Andrés Boix Palop (València, 1976) és professor titular de Dret Administratiu a la Universitat de València i un dels acadèmics que més ha estudiat l’Estatut valencià vigent i el seu context. Parlem amb ell tot just quan l’Estatut compleix, aquest 1 de juliol, 40 anys de la seua tramitació a Madrid.
-Com diria que arriba l’Estatut valencià al seu quarantè aniversari? Parlem d’un Estatut envellit, d’un Estatut encara útil en molts aspectes...?
-Crec que arriba, en el millor dels sentits, normalitzat i institucionalitzat. L’Estatut es podria haver desenvolupat amb més ambició, però hem tingut una evolució concreta i determinada que està totalment assentada. Sabem què és això, de què va, fins on arriba, sabem quina és la voluntat política... i tot això, des d’una perspectiva de seguretat jurídica i de base per poder operar, que això estiga normalitzat per tots els agents és positiu. De la mateixa manera, el que també pense és que l’empenta inicial de l’autogovern a principis dels vuitanta va arribar fins on va arribar. El que s’ha acabat plasmant no és la versió més ambiciosa que hi havia al si de gran part de la societat valenciana a l’inici del procés estatutari, ni tan sols la versió aigualida del text jurídic en si mateix, perquè hi ha moltes coses de l’Estatut que no s’han desenvolupat o que no s’han desenvolupat del tot. Al seu torn, l’actitud de l’Estat també ha contribuït a la seua retallada. Per tant, tenim un autogovern consolidat, però molt menys ambiciós del que en un moment es pretenia; i un estatut també consolidat, però en una versió acomodatícia. Com si la societat valenciana haguera trobat una zona de confort en aquest estatut poc arriscat i no tinguera ganes d’eixir perquè això sempre és complicat.
-Pensa que la tasca desenvolupada pels polítics en base a l’Estatut valencià ha resultat suficientment satisfactòria?
-Posar les coses en marxa i canviar dinàmiques sempre és complicat. L’esforç inicial que es va fer, amb totes les ombres que es vulguen assenyalar, va ser meritori per part del Consell de Joan Lerma, perquè va posar en marxa moltes coses. Sí que crec també que els polítics valencians s’han acomodat molt ràpid i que han trobat una excusa, real, que és l’infrafinançament crònic i la manca de diners, que és una bona per autojustificar-se: com que modernitzar una administració costa molts diners, no podem fer molt més i no tractarem de pensar-ho. És cert que l’infrafinançament condiciona molt, però crec també que ha sigut una excusa. Alhora, l’infrafinançament és una demostració del fracàs de les elits valencianes i de la seua incapacitat davant Madrid. Cosa que passa en altres comunitats, però no amb el pes poblacional ni econòmic de la valenciana. És sorprenent el pes polític que els valencians tenen a Espanya. És pràcticament nul. Per a Madrid no som diferents a la Rioja o Múrcia, tot i tindre molt més pes poblacional. Crec que en aquest sentit, els polítics valencians no han sabut superar el sucursalisme. Els nous partits també han patit aquest problema, fins i tot Compromís, que ha acabat fent seguidisme de governs progressistes o fent cas dels missatges que han marcat els mitjans des de Madrid, com s’ha vist amb el cas Oltra. S’ha demostrat que totes les elits polítiques valencianes són incapaces d’eixir-se dels camins que marca Madrid. És molt curiós i retrata molt la classe política valenciana, que viu molt en un marc en clau estatal i no valencià.
-Més enllà del context en què s’ha desenvolupat l’Estatut, parlem de l’Estatut en si mateix. En quin aspecte, pensa, té l’Estatut més marge de millora?
-Hi ha un marge de millora a partir del text de l’actual estatut. Simplement, posant en marxa algunes de les competències vigents hi ha molt de marge de millora. Coses que afecten la ciutadania en el seu dia a dia. La més evident és la qüestió dels transports, serveis de rodalia, etc., que és una competència autonòmica des de fa quaranta anys i per alguna raó que no es comprèn molt bé s’ha decidit que la continue prestant l’Estat. Després tenim el desenvolupament de les qüestions referides a les conques hidràuliques internes, també de competència autonòmica. Dins l’estatut actual hi ha possibilitat per fer coses que altres comunitats fan i ací es fa amb una ambició relativa. El mateix que s’està fent amb l’Institut Cartogràfic, capdavanter a nivell espanyol, sense canviar l’Estatut pots tindre un institut meteorològic, de l’energia, estadístic... Pots dotar de múscul una administració per no dependre només de Madrid. L’Aragó, per exemple, té un tribunal propi en matèria de contractació pública. Hi ha molta arquitectura institucional que no està feta o que es podria enfortir senzillament desenvolupant l’actual estatut. També hi ha el Dret Civil valencià, sobre el qual cal convèncer el Tribunal Constitucional o els partits espanyols perquè permeten recuperar-lo. També falta una llei de comarcalització, prevista per l’actual Estatut i que permeta substituir el món provincial per altre que preste serveis de proximitat en àrees funcionals. Per últim, en una vessant més política, tot i que no serà possible amb les pròximes eleccions, crec que seria sà tindre un calendari electoral propi per acabar valencianitzant les polítiques. És l’única manera que els ciutadans votem en clau estrictament valenciana i de generar una dinàmica per debatre les qüestions en clau valenciana. També caldria canviar la planta administrativa sobre com s’elegeix al personal, tot i que parlem d’una qüestió més tècnica. Fent tot això, iniciatives que ja permet l’actual Estatut, estaria tot molt bé. Crec que seria més important fer això que canviar l’Estatut. Sincerament, si ens clavem en un canvi d’Estatut, que crec que no té sentit fer-ho, hem de fer un pacte amb l’Estat per garantir un finançament equitatiu i digne i que quede blindat. No es pot fer un canvi d’Estatut i que no es puga desenvolupar, tal com ocorre ara, per manca de recursos. L’Estatut ha de donar garanties d’autonomia financera, tal com ja plantejava l’esbós de l’Estatut de Benicàssim, que al final va caure i que donava més tributs propis i més capacitat normativa sobre la recaptació. De fet, probablement, i en un cas com el valencià, una comunitat pobra respecte a la resta d’Espanya, si les coses foren normals es podria plantejar un model de concert, en què es recapten els diners generats llevat d’una quota fixa. És lògic plantejar que volem gestionar els diners que generem, atès que som pobres dins d’Espanya. Si es fera una reforma de l’Estatut, jo la plantejaria en aquesta línia.
-I en quin aspecte, considera, l’Estatut presenta la seua millor versió en clau efectiva?
-Com que l’Estatut inicial que es va pactar va ser aigualit i retallat a Madrid, i com que va quedar com va quedar, crec que és complicat extraure coses particularment bones d’aquest Estatut, perquè s’assembla a la resta dels estatuts de l’Estat. Allò positiu que tenia l’Estatut de Benicàssim era l’ambició competencial, però va ser una virtut conjuntural. No veig al nostre Estatut res que m’agrade respecte els d’altres autonomies de l’Estat.
-Han sigut moltes les lleis valencianes les que, tot i ser aprovades en seu parlamentària, han xocat amb impediments judicials. Pensa que, en aquest context, l’Estatut no té marge d’evolució?
-Tampoc no n’hi ha hagut tantes. Això s’ha de normalitzar i és llei de vida. Les polítiques ambicioses en països federals xoquen de tant en tant amb les estructures i els interessos de l’Estat. De vegades es guanyen batalles i de vegades es perden. El que és anormal a Espanya és que les comunitats quasi sempre perden, perquè sembla que el Tribunal Constitucional vetlla només pels interessos del Govern de l’Estat. Això és una anomalia si es compara amb altres països. Però que hi haja conflicte és símptoma de certa vida jurídica. I tampoc no n’hi ha tants, entre vint i trenta en aquests quaranta anys, tal com ha explicat la companya de la Universitat de València, Claudia Gimeno, amb el seu treball. És una mitjana molt baixa.
-Vostè ha defensat, també, que l’Estatut no serà reformable mentre no es reforme la Constitució. Per què?
-Reformable és, però mentre no es reforme la Constitució probablement no tindrà massa sentit. Si no avancem en moltes coses perquè no n’hi ha ambició i altres que no permeten d’aplicar, com ara el Dret Civil, perquè diuen que la Constitució ho impedeix, més que una reforma de l’Estatut caldria buscar un pacte amb l’Estat en alguns elements essencials per poder fer un Estatut més ambiciós, en Dret Civil o en matèria de finançament. Però es podria fer una reforma sense canviar la Constitució. Ara, no sé si tindria molt de sentit si després no es poden aplicar les polítiques, tal com està passant ara.
-D’altra banda, hi va haver una època en què les renovacions estatutàries no generaven tanta polèmica. Al 2006, el PP de Francisco Camps presumia d’haver renovat l’Estatut i d’haver aconseguit més autonomia per als valencians. Hi ha la sensació que si ara s’obrira aquesta qüestió implicaria molts problemes.
-És un tema més polític que jurídic, però sí que és cert que sembla que Camps va ser capaç de convèncer la societat valenciana de la necessitat d’un estatut més ambiciós, tot just quan es reformava el de Catalunya, tot i que després l’Estatut valencià no fora suficientment ambiciós, tal com es va demostrar. Aquella experiència ens ha ensenyat que no cal ficar-se en un gran rebombori per una modificació estatutària que després es queda en poca cosa. Què ha canviat, en la perspectiva dels ciutadans, des de la modificació estatutària del 2006? La comunitat s’ha enfortit molt després d’aquests canvis? Els canvis pràctics han sigut mínims i han generat cert desencís. Són més senzilles les reformes puntuals i tècniques concretes que grans reformes estatutàries que la societat valenciana, ara mateix, tampoc no està clar si veuria amb disposició. I a més, ara hi ha un partit clarament contrari a aquestes qüestions i antiestatutari, que és Vox, i això espanta molt els polítics, que són addictes a vendre consens.
-La desconnexió de la ciutadania valenciana amb les seues institucions i amb el seu present és una constant al llarg de la història. Fins a quin punt, considera, que aquesta peculiaritat ha contribuït al fet que l’Estatut no es desenvolupe tant com alguns voldrien?
-No sé si hi ha tal desconnexió o passotisme dels valencians cap a les seues institucions. De fet, la lluita per la recuperació de les institucions forals després de la Nova Planta o pel Dret Civil en l’actualitat diu el contrari. És cert que la desconnexió després de la dictadura va ser important i es va haver de treballar en un sentit de recuperació. I és veritat que part del sentiment a la Comunitat Valenciana no és diferent al d’altres territoris de menys tradició autonomista en relació amb les seues institucions. Per raons de sociologia i de cultura política, i pel fet que la població valenciana és molt mestissa –molts tenen pares o mares que no són valencianes–, tot això genera un canvi de dinàmiques si una gran part de la població no beu d’una mateixa història. Això fa que la Comunitat Valenciana siga un artefacte jurídic i institucional sense una gran comunitat política articulada al darrere. Es pot crear a poc a poc? Potser. Però són processos que necessiten temps i polítiques més ambicioses. I tindre un Govern en mans del PSPV, que reclama aquesta tradició; així com també Compromís, no ha sigut un fet paral·lel a la creació d’una comunitat que s’integra en aquesta visió, sinó que s’ha fet una política homologable al que podria haver fet qualsevol altre govern autonòmic de signe progressista.
-Per últim, com pensa que se li pot convèncer a un ciutadà, generalment desconnectat de la política, de les virtuts d’un Estatut com el dels valencians?
-Jo li diria que cal ser conscients que les decisions es prenen millor amb proximitat quan afecten l’ordenació del territori, l’educació, els transports, la sanitat, etc. Això ho sabem, i n’hi ha evidències. És més senzill tindre poliesportius i bones escoles en ciutats mitjanes i petites que en grans, perquè als petits municipis se sent més la pressió. Així passa amb les infraestructures: al senyor de Madrid no li arriba el soroll d’ací, i tenim les infraestructures com les tenim. Com que l’Estatut és el nostre vehicle per articular les nostres vides, és important que siga ambiciós, que funcione bé i que el defensem. Ocorre a tots els països: els nivells de benestar pràctics depenen de la capacitat d’articular polítiques, i l’Estatut és el nostre vehicle per articular aquestes polítiques.