Josep-Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx, analitza en aquesta entrevista com poden afectar a la llengua al sud del país, un dels territoris del domini en què es troba més afeblida, les últimes mesures anunciades, com ara l’oficialitat del català a Europa –encara per aprovar– o la doble denominació «català/valencià», que previsiblement assumirà el Congrés dels Diputats a proposta de l’ara senador Ximo Puig. També analitza les últimes declaracions en matèria lingüística fetes des del Consell, clarament contràries a la unitat de la llengua.
-Recentment s’ha sol·licitat formalment que el català siga reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea. Confia que finalment aquest pas es done?
-Crec és una notícia molt positiva el fet que des del Govern de l’Estat s’adrece una carta a la Unió Europea demanant l’oficialitat del català. El que passa és que tot això dependrà de la realitat política espanyola. Ara mateix és el Govern espanyol el que presideix la Unió Europea, i al setembre això s’haurà de fer una realitat. No és una cosa ràpida ni fàcil. Tenim exemples com el de l’irlandès, que ha tardat 14 anys a convertir-se en llengua oficial. I alhora, tot dependrà també si tenim un Govern de l’Estat o no: si el PSOE és capaç de convèncer els partits independentistes que voten la investidura de Pedro Sánchez, especialment Junts. Per tant, tot està agafat amb pinces. De totes maneres, la notícia és molt positiva, però aquest pas hauria sigut possible ja fa molts anys, i no ara, quan un partit espanyol com el PSOE depèn d’altres partits, sobretot de Junts. Per tant, la pluralitat nacional i lingüística d’aquest Estat depèn moltes vegades dels equilibris electorals i no del convenciment dels partits estatals per a caminar en aquesta direcció.
-L’oficialitat del català a Europa s’interpreta com una mesura molt positiva, però també és complexa. Si s’aprova finalment, com pensa que pot afectar als territoris del domini lingüístic en què la situació de la llengua és més delicada?
-L’oficialitat seria molt positiva perquè equipararia el català, l’èuscar i el gallec amb el castellà en condicions d’igualtat dins les institucions europees. Ara hi ha 24 llengües oficials, amb l’oficialitat anunciada en serien 27, i això ens permetria dir, cada vegada que ens pregunten que cap a on anem amb el català, que amb aquesta llengua podem anar a Europa i fer-la servir en totes les instàncies europees. L’oficialitat donaria prestigi a la llengua, i seria un contrasentit que el català fora oficial a la Unió Europea i no ho fora, per exemple, plenament al Congrés i al Senat. Una cosa ha d’impulsar l’altra. I ha de ser una plena oficialitat sense subterfugis, ni lletra petita ni res de res. En aquest sentit, l’oficialitat permetrà que el català estiga present a les institucions europees, que tota la normativa que publica la Unió Europea estiga disponible en català, que qüestions com la de l’etiquetatge en productes alimentaris, farmacèutics, etc., tan present en la vida quotidiana, també estiga en català i nosaltres, com a consumidors, hi puguem accedir en la nostra llengua... El que passa és que tot és una situació molt complicada, perquè això depèn d’un acord unànime dels 27 països de la Unió Europea. Veurem què en diran Itàlia i França, on la llengua catalana també està present. No hi haurien de posar problemes, però veurem com reaccionen estats tan aferrissadament monolingüistes i si n’hi ha lletra petita. En eixe sentit, crec que els partits polítics que han fet avançar aquesta situació hauran d’estar molt atens, com també ho haurà d’estar la societat civil, perquè no hi haja cap retrocés i la igualtat siga total i absoluta entre llengües.
-Però pensa que aquest pas es podria aprofitar en els territoris en què la llengua es troba més perjudicada?
-Crec que aquest pas ha de protegir la llengua i ha de fer-la avançar en àmbits en què fins ara no s’ha pogut avançar, perquè des de l’Estat espanyol, constantment, s’està publicant normativa, per exemple en qüestions d’etiquetatge, únicament en castellà. No pot ser que es puga fer el màxim en aquest sentit a nivell de la Unió Europea i que no es puga fer el màxim a nivell de l’Estat al qual pertanys. Per tant, la notícia és molt positiva, però caldrà veure com es concreta tot. Perquè si l’irlandès ha tardat a oficialitzar-se 14 anys, i si a l’Estat espanyol hi ha per exemple un govern del PP, això pot suposar avanços, retrocessos o fins i tot arribar a un punt mort. Caldrà veure si hem de tardar 14 anys, com en el cas de l’irlandès.
-El fet que també s’haja anunciat que es podrà parlar català, basc i gallec al Congrés, també és una notícia positiva? O hi havia altres urgències que potser no s’han prioritzat?
-Aquest és un primer pas per caminar cap a un Estat plurilingüe i plurinacional. Crec que és necessari que això es veja, i que es veja amb normalitat, que hi haja diputats que al Congrés parlen en la seua llengua pròpia, tal com es fa a la Unió Europea. No hi ha cap raó per no fer-ho, tal com també es fa a Suïssa o a Bèlgica. Tot depèn de la qualitat democràtica i del model d’Estat que es vol construir. Realment, l’Estat plurilingüe i plurinacional hauria de funcionar a tots els nivells, és a dir, que un ciutadà es puga adreçar a un ministeri, el que siga, en la seua llengua pròpia i li pogueren contestar, o que la retolació estiguera en les altres llengües de l’Estat. Aquesta situació s’hauria de fer en tots els àmbits, i com que no es fa així ni d’una manera progressiva ni d’una manera planificada, potser el Congrés és un bon punt de partida, encara que només siga per a visibilitzar aquest propòsit. Supose que les persones, quan miren les notícies i vegen els seus diputats al Congrés discutint entre ells en diverses llengües, ho hauran d’assumir amb naturalitat. Però veurem si això passa, de quina manera passa, de què depèn i veurem, també, les reaccions dels partits que no ho voldran permetre, fonamentalment PP i Vox. Supose que caldrà reformar el reglament perquè això siga possible. Ara, si això ocorre com al Senat, on es parlen dues o tres vegades a l’any les llengües pròpies i de manera anecdòtica, no tindrà cap mena de sentit. Menys encara si es pot parlar la llengua pròpia a la Unió Europea i no al Congrés o al Senat.
-El Consell va respondre a aquesta mesura promovent el secessionisme lingüístic, i la resposta va ser la proposta de Ximo Puig de denominar la llengua com a «català-valencià» al Congrés. Creu que és una bona proposta?
-Al País Valencià, amb la realitat política que hem tingut, els qui van redactar l’Estatut d’autonomia ho van resoldre denominant oficialment la llengua com a valencià sense afegir, en cap moment, cap mena d’aclariment que fera constar que, a nivell acadèmic, el valencià també rep el nom de llengua catalana, tal com ha passat en la normativa d’altres institucions, com ara la Universitat d’Alacant. El fet de dir català-valencià és cercar una solució política a un problema polític, però no pot posar en qüestió la unitat lingüística. Crec que aquesta és la clau. Davant del PP i Vox, que agafen la bandera la valencianitat i diuen que al Congrés no han tingut en compte el valencià, la qual cosa és rotundament falsa, el que fa Ximo Puig és plantejar una solució política a un problema polític. Des del nostre punt de vista això és correcte, crec que és una solució positiva sempre que es tinga en compte la unitat de la llengua. Del que es tracta és d’establir una comparació entre paraules que són sinònimes i intercanviables. De fet, hi ha 46 sentències que certifiquen que català i valencià són la mateixa llengua. El que passa és que, una vegada es veu i s’analitza el comportament de Ximo Puig, hi ha diverses qüestions que caldria tindre en compte.
-Quines?
-La primera és la reacció que hi ha hagut. Ximo Puig ha sigut hàbil i ha descol·locat Compromís, que hauria d’haver plantejat aquesta solució en el seu moment. I sorprèn que siga Ximo Puig qui ho faça, quan ni Ximo Puig ni el seu partit no han apostat pel requisit lingüístic en la funció pública, de tal manera que ha acabat la segona legislatura del Botànic i no s’ha pogut aprovar. O, per exemple, que haja posat dificultats per a augmentar el pressupost d’À Punt. O, per exemple, que com a president de la Generalitat, sistemàticament, quan ha baixat al sud haja parlat en castellà. Hem de tindre en compte que el PSPV ha actuat de manera erràtica en aquests contextos. Quan es va fer la reforma de l’Estatut d’autonomia al 2006, el PP i el PSPV van pactar l’expressió «idioma valencià», que pot crear dubtes sobre la unitat de la llengua. No en van dir llengua, sinó idioma. Com sempre, jugaven a l’ambigüitat per a poder acontentar uns i altres. Clar que Ximo Puig, en aquesta situació, ha estat hàbil. Però vist amb perspectiva, és curiós que les dues legislatures del Botànic amb ell com a president no hagen suposat un gran avanç en matèria de normalització lingüística al País Valencià. Fins i tot els mateixos acords del Botànic, que preveien aprovar una llei d’igualtat lingüística, ho han incomplit.
-La doble denominació, teòricament, està adreçada a resoldre el conflicte lingüístic.
-Però és que encara que la denominació siga la de català/valencià, això no vol dir de cap manera que s’acabe amb el conflicte polític que tenim, perquè el Partit Popular continuarà posant traves a la normalització lingüística. La declaració institucional que va fer el Consell a través de la consellera Susana Camarero, que va demostrar la poca fluïdesa i, en definitiva, l’analfabetisme en la llengua del país, deixa ben clar quines són les seues intencions en l’àmbit de la normalització lingüística. Això d’un costat. De l’altre, a Catalunya tenim gent que no acaba d’entendre la doble denominació. És el cas del diputat de Junts Joan Canadell, que compara valencià amb el terme «lapao». Crec que és un error gravíssim, perquè el terme valencià és un terme històric, popular i legítim que durant segles els valencians hem fet servir per a referir-nos a la llengua. No es tracta de referir-nos a una variant de la llengua, sinó que és la forma com nosaltres ens hem referit a la llengua sense qüestionar-ne, en cap moment, la unitat. I d’altra banda, també, en el cas del País Valencià, hi ha gent que diu que els catalanistes són valencianòfobs, i no és així. Arribar a eixa conclusió també és un error. El problema és eixa preocupació que hi ha per si, a l’hora d’aplicar aquesta doble denominació, es posa en qüestió la unitat lingüística. Per a nosaltres, del que es tracta és de resoldre un conflicte polític i evitar que el terme valencià i determinats elements identitaris dels valencians queden sempre en mans del PP. Això què comportaria? Que si s’accepta aquesta doble denominació, caldrà posar punt i final a les dobles versions lingüístiques que hi ha en pàgines web de ministeris, que no tenen cap de sentit. O que quan vas a un caixer a traure diners no hages de triar entre valencià i català. Crec que caldria posar punt final a aquest tipus de situacions si s’oficialitza, d’alguna manera, aquesta doble denominació i l’equiparació dels dos termes. Els catalans han d’entendre i assumir, i crec que una bona part ho fa, que valencià és l’altra denominació de la llengua a nivell estatal, i nosaltres assumim perfectament que la nostra llengua també rep el nom de català. El que passa és que el PP no ho posarà fàcil. De fet, ja han fet declaracions dient que impediran que s’arribe a aquesta situació, i continuaran jugant a la valencianofòbia.
-Ara que parla del Consell actual, vostè és professor i al seu sector està havent molts problemes amb l’actuació de la Conselleria d’Educació. Com està vivint aquesta gestió i les declaracions d’intencions, també en matèria lingüística, que està fent el nou conseller, José Antonio Rovira?
-Per un costat, quan el Consell va fer aquella declaració institucional sobre el valencià en el context de la formació de la Mesa del Congrés, des d’El Tempir vam dir que havien de deixar de manipular el terme del valencià, perquè era com una manera de tapar tota la mala gestió en l’adjudicació de places al professorat interí. Mai no havíem arribat a aquesta situació a deu dies de l’inici de curs, amb companys interins que encara no saben quina serà la seua destinació. Això es viu en una situació de malestar. El PP, que sempre s’ha autoproclamat com el gran campió de la gestió, és impossible que gestione pitjor aquest àmbit. Alhora, el PP ha dit que modificarà la llei de plurilingüisme «per a garantir la lliure elecció de la llengua» per part dels pares. Jo crec que, de la mateixa manera que la doble denominació fa que el terme de valencià quede únicament en mans del PP i el manipule, ací hem de denunciar, cosa que no es va fer molt durant el Botànic, què volen dir ells quan parlen de «lliure elecció». El que estan dient, realment, és que ells tenen el dret inexistent a ser educats només en castellà, i a perpetuar els seus privilegis en el seu confort monolingüe en castellà. Això és el que s’ha d’entendre quan parlen de «lliure elecció», però la llei de plurilingüisme també en parla, i per tant és mentida el que estan dient. O quan ells diuen que «ets un nacionalista», i no: el que passa és que alguns volem tindre els mateixos privilegis que tenen ells com a nacionalistes espanyols, i gaudir de la llibertat lingüística al mateix nivell, amb igualtat real. Per tant, què passarà amb la llei de plurilingüisme? Al Baix Segura, la comarca que més han conflictivitzat i que més rendiment electoral els dona, esborraran la presència de la llei de plurilingüisme, la qual cosa vol dir que faran encara menys oficial el valencià, a comarques castellanoparlants com el Baix Segura, i per tant tindrem una doble oficialitat a una doble velocitat: una oficialitat plena del castellà i una oficialitat del valencià per comarques. Això serà un autèntic desastre. I a partir d’ací no podem esperar molt més. En À Punt intentaran augmentar els percentatges de castellà, perquè quan el Botànic ha governat ha deixat les portes obertes a la política que vulga aplicar el PP. Només cal veure que la llei d’À Punt privatitza tots els serveis excepte els informatius, i Carlos Mazón ho té molt més fàcil a com ho va tindre Eduardo Zaplana a l’hora de prendre aquest tipus d’iniciatives. Viurem una etapa en què s’atacaran totes les persones que defensen la unitat de la llengua i ens tocarà eixir a defensar aquestes persones, tal com hem hagut de fer amb el periodista Sergi Moyano, d’RTVE, que va ser insultat per fer una peça impecable informant sobre la unitat de la llengua. Per tant, aquests quatre anys els haurem d’afrontar en estat d’alerta per defensar la llengua i denunciar cada retrocés. Això no implica, en canvi, que no tinguem perspectiva. Hem arribat a un punt en què la societat civil, especialment les entitats, han de ser crítiques amb els partits polítics i denunciar la situació que hem viscut. No és que uns siguen millors que els altres, sinó que en tot moment s’ha d’anar denunciant la situació en què vivim i ser crítics a l’hora de defensar la llengua. La crítica és vàlida per millorar la gestió, i protegir-te davant les crítiques per no reconèixer les teues errades al final fa malbé la pròpia comunitat lingüística.
-Les declaracions del conseller qüestionant l’AVL han generat molta indignació.
-Personalment, com a president d’El Tempir, el que he de dir és que quan el conseller fa aquesta mena de declaracions, en les quals posa en dubte la legitimitat de l’AVL com a entitat normativa –diu que aquesta institució «no té la veritat absoluta» i que «hi ha altres maneres d’escriure» el valencià–, supose que es refereix a altres normatives acientífiques promogudes des de sectors blavers. Realment, si ho analitzem, el que fa és, en primer lloc, qüestionar un òrgan estatutari, com ho és el de l’AVL, la normativa del qual és d’ordenat compliment per a tota l’administració valenciana. I per tant, això inclou la Conselleria d’Agricultura, que va fer una piulada desafortunada, plena de faltes, seguint la normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Amb aquestes declaracions el conseller se situa al marge de la llei i no la respecta. El marc normatiu serà respectat pel conseller sempre que siga favorable als seus interessos. Però quan no ho és, el qüestiona. En segon lloc, el conseller d’Educació, amb aquestes declaracions, demostra ser un irresponsable, perquè legitima aquells sectors de la nostra societat que, disfressats d’un valencianisme que realment és valencianòfob, qüestionen cada dia el paper de l’AVL. I no només: tracten de conflictivitzar la normalització de la llengua, i per tant també el seu ús. Fa temps podíem parlar de la discussió sobre com s’escrivia el valencià, però és que hui aquesta ja no és la qüestió: la qüestió és si el valencià ha de ser llengua vehicular i de cultura en la nostra societat o no ha de ser-ho. En tercer lloc, el que fa el conseller és aprofundir en un conflicte lingüístic, sobretot en un conflicte d’ús que sempre l’hem tingut, que no s’ha volgut actuar per a resoldre’l durant els huit anys anteriors, i ara ens trobem amb un PP amb les portes obertes a desfer el que s’ha fet. I en quart lloc, el conseller, amb aquestes declaracions, contribueix a desvertebrar lingüísticament i culturalment el País Valencià. És curiós que el conseller, que és professor universitari, concretament de la Universitat d’Alacant, amb aquestes declaracions qüestione, també, que els professors de valencià isquen del grau de Filologia Catalana. Sembla mentida que siga ell, professor universitari, que sap com s’ha de formar la gent en carrera universitària, que qüestione que siga el grau de Filologia Catalana el que forme els professors de valencià. D’aquesta manera, el conseller deslegitima també els seus companys professors universitaris. Concretament ell, que no ha estat professor universitari des de l’any 2019 i no se li coneix cap publicació ni cap aportació en congressos. Per tant, la seua activitat científica, de recerca o docent és zero, perquè s’ha dedicat per complet a la política i a ser la mà dreta del president Carlos Mazón. En definitiva, tot el que està fent el conseller és una autèntica ingerència per a tapar, una vegada més, la seua mala gestió al capdavant de la Conselleria durant aquestes poques setmanes des que va prendre possessió, sobretot en el cas dels 12.000 professors interins que a escassos dies de començar el curs molts d’ells encara no saben quina és la seua destinació. Crec que aquestes declaracions ens donen pistes de per on aniran les actuacions de la Conselleria en matèria lingüística. Segueixen, d’alguna manera, l’estela marcada per l’inefable Alejandro Font de Mora i, per altra banda, amb tanta por que hi havia que la Conselleria caiguera en mans de Vox, ara realment el PP es veu que fa exactament el mateix que hauria fet sense Vox: mantindre aquesta col·lisió acientífica i intolerant contra la vehicularització del valencià en la nostra societat. Com deia abans, la doble denominació català/valencià al Congrés dels Diputats és una solució política a un problema polític, perquè no ha de posar en dubte, en cap moment, la unitat de la llengua. Però posar la doble denominació al Congrés no resoldrà el conflicte lingüístic que vivim els valencians des del moment en què tenim una part de la societat que, des de la política, qüestiona constantment a l’altra part pel fet que siga valenciana, valencianista i defense la llengua. Ells serien immensament més feliços si visquérem en un país en què fórem valencians, però «bons espanyols» que parlen únicament en castellà i, per tant, que obeeixen tot el que vinga des de Madrid.
-Vol afegir alguna cosa més que potser no li he preguntat?
-Al final, ens estem fixant en el tema del «català/valencià» com a denominació i en la possible oficialitat de la llengua a la Unió Europea, però jo crec que la situació ens demana plantejar-nos una política lingüística d’un espectre molt més ample. La situació econòmica que vivim, i el model econòmic predominant al País Valencià, perjudica clarament el valencià. Que es potencie, tal com també s’ha fet durant el Botànic, el sector del turisme, i que els sectors primari i secundari s’hagen vist perjudicats, això ha afavorit que vinga mà d’obra de fora, mà d’obra barata, que s’hagen enriquit només els oligopolis i la que llengua n’isca perjudicada. També cal fer campanyes per modificar conductes lingüístiques, de conscienciació lingüística, que per cert el Botànic no les va fer i, òbviament, el PP tampoc les farà. Però la societat civil les ha de fer i ha de denunciar, també, que el model econòmic en el qual estem no és sostenible en cap dels termes i, a més, perjudica la llengua. Si no tenim això en compte, si no assumim aquest desafiament, això perjudicarà l’intent de fer del valencià llengua vehicular de la societat. Si posem la lupa, només, en l’oficialitat o en la doble denominació, que són qüestions molt importants, no tindrem una visió àmplia de la situació lingüística que tenim.