Nascuda a Ljubljana, Eslovènia, Simona Škrabec (1968), du més de mitja vida a Barcelona. Escriptora i traductora, doctora en Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha dedicat gran part del seu temps a aixecar ponts entre cultures, llengües i persones: sobretot entre la cultura eslava i la catalana, però també més recentment entre Chiapas i el seu país, o dins del nostre territori, entre Catalunya i el País Valencià. Com a traductora i com a representat del Pen Internacional, ha dedicat moltes energies i il·lusions a unir somnis i teixir xarxes. És el seu tarannà, no de bades va eixir molt jove de casa seua per veure i viure el món.
Simona Škrabec mostra una veu crítica i sensible a l’hora de parlar de literatura i pensament, prova en són els seus articles en L’Avenç i L’Espill, revista de la qual forma part (dins del Consell de Redacció). Autora de diverses obres d’assaig i d’un llibre de prosa testimonial, Simona Škrabec ha donat cursos sobre escriptura creativa a l’Ateneu de Barcelona i ha impartit classes de Literatura Comparada i Teoria Literària en diverses universitats, com ara la UOC i la Universitat Autònoma de Barcelona.
Amb el seu primer llibre, L’estirp de la solitud (Institut d’Estudis Catalans, 2002), va guanyar el Premi Josep Carner de Teoria Literària, després vingueren L’atzar de la lluita (Afers), 2005), Una pàtria prestada (PUV, 2017) i Torno del bosc amb les mans tenyides (L’Avenç, 2019). Škrabec ha traduït més de trenta llibres i ha participat en el volum col·lectiu, dirigit per Esther Allen, To be translated or not to be. Una gran aportació fou la seua participació, amb Arnau Pons, en l’edició de Carrers de frontera (2007), una obra molt rellevant en dos volums sobre les relacions entre les cultures catalana i alemanya amb motiu de la presència de la cultura catalana invitada a la Fira de Frankfurt. Un dels eixos de la seua obra literària i de la seua recerca és la relació entre literatura i identitat. En aquest àmbit, ha coordinat diversos simposis i projectes que han donat lloc a publicacions com ara Diàlegs sense fronteres (2011), sobre autors estrangers establerts a Barcelona i que escriuen en català, i Les distàncies d’Europa (2013), una recerca interdisciplinària sobre el futur d’Europa. El 2016 va dirigir l’informe Culture’s Oxygen (Oxígen en la cultura) sobre la indústria editorial de llengües minoritàries per a la UNESCO. I entre 2017 i 2021 va estar la presidenta del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional.
«Quan escric aquest ‘jo’ meu no m’interessa massa, sinó el fet d’exposar-me a la vista dels altres perquè això que explico sigui explicat des de la responsabilitat i el compromís. Una mena de: ‘Sí, soc així i ho firmo’».
Aprendre llengües -en el seu cas a més de l’eslové i el serbocroat, l’alemany, l’anglès, el castellà i el català, com a mínim- fer-les seues, conèixer gent i carrers diferents, acumular experiències culturals i emocionals, tot això és un bagatge molt valuós i, o es té o no es té, aquesta és la qüestió. I Simona ho té. Amb la veu suau i un to dolç, però gens ensucrat, amb uns ulls petits, plens de llum, Simona destil·la en la conversa una parla serena i segura i una sensibilitat envers la matèria humana i literària. Feia temps que volia conèixer-la i avui a Barcelona hem trobat un bon moment. A més, m’ha dut a un cafè bellíssim, el cafè Silenus, al cor del Raval.
Amb el te a taula, servit en unes tasses precioses i un parell de pastissos monumentals, per a Simona de poma i per a mi un lemon pie amb merenga, comencem aquesta conversa…
Simona, vostè va passar la seua infància a la petita ciutat de Ribnica, a la regió de la Baixa Carniola.
Sí, just on comencen els boscos i t’hi pots trobar ossos, la natura salvatge [somriu], però prop del món urbà, i amb bones connexions, a quaranta quilòmetres de Ljubljana. És just on comença el bosc balcànic.
I arriba a Barcelona el 1992. Com i per què Barcelona?
El 1989 vaig conèixer el meu marit a Alemanya, on estudiàvem tots dos, ell català, jo eslovena. I d’allà vaig passar a Madrid, on ell havia d’anar-hi per motius de feina. Madrid em semblava enorme i va ser dur, en aquell moment jo ni distingia entre català i castellà. Parlava un anglès encara esquifit, com podia, i el 1992 va nàixer la nostra primera filla i vam venir cap a Barcelona, així que la meva va ser una emigració amorosa [i riu una mica]. De fet, les parelles Erasmus han donat un milió de nous europeus, poca broma! Nosaltres parlàvem en alemany quan ens vam conèixer, era l’única llengua que compartíem, el seu anglès era bo, però jo llavors no en sabia gaire. Encara conservo una capsa amb cartes d’amor escrites en alemany i allò va ser divertit i bonic, i ara que torno a donar classes en alemany les recordo i sent com si fos tornar a casa, perquè és una llengua molt present per a mi. Després ja vaig aprendre castellà i català.
On va aprendre català?
A l’escola Rosa Sensat i va ser una experiència important per a mi. Allà tots eren catalans que no havien estat escolaritzats en català i que volien aprendre a llegir i escriure en la seva llengua. Així que aprenia molt de manera informal, al cafè, als passadissos, parlant amb ells…, i amb la metodologia de l’escola, que era excel·lent.
I de la Rosa Sensat va passar a doctorar-se per l’Autònoma…
Sí, i pel mig molta feina i moltes coses, com ara tres fills. Vaig estudiar el doctorat amb tres fills a casa. Aquells anys van ser clau per a mi perquè els meus primers dos llibres, que estan lligats entre ells, surten d’aquí, de la meua recerca. Primer va ser L’estirp de la solitud, i aquesta publicació i el premi Josep Carner van ser un incentiu molt gran per a mi. Era el meu treball d’investigació, abans de la tesi, però clar, com que soc així d’exagerada, havia fet un treball d’investigació que semblava ja una tesi [riem]. Més tard, relacionat amb la tesi sobre Europa, vaig publicar L’atzar de la lluita, un llibre que va ser traduït a l’eslovè, l’estonià i al polonès i que, a més, a Polònia va publicar-se en una editorial bona i hi va tenir ressò. I mira com són les coses de l’atzar, precisament, que ara me’n vaig a Florència a la defensa d’una tesi, gràcies a aquest llibre. Així que és un llibre que ha fet camí caminant pels marges. La vida dels llibres…
Com el títol del llibre de Gustau Muñoz.
Exactament! Els llibres viuen les seues vides, no ens necessiten.
Va començar amb força, vostè?
Va ser un començament potent en la vida, després hi ha hagut de tot… Però estic contenta, he tingut una bona vida a Barcelona i sentia ganes d’arrelar-hi, de ser d’aquí i de poder-me dedicar al que volia fer: escriure llibres. Per a això necessitava un català que em servís per escriure tot el que jo volia, i així va ser com vaig començar a traduir Gabriel Ferrater, Mercè Rodoreda, Jesús Montcada… I quan els llegeixes des de fora, des d’una altra llengua i una cultura distinta, et demanes: com és que aquests autors no es coneixen més, no es llegeixen més fora de Catalunya? I vaig decidir fer de pont, i encara avui, perquè amb la traducció alces un pont i connectes cultures.
I, de fet, vostè és la traductora d’un nombre considerable d’obres literàries, entre elles autors serbis i eslovens com ara Boris Pahor (que ha mort recentment, als 108 anys), Drago Jančar, Aleš Debeljak i Danilo Kiš, traduïdes al català i a l’espanyol, així com de diversos autors catalans: Jesús Montcada, Jaume Cabré, Gabriel Ferrater, Pere Calders, Maria Barbal, J.V. Foix, etc, traduïts a l’eslovè. A més, ha participat en la recerca To be translated or not to be, dirigida per Esther Allen, sobre la situació de la traducció literària en el món globalitzat. Com traduïm en un món globalitzat?
La traducció és l’oxigen de la cultura, és aixecar ponts entre llengües i persones. Abans, però, tot era més fàcil, hi havia més portes obertes i facilitats per a traduir certs autors perquè no érem tants els traductors i si demanaves els drets de les obres te’ls donaven de seguida. Ara, en canvi, parles sovint amb les institucions, que fan d’interlocutors, i no amb gent que en sap, que llegeix. I sovint tractes amb gent que hi busca només profit econòmic. Amb tot, el procés s’ha tornat difícil i sovint molt burocràtic. I en aquest sentit, hi ha autors d’èxit que en pujar els perds, passen a un altre nivell i ja no els recuperes…
Vostè ha treballat molt la relació literatura i identitat, primer en la seua tesi sobre els marcs identitaris en la literatura centreeuropea i, posteriorment, amb diferents projectes col·lectius. Per què li interessa tant aquest aspecte? A què es refereix quan parla de geografies imaginàries?
El que més m’interessa és la idea d’identitat col·lectiva, el joc amb les «comunitats imaginades» de què parlava Benedict Anderson. En un moment donat hi havia grans ideologies que dividien Europa en Est i Oest i que negaven l’Europa central per causa de la guerra freda. I això és una experiència que ens ha tocat molt als nascuts en els anys seixanta i setanta, en plena guerra freda. La caiguda del mur ens va marcar fort i no som conscients de quant i com va canviar tot. Travessar una frontera ara no és res, bitllets barats, portes obertes, però quan jo tenia quinze anys era completament diferent. Els nostres fills avui no poden entendre com era possible això que no podies entrar en un país, i aquest aspecte de les fronteres, de la qüestió identitària, de com ens creiem fins a cert punt allò que diuen que som, sempre m’ha interessat. La construcció d’un imaginari col·lectiu m’ha atret molt, lligat a la transformació d’Europa. La qüestió no era reflexionar i escriure sobre qui soc jo, allò no m’interessava massa, sinó qui som, parlar d’una identitat europea que no existeix, però que gravita… Què és Europa i què ens fa odiar els altres, tancar-los, treure’ls la parla? En arribar la guerra dels Balcans no podia mirar cap un altre lloc, perquè sentia que tot allò era part de la meva vida i de les meves personalitats. I em demanava què era l’Europa central dins d’aquesta Europa que va causar la caiguda del mur, perquè estava clar que havíem de fer desaparèixer aquesta ratlla, la frontera.
De fet, en la seua obra mostra un especial interès per la literatura europea del segle XX i la relació de la literatura amb la construcció de la memòria històrica i la identitat: es perllonga aquesta relació en el segle XXI?
Una certa imatge d’Europa mostra una Europa amb por de conèixer altres cultures. Sempre he tingut interès de llegir no només els grans autors, m’interessa també llegir els autors actuals. I tinc un gran interès per escriptors de fora. L’eurocentrisme és una malaltia greu i ens n’hem de guarir i protegir, d’aquesta Europa que es mira el melic. M’interessen les altres cultures, totes, i trobo que s’ha de tenir interès per elles perquè aprens molt. Recentment he estat en contacte amb llengües indígenes de Chiapas, un altre petit país boscós i muntanyós, per a una emissió radiofònicatemàtica al meu país. M’interessa la imatge d’una Europa que reconeix la diversitat d’Europa i la respecta, no la idea d’una Europa culta, civilitzada, superior, una superioritat que projecte un menyspreu cap a les cultures «no civilitzades o petites». I aquest menyspreu comença dins de la mateixa Europa, cap a les llengües petites i el món rural, cap als altres. Dins d’Europa es pot aprendre molt sobre el respecte i la curiositat envers els altres i la diferència. Ara em ve a la ment un terme que feien servir a Alemanya en els anys 60 per a referir-se als treballadors emigrants, Gastarbeiter, un terme força ofensiu perquè vol dir que hi estàs convidat a treballar, però que no t’hi pots quedar.
«El PEN, tant l’Internacional com el Català, m’han permès aixecar ponts i fer amistats per a tota la vida, una llavor que ha anat creixent».
Parlem de la seua tasca en El PEN Català. En va formar part de la junta directiva i entre 2006 i 2015 va dirigir Visat, revista digital de literatura i traducció, creada pel PEN. Entre 2017 i 2021 va ser presidenta del Comitè de Drets Lingüístics i de Traducció de PEN International. Què li ha aportat el PEN a vostè i viceversa?
El Pen ha estat una etapa important a la meva vida, una oportunitat clau per a formar part d’aquest país. Per a mi el Pen vol dir xarxa, conèixer gent i compartir activitats i idees, i quan vaig formar part de la Junta directiva vam començar molts projectes: el dia del traductor, per exemple, que ens va dur a Xina, Japó i Ucraïna, entre altres destinacions. I va ser una època molt bonica, féiem jornades amb gent d’arreu del món. Amb Carles Torner des de Londres vam començar una nova època, dins del PEN hi havia un interès fort perquè les traduccions tinguessin protagonisme i el 2014 vaig estar a Kurdistan i vam fer trobades a l’Índia, i més tard a Chiapas, d’ací surt ara el projecte radiofònic que comentava adés, i a Sudàfrica. I a Basilea, a Suïssa, vam fer una trobada on moltes delegacions pobres van poder viatjar-hi i parlar de les seves literatures, gràcies al PEN. Precisament, l’informe que vam elaborar per a la Unesco, Oxigen en la cultura, tractava sobre com promoure la indústria del llibre d’algunes cultures en contextos difícils. Països com ara Nigèria, Kenya, o l’Índia, on hi ha la dificultat d’imprimir llibres en llengües que bàsicament només tenen tradició oral. Van ser anys intensos. Jo sentia la necessitat d’eixir d’Europa i allò em va fer entendre que els nostres problemes són petits i em vaig fer més humil a l’hora d’entendre el món i de sentir respecte per tot allò que la gent va superant i pel que lluiten, i la capacitat que tenen de fer el que fan en circumstàncies difícils. Sempre he tingut la vocació de fer ponts, i el PEN era un dels pocs llocs del món on podia parlar totes les llengües que parlo. El PEN, tant l’internacional com el català, m’han permès fer amistats per a tota la vida, és una llavor que ha anat creixent, i entre altres coses, hem posat els traductors sobre el mapa, hem ajudat a conscienciar un ofici, el de traductors, i a convidar-los perquè parlen de la seva experiència i manera de traduir. Fins fa poc els traductors eren vistos com simples mecanògrafs i aquest és un procés en què hem ajudat a crear gremi. Els traductors venen de mons de referència ben diversos i fer-ne xara és fàcil perquè, per una banda, són comunicatius, però alhora difícil perquè normalment treballen aïllats, i en aquest sentit el PEN va ajudar a articular un canvi per al qual el món de la literatura estava preparat, i després s’hi ha sumat l’AELC, l’Institut Ramon Llull… Ara, però, em fa l’efecte que tornem enrere, perquè sovint veiem la literatura com un pedestal: institucions, cànons, premis, i darrere s’esborren les persones…
Fa poc va compartir una conversa a Barcelona amb l’escriptor turc exiliat a Anglaterra Burhan Sönmez, a propòsit de Laberint, la seua darrera novel·la, on ell reflexiona sobre els significats de la memòria, el poder i la fortalesa humana. Quina opinió li mereix la figura i la literatura de Burhan Sönmez?
El cas de Burhan Sönmez és admirable. És un escriptor extraordinari, algú que va passar per una experiència molt dolorosa i difícil i que hi ha sobreviscut, mentre que altres companys seus es van quedar pel camí per la repressió del seu país i ell ha tingut la sort de sobreviure-hi. Em sorprén la capacitat que té per refer-se’n i escriure sense odi ni rancúnia, i és admirable perquè en comptes de parlar de la lletjor, de la brutalitat, parla de la bellesa, de les coses boniques que valen la pena. I en comptes de fer una literatura militant de denúncia, ha creat una atmosfera a través de la qual et mostra per què necessita aquesta bellesa. A la seva novel·la Istanbul ens ensenya un altre món a través de la bellesa i de somiar, i ens convida a reconèixer la dignitat i no pensar en els persones com a víctimes. Ens hi ensenya que si volem ajudar-los, la millor manera és retornant-los la mirada, la dignitat, i veient en ells una persona, i ens mostra Istanbul com una ciutat que pateix i que tot i estar deshumanitzada, ha conservat viva l’ànima i la gent hi ha trobat la manera de resistir a tot el que se’ls imposa. A Turquia és avui estremidora, i no ho sabem bé, la brutalitat que hi ha contra els kurds! A molts companys seus els van destruir.
Sönmez és, a més, un advocat especialista en drets humans i un activista. Hem avançat en la protecció dels escriptors perseguits?
No molt. És com lluitar contra l’oceà, tu vas fent el dic i l’oceà avança i l’has de refer sempre, perquè si no l’oceà avança més encara. I de tant en tant salves persones i fas que algú se n’adoni, i d’alguna manera contrarestes els discursos.
Parlem ara de Torno del bosc amb les mans tenyides, aquí sí que parla vostè del seu jo, de la seua identitat.
Al principi no podria escriure així perquè necessitava tenir distància per mirar endavant. Quan acabes d’arribar a un país no et pots permetre pensar qui ets, perquè si ho fas, si hi penses massa, costa continuar, és com el funambulista que camina sobre la corda i prou, no pensa en les passes que dona, les fa i punt. Però passat un temps, sents la necessitat d’explicar-te per on has passat, com ha estat tot, els canvis i la metamorfosi, tot i que ets la mateixa. I allò era un pretext, un motiu per a escriure Torno del bosc amb les mans tenyides, i el llibre que parla dels ponts que he traçat a la vida entre Eslovènia i Catalunya, però no l’escric per mi, per esvair-me, perquè aquest «jo» meu no m’interessa massa, sinó més aviat el fet d’exposar-me a la vista dels altres perquè això que conto sigui explicat des de la responsabilitat i el compromís. Una mena de: «Sí, soc així i ho firmo». En tot cas és un jo meu ‘neutral’ que podia ser qualsevol. No hi he creat un doble. A més, ocorre que en la literatura catalana la literatura en primera persona té molt de pes, i menys la novel·la, perquè la novel·la és la història de la comunitat, i aquesta ens manca. I el meu llibre és alhora una provocació per a Eslovènia, perquè allà no hi ha literatura del jo i s’esqueia escriure amb un jo, del que penso i ho explico. En canvi, a casa meua hi ha molt de relat breu i ficció. Per la influència de l’imperi Austro-Hongarès, hi ha la tradició dels que podríem traduir com a «esbossos», relats de vivències, de l’impacte de la gran ciutat, un text breu i ràpid, de primera impressió. Els meus textos tenen aquesta influència, però, en aquesta ocasió estan reelaborats i van més enllà de la vivència, ofereixen una reflexió sobre el món i la condició humana. No m’interessava parlar sobre el fet que estem fragmentats, sinó mostrar-ho. Mostrar que al món li falta un fil conductor i fer-ho sentir i veure.
I aquest recurs del títol que esdevé la primera frase del text?
Sempre em costa molt trobar el títol per als textos i vaig pensar que podia fer-ho així per mostrar que tenim moltes impressions, però que de vegades no sabem quin sentit tenen, per a què serveixen.
Se sent més a gust escrivint assaig o textos més literaris, més personals?
Per mi escriuria només literatura, és on més a gust m’he sentit. Voldria fer només literatura, textos que m’agraden. Però per a això cal molt de temps, perquè hi he hagut de llegir molt abans d’escriure aquestes proses de Torno del bosc amb les mans tenyides. Aparentment semblen textos senzills, però al darrere hi ha moltes històries i citacions cultes, més enllà de l’anècdota visual.
I també una reflexió aguda i profunda sobre la molts aspectes de la vida…
Ho intente…
«En la literatura catalana té molt de pes la literatura en primera persona, i menys la novel·la, perquè la novel·la és la història de la comunitat, i aquesta ens manca».
Parlem de la revista L’Espill, vostè n’és membre del Consell de Redacció. Fa unes setmanes Neus Campillo em comentava en una entrevista l’encert que havia suposat el fet que Antoni Furió i Gustau Muñoz obriren la revista a diferents vessants, a temes com el feminisme, a qüestions estètiques i artístiques, a la política internacional, a entrevistes a persones de fora del nostre àmbit, i l’esmentava a vostè. Subratllava l’aportació positiva d’haver vinculat Simona Škrabec a la revista i a les llengües minoritàries. Quina és la valoració que en fa vostè, de la revista, i de la seua experiència com a part del seu equip?
L’Espill són casa meva. És una mena de miracle aquesta revista, i ho és per les persones que hi ha vinculades, totes amb un gran compromís i molta saviesa alhora de saber fer una revista: seleccionar textos i col·laboradors, editar, corregir, imprimir… Molt de coneixement. Hem resistit fins ara i trobo que L’Espill és a hores d’ara la millor revista de pensament d’Espanya, la més oberta a l’hora d’incorporar traduccions d’altres autors, textos de pensament, recuperar textos antics, a més d’abordar el món polític i de la història recent. A L’Espill es parla de temes seriosos, amb molta obertura, en un moment en què a les universitats ja no saben fer revistes. És una revista exigent amb els lectors, amb compromís i posicionament, i això ha desaparegut del món acadèmic, on cada volta veiem més revistes com aquesta, d’alta divulgació i amb amplitud de mires i que accepta propostes que altres rebutjarien, textos rellevants per a la societat. Tinc gratitud per formar-ne part, per tot el que hi he aprés i per l’amistat que m’ha suposat amb moltes persones. A més, és una revista que depèn de nosaltres, de l’equip que la fem, i no sempre resultem còmodes per a la institució de la Universitat perquè no ens deixem influenciar, i l’elaborem des de la llibertat, buscant col·laboradors reflexius i crítics. Una revista on parlem molts idiomes perquè hi ha lectors d’altres publicacions europees i hi ha un contacte amb els intel·lectuals actuals d’Europa. Fuster, quan la va fundar el 1979, va marcar en els inicis de la revista una manera de fer, de relacionar-se amb el món, i aquest llegat ha estat com una guia, un estel, i nosaltres la tenim aquesta estela present, és la que ens du…
I L’Avenç, una altra revista on vostè col·labora sovint, quina opinió li mereix?
L’Avenç és una revista més literària, molt seriosa i de qualitat, on la crítica literària té un pes important i on de tant en tant has de fer algun estirabot, dir alguna cosa més dura, i no només lloar els llibres, sinó també qüestionar-hi aspectes. Em sento contenta i afortunada de col·laborar-hi, sobretot perquè Josep Maria Muñoz, el director, ens deixa llibertat alhora d’escriure, de triar els temes i l’enfocament, i també certa flexibilitat en l’extensió dels textos, i això s’agraeix molt!
Com valora el moment que viu la literatura en català feta a casa nostra?
Trobo que estem vivint un moment molt interessant al País Valencià en matèria literària, amb veus noves i diverses i que s’han de fer sentir i escoltar més per aquí… Intento seguir-la de prop i de tant en tant llegeixo llibres d’autors valencians.
Quina relació té vostè amb el País Valencià?
Una relació d’amistat, perquè sempre hi han estat presents. Un dia, sense conèixer-lo, li vaig enviar un article a Gustau Muñoz i em va dir, «te’l publiquem, qui ets?» I són ja anys d’amistat. A més, a mi no em fa mandra d’anar al País Valencià, jo sí que agafo el tren i hi vaig, sempre que puc, perquè crec que les relacions creixen si hi ha moviment per les dues bandes. I per mi el meu vincle amb Afers i amb L’Espill és important.
Un vegada més, un altre pont, Simona. Moltes gràcies per aquesta conversa i per haver-me descobert una cafeteria preciosa i uns pastissos deliciosos. Em demane si Antoni Martí Monterde la coneixerà, ell, expert en cafès… Ens veiem a València un dia d’aquests…
