miracle. Cal tancar aquesta ferida oberta des de la Batalla d’Almansa. No podem estar sempre lluitant pel mateix. Cal avançar. A la societat hi ha consens i cal que els polítics estiguen a l’altura de les circumstàncies.
