Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Tempir, aigua de pluja que, absorbida per la terra, la deixa en un bon estat d’humitat; quelcom paregut a «saó». Qui va proposar la paraula com a nom d’una associació cívica per la normalització del valencià, a l’Elx de 1994, ho va encertar: es donava nova vida a un mot del món agrari, al mateix temps que es metaforitzaven a través d’ell els objectius de la nova organització.
Han passat molts anys, gairebé trenta, i El Tempir s’ha convertit en el gran referent de la lluita per la recuperació i la dignificació de la llengua al sud del País Valencià. Reconeguda la seua labor arreu del territori lingüístic català, fins al punt d’haver estat guardonats amb la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya per la defensa de la nostra cultura, el Tempir és el millor ambaixador d’aqueixa resistència activa, creativa, reflexiva i prudent, però insubornable, que, per sort, tenim a les terres meridionals.
Quede al campus de la Universitat Miguel Hernández d’Elx amb Josep Enric Escribano, el seu president, professor de llengua en un Institut d’Educació Secundària i advocat de formació, de qui les formes amables no poden amagar el lluitador ferm, amb idees clares i conviccions fortes que és.
La pregunta és obligada: en quina mesura han evolucionat els vostres objectius en tots aquests anys?
Si lliges el nostre butlletí zero veuràs que s’han mantingut. Naixem a Elx, per treballar a favor de la normalització lingüística, però Elx no es pot deslligar del Baix Segura, de l’Alacantí, de les Valls dels Vinalopó…, qualsevol procés es veu retro-alimentat pel que passa al nostre costat i, sent Elx una ciutat amb gran ascendència, creiem que ha de contribuir amb el seu exemple.
Entenc que la realitat vos ha fet transcendir localismes…
Bé, ja al començament féiem un al·legat per totes les comarques del voltant i, clar, hem anat evolucionant, ja que mai no hem perdut de vista el context on ens movem: som una entitat del sud! Sí, per la qual cosa estem ben orgullosos, i s’ha d’entendre la singularitat del nostre territori. Tenim dos grans ciutats, Elx i Alacant, només a vint quilometres, i hem de considerar aquestes coordenades.
A la vostra web digueu que l’objectiu fonamental és la represa del valencià a Elx -la ciutat més meridional, juntament amb Guardamar, de parla catalana-, molt deteriorat per motius polítics i pels canvis demogràfics, amb dos fortes onades migratòries en la segona meitat del segle XX.
Als anys 50 i 60 Elx té uns 60.000 habitants, als 80 ja en té 120.000, acabem el segle amb 200.000 i estem ja en 232.000. Ens hem multiplicat per cinc! Les primeres onades migratòries, sota el franquisme, arriben havent-hi una situació adversa per acollir lingüísticament la gent. Quan arriba la democràcia, hi ha una il·lusió, pensem que el valencià podia ser llengua vehicular a la ciutat…
I les corporacions municipals no han estat a la contra, com a Alacant.
No en contra a nivell municipal, però tampoc ha esdevingut el que esperàvem. Hem tingut molts anys de PP a la Generalitat, una segona onada d’immigració, un sistema educatiu feble, i tot sense mitjans de comunicació valencians. No hi ha hagut voluntat ni mecanismes per fer la llengua atractiva i fer la gent competent. La situació és complexa i el procés de substitució ha anat a més, i ha arribat fins i tot a les pedanies on ja comença a perdre’s la llengua…
Això es fa complicat.
Sí, per això el nostre objectiu no ha canviat i menys ara que estem en una emergència lingüística.
Ja veus, emergència a Elx!, que compta amb tres Patrimonis de la Humanitat -el Palmeral, el Misteri, i el Museu de Puçol-. Com no s’ha tingut una actitud més activa envers el patrimoni lingüístic?
Ací no hi ha hagut mai un sentiment negatiu o contrari al valencià, hi ha hagut, això sí, certa indiferència de les corporacions locals. Malgrat tot, des del 1992 tenim la retolació únicament en valencià…
Per pressió dels moviments cívics, supose.
Clar, també els cercles intel·lectuals de la ciutat estaven pel valencià. Barcelona era un referent cultural i de modernitat important. Els primers regidors i alcaldes, com Ramon Pastor i Manuel Rodríguez, també ho estaven. Però després arriba gent jove que no té el valencià com a llengua habitual, amb un estil tecnòcrata, i la normalització no està entre les seues prioritats. I, a més, ara es mira molt a Madrid. L’impuls inicial no s’ha aturat, però ara va només per la inèrcia. A El Tempir ens costa fer un seguiment i vigilància constant de la política municipal. Desitjaríem més iniciativa. A més, els nous partits estatals marquen una ideologia que, segurament per no haver un bon discurs alternatiu, molta gent ha comprat. Ara és impensable vehicular sols en valencià, tot ha d’anar bilingüe, amb la crossa. I el valencià és la crossa.
Vaja, ja estem parlant de política… Com veieu la política educativa, pel que fa al valencià, del govern del Botànic?
Hum…, nosaltres, des del primer moment, no vam veure clar el Decret de Plurilingüisme.
Tal volta jurídicament no estava ben sustentat, i per això va caure tan fàcilment als tribunals. Com a advocat de formació què en penses?
A El Tempir hem estat en contra del model de plurilingüisme que es proposa. Entenem que no és possible vehicular llengües per percentatges. No pots vehicular un 35,70% en valencià. Com es calcula a l’hora d’impartir matèries? Millor dir: aquestes matèries, les que siguen, s’han de fer en valencià. El Decret de Plurilingüisme associava la progressió del valencià a l’anglès, cosa que és una errada jurídica absoluta! Veníem d’un sistema basat en programes bilingües adaptats a diferents circumstàncies, i això ens permetia una òptima metodologia d’immersió en zones molt castellanitzades -que el PP no va tocar-, però ara amb el Decret retirat i la nova Llei de Plurilingüisme, ja no es pot fer.
La regulació del plurilingüisme dicta que els centres han de marcar al seu Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural (PEPLI) el temps mínim de continguts curriculars en cada llengua: en valencià i castellà, el 25%, i en anglés del 15% al 25% (en educació infantil, en batxillerat i cicles formatius pot baixar al 10%). Per què no esteu d’acord? Explica’m…
Si en Secundària vehicules un 25% en valencià i un 25% en castellà i entre un 15% a 25% en anglès, el valencià retrocedirà en molts centres. Ara, en la nova modificació, ens diuen que es podrà vehicular entre un 25% i un 60% en valencià, davant un 28% que es feia abans, diu la Conselleria. Però, alerta!, en realitat, quan es menciona el 28% anterior a la reforma actual, estem parlant d’una mitjana aritmètica de tot el territori. A comarques com la Marina Alta, per exemple, el percentatge era immensament més alt. Però, i a les grans ciutats? Aquest 28% de valencià vehicular s’acomplia només en les poques línies d’immersió, i no sempre. I a la resta? Algunes comarques estaven molt per damunt i d’altres molt per sota, especialment a ciutats on el pes de l’ensenyament privat és alt. Però bé, anem al 60% de màxims en valencià que pretén la nova llei: això només es pot aconseguir, per exemple, a la Marina Alta o la Vall d’Albaida, on tenien programes d’ensenyament en valencià en més del 80% d’escoles, i poden ara garantir un mínim del 50% en valencià. Però, a Alacant, per poder aprovar els projectes lingüístics i arribar a aquest 25% mínim ho tenen molt cru. Hi haurà alumnat que no assolirà mai la competència en aquesta llengua.
Però ens diuen que les línies en valencià eren ghettos…
Bé, quan l’escola és majoritàriament en castellà resulta que no és cap ghetto… El que hauria estat bé és que tot l’alumnat d’un mateix col·legi seguira programes en valencià. El que hem de tractar és que els xiquets siguen competents en valencià i en castellà, i no crear una carrera plena d’obstacles!
Quin entramat més complex…
Així és, ara per poder dir que incrementes una matèria en valencià a Alacant, Elx o Castelló, rebaixes a la Ribera, o a la Marina… Què estàs fent? Que els valencianoparlants siguen més bilingues, i que els castellanoparlants reforcen el seu monolingüisme! I com que la inspecció tampoc no és rigorosa, la realitat és que molts centres no apliquen ni els mínims.
I allò del 25% en castellà?
Què diu el conseller? Que ho fan perquè hi ha una sentència del Tribunal Suprem. Però l’any 94 el Tribunal Constitucional diu que a Catalunya no hi havia problema a fer que l’ensenyament gravitara sobre la llengua catalana, per complir l’objectiu de la normalització lingüística, sempre que el castellà no deixara de ser una llengua docent. En 2010, de nou el Tribunal Constitucional diu que el castellà no ha de deixar de ser vehicular però la sentència no entra en el quantummínimum ni especifica matèries ni hores, ni res.
Supose que són sentències sota la pressió contra el procés independentista.
Sí, naixen grupuscles organitzats que assessoren alguns pares perquè acaren amb la metodologia d’immersió en català, i apareixen sentències encara no en ferm que parlen de fer un 25% en castellà.
I creus que Miquel Soler i Vicent Marzà han volgut curar-se en salut i, escaldats per la retirada del primer decret, temen una altra possible derrota als tribunals?
La sentència produïda a Catalunya no és ferma i està apel·lada, aleshores què ha passat ací? Que s’han posat la bena abans de la ferida. No van voler escoltar quan moltes entitats els vam dir que no anaven per bon camí, pecant d’una certa prepotència… A Catalunya, en no ser ferma la sentència, senzillament no l’apliquen. Euskadi tampoc ha canviat el seu sistema, i a les Illes Balears tenen una llei que diu que el 50% mínim de les matèries han de ser en català.
Sembla que com que som la poteta feble del català, els polítics d’ací tenen…
Tenen una actitud preventiva, molt còmoda per al PSPV. Però Compromís tampoc no ha estat tan valent com s’esperava, ni hem avançat com desitjàvem. Hauríem d’aplicar un bon model lingüístic i esperar la sentència del Tribunal Suprem sobre Catalunya.
Un bon model, com?
El que teníem! Els programes d’ensenyament en valencià, d’immersió i d’incorporació progressiva. Ara, per aprovar els projectes lingüístics de centre, s’habilita una plataforma administrativa on has d’introduir les matèries, si n’introdueixes un 40% en valencià, un 15% en anglès, i el 45% en castellà, com la llei demana un 25%, la plataforma no t’ho valida. Per tant, lletra mullada. Al remat, el valencià acaba sent la moneda de canvi, el perdedor.
I després està el tema de l’exempció.
Hauria de ser puntual i excepcional i no generalitzada com al Baix Segura. Per llevar-la s’ha de modificar la LUEV. No podia la Conselleria haver fet un pla per reduir les exempcions? Alguns mestres i professors de valencià, per pròpies virtuts, han aconseguit disminuir les exempcions, però d’altres van com si els destinaren a colònies. Una pena. És urgent un pla d’estabilitat del professorat i cal donar-los més suport. Les assessories no arriben, no tenen competències, no mouen un peuet sense demanar permís. El Botànic ha incrementat la centralització i la burocràcia. A més, no ha sabut vendre la seua Llei de Plurilingüisme. No han fet cap campanya divulgativa ni de promoció al sud.
On, per cert, alguns mitjans de comunicació donen veu a uns pocs pares que s’atorguen una representativitat que no tenen
Sí, la bola es fa gran i altres pares, que podrien estar a priori a favor del valencià, es fan arrere, desinformats o mal informats. I ens han venut un concepte fals de l’anglés, perquè no cal semblar ser parlants nadius, sinó tindre una competència pràctica.
El Tempir organitza moltes activitats, com les Jornades sobre llengua i identitat al sud, o, amb l’AVL, la campanya de sensibilització Teixim llaços des del sud del sud. Parlem del sud de nou:
La situació sociolingüística del sud podria ser la que en el futur tindrà la llengua més enllà de la línia Biar-Busot, l’antiga governació d’Oriola. Les comarques al nord, les anomenades centrals, la Diània, tenen un tarannà molt diferent. El nostre sud té moltíssima població, ací estan algunes de les ciutats més poblades del País Valencià: Alacant, Elx, Torrevella, Oriola, Sant Vicent, Benidorm, Santa Pola, Crevillent, la conurbació Elda-Petrer…, amb un pes demogràfic enorme. I tenim un tarannà distint, un sentit de l’humor diferent, veiem les coses d’una altra manera. Un d’Elx, valencianoparlant, dirà que és valencià d’Elx, però un de Sueca o Ontinyent dirà que és valencià, i prou.
També ens ha mancat una capitalitat?
Sí, sempre hem vist la ciutat de València molt lluny…
Tal volta tampoc València mire molt enllà…
Sent molt generosos, més enllà de Dénia no ens veuen o no veuen com som realment, cosa que suposa un problema. La valencianitat és plural i hi ha moltes maneres de sentir-se valencià.
Maneres no exclusivament lingüístiques.
En efecte, però, culturalment, els alacantins o els oriolans tenen la seua pròpia manera de ser valencians. Nosaltres defensem això, la diferència. En el projecte Teixim llaços des del sud del sud tractem de dir que hem de crear la unitat des de la pluralitat, des de les singularitats, defugint separacions des dels localismes. El futur, el País Valencià que volem, no ha de vindre atorgat pel govern de València, tots hem d’aportar.
Subscric les teues paraules, però es necessiten més instruments.
Si tenim clar l’objectiu, coneixem la realitat, i sabem què hem de fer, tampoc no calen grans recursos. La gran paradoxa és que ara les distàncies són més curtes, tot va més ràpid, però la distancia mental o emocional continua existint.
De quins projectes esteu més orgullosos?
Per exemple de la campanya M’agrada el valencià, que va recórrer des de Pilar de la Foradada a Benidorm, per centres culturals i educatius en moments polítics aleshores delicats, treballant des de l’empatia. Cal escoltar i després buscar les connexions.
Però, polítics com el president de la Generalitat, o fins i tot polítics d’ací i valencianoparlants, deixen el valencià a banda per dirigir-se al públic.
És un mal endèmic de tots els partits del Botànic. De la resta tampoc s’espera molt. El problema del sud és que no tenim polítics d’ací que siguen coherents i que ens representen a tots, als valencianoparlants també.
Potser pensen que parlar en valencià els lleva vots?
El valencià ni dona ni lleva vots. A la ciutat d’Elx puc viure normalment en valencià, que vol dir que l’altre m’entén. Però la gent jove no usa el valencià, no estan en contra, però no tenen àmbits, espais, no li veuen la utilitat. Van passant les dècades i també els partits han comprat aquest discurs. Et diuen que, quan arribaran a l’Ajuntament, faran moltes coses, però mai de mai hem trobat un canvi o revulsiu a favor del valencià. Davant la premsa sempre parlen en castellà. Mirem l’hemeroteca.
Trist…
Si tu agafes els acords del Botànic, al capítol Feminisme, diversitat i tractes d’igualtat es diu i se signa que s’institucionalitzaran i faran transversals les estratègies de les polítiques feministes. Perfecte! I les lingüístiques?… Del carro han de tirar dos bous: la societat civil i l’administració. Faena no feta és temps perdut, irrecuperable. Es fia tot a aprovar la competència lingüística en la Llei de Funció Pública, per cert molt retardada. Estem en el pim-pam-pum amb la Llei de Plurilingüisme i obviem que no estem ajudant a crear un espai comunicatiu, que no tenim reciprocitat amb Catalunya o Balears.
I, per una altra banda, què diu el Consell Valencià de l’Audiovisual?
De moment es limiten a codis de bones pràctiques, conservar l’arxiu i controlar llicències de la TDT. La UE demana a les grans plataformes audiovisuals un percentatge de producció pròpia en diverses llengües -a França és del 20% i a l’Estat espanyol només un 5%-. Ací no es contempla ni el català, ni el gallec ni l’èuscar. I una part dels ingressos de les plataformes van a RTVE. I a les radiotelevisions autonòmiques, no? La Corporació Valenciana de Radiotelevisió no té res a dir?
Al remat no veiem TV3 ni IB3, ni ells À Punt
Un maldient pot pensar que hi ha por a contaminar-nos dels catalans, ja veus! I un altre tema, si hi ha emissores de TDT incomplint les condicions, per què no es lleven les llicències i ja tens més banda? Algú en el Botànic s’ha oblidat de la llengua… Tenim À Punt, però de low cost, sense un segon canal per a gent jove, tan necessari. D’acord que no es pot competir amb altres cadenes, però tindre un pressupost tan esquifit? Sembla que es conformen amb una tele que informe de quatre coses que passen i prou. Ja em diràs com es poden garantir unes mínimes condicions de dignitat per a la nostra llengua i cultura.
Potser Compromís vol llevar-se la llufa del catalanisme que li van penjar?
Davant les pors, guant de seda i puny de ferro. La pregunta és: has explorat el límit de la teua competència en política lingüística? És cert que l’ús oficial de les llengües ha estat escapçat pel bloqueig judicial, sempre en contra. Però si vull una escriptura notarial en valencià, per què he de patir un temps de demora i en castellà no? Es pot arribar a acords amb notaris, amb grans centres comercials…
I quina seria la figura que ha de capitanejar aquestes iniciatives?
Això depèn d’on vulgues tindre la Direcció General adient, si la tens en la Conselleria d’Educació o en la de Presidència. Alguns que estaran llegint l’entrevista pensaran, «Caram!, aquest sempre tira contra el govern!» No és cert, no tot està fent-se malament. I a més, si votes la dreta, en el nostre àmbit – en docència, política lingüística educativa o ús de la llengua-, estàs votant polítiques lingüicides. Però si, per un altre costat, votes a l’esquerra, vols que vagen a favor teu. I no ens estan posant pals a les rodes, però no remen a favor. A Balears, als metges que no atenguen pacients en català se’ls obrirà expedient; i per què ací no? Per què? Cal tirar endavant, decidits i ferms, i la societat ho acceptarà.
Hi ha gent que no entén com El Tempir o altres associacions lluiten per la llengua mentre hi ha temes més «importants» com la pobresa, el medi ambient…
És el «bonisme» mal entés. Clar que són importants eixos temes, però nosaltres ens considerem valencians. Aquesta és la nostra normalitat i volem viure amb normalitat com qualsevol altre poble. No demanem res que no tinguen els altres, volem la mateixa dignitat que tenen la resta de pobles, i qui no ho entenga és perquè no ix del seu confort lingüístic i supremacista. El concepte de bilingüisme està pervertit. Ara el defensen els antivalencianistes! Ens exigeixen ser bilingües mentre ells es mantenen en el monolingüisme. I si dius que tots hem de jugar amb les mateixes cartes, et diuen que no, que tu els estàs imposant una llengua. No entenen que es pot ser espanyol d’altres maneres, ni s’ensenya el valor de la diversitat lingüística que, sempre per a ells, és l’última de les llibertats a preservar.
La defensa d’una llengua en perill va lligada a la qualitat democràtica de l’Estat. Hi ha qui és ecologista de primera línia, i no veu que la llengua se sustenta sobre quelcom molt fràgil: la decisió individual, però també comunitària, d’usar-la i transmetre-la.
Sí, jo els ho dic als meus alumnes: no acabe d’entendre com defensen la diversitat biològica i no tenen sensibilitat envers la diversitat lingüística. Hem de renovar els discursos a favor de la llengua que han d’anar associats a l’ecologia, al feminisme, l’antiracisme… No li pots dir a un jove que ha de parlar valencià pel fet de ser valencià, no. Ho farà si la llengua és útil en la seua vida, però si no ho és, potser, no ho farà…
Eixim als jardins del campus, tan exuberant, i seguim parlant de moltes coses, ben segurs d’estar al tall de l’estima per la cultura nostrada, i que ens retrobarem en algun front per la llengua, al sud.
