Entrevistem Francesc Jesús Hernàndez i Dobon, professor i director del departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València i de l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives, que va col·laborar en l’elaboració de l’enquesta sobre l’ús i coneixement del valencià publicada el desembre passat per la conselleria d’Educació, Cultura i Esport.
El document va certificar que s’ha incrementat el coneixement de la llengua, però que el seu ús ha disminuït. En aquest sentit, l’enquesta ofereix dades tan significatives com que en els últims sis anys els ciutadans que entenen el valencià han passat del 72,4% al 75,8%, del 24,3% al 19,5% els que l’utilitzen a casa, de l'11,8% al 10% els que parlen en valencià a un desconegut i que el 49,7% dels enquestats no comencen mai una conversa en valencià.
Conversem amb Hernàndez i Dobon sobre els motius d’aquesta evolució i, sobretot, dels posicionaments del docent que situa com a principal objectiu incrementar la competència lingüística de la ciutadania. Un posicionament que detallarà aquest dissabte en el segon dia de la 26a edició de la Jornada de Sociolingüística d'Alcoi que enguany se centra en avaluar els avanços aconseguits per la llei d'ús i ensenyament del valencià aprovada ara fa 40 anys, en debatre sobre el futur requisit lingüístic i en analitzar les dades de l’enquesta de la conselleria.
Quina va ser la seua participació en l’elaboració de l’enquesta?
L’enquesta la va fer una empresa, però es va constituir una mena de grup ampli de professorat que vam fer un treball de preparació previ a la seua realització.
Destacaria algun element de la metodologia amb què es va dur a terme?
L’enquesta es va fer encara en un moment de postpandèmia i el treball de camp està fet telefònicament i no de forma presencial, element que la diferencia de la resta. Això és un factor que pot condicionar determinats resultats, perquè el telèfon produeix un cert distanciament. Per tant, crec que caldria posar-la entre parèntesi. També destacaria l’esforç fet per mantenir la sèrie, és a dir, es va intentar que les preguntes foren formulades igual [que les enquestes precedents], però també presenta resultats com ara la divisió d’anys que permeten fer la comparació amb la resta del domini lingüístic. També és una enquesta que atén millor a la zona castellanoparlant perquè es va fer una submostra del que podríem dir l’eix Sogorb-Requena i una altra submostra de la zona sud. A més, inclou preguntes sobre la transmissió familiar de la llengua i la política lingüística. I una altra novetat és que les dades es posen a l’abast de la comunitat científica perquè es puguen elaborar treballs més específics sobre regions sociolingüístiques o sobre àmbits més menuts com les ciutats. De fet, en el cas de València, l’Ajuntament ja ha mostrat interés a fer un estudi.
Per què reclama situar el focus en les competències?
Hi ha un fenomen que és la infravaloració de les competències alienes. És a dir, jo puc utilitzar una llengua sí jo soc competent, però també si considere que tu ets competent. Jo crec que aquest és un element molt important i on tenim molta faena a fer, perquè quan tu li preguntes a la gent: «Vosté quin és el nivell de competència que creu que hi ha?» ens trobem que en la província de València entre la competència que té la gent i la percepció de la competència que existeix hi ha un desnivell d’entre 20 i 25 punts. És a dir, pensem que els altres tenen menys competència de la que realment tenen, i aquesta és una percepció que afavoreix que la ciutadania es passe al castellà. En el cas de la ciutadania amb estudis terciaris, és a dir, universitaris i de formació professional de grau superior, el seu nivell competencial és molt elevat i quasi el 100% entén el valencià. Ara, ¿quanta gent quan va al metge parla en valencià? Ací és on està la davallada. Ací és on hi ha una inhibició molt forta.
Per què es produeix aquesta inhibició?
Hi ha una hipòtesi comprovada que és la infravalorització. Pensem que els altres no són competents en una xifra molt major de la que ho són. També hi ha un mecanisme psicològic que apareix quan es percep un accent diferent. En eixe moment, la gent es canvia al castellà. Apareix aquesta idea segons la qual, si té un accent diferent, igual és una persona que està fent un gran esforç per parlar i em canvie de llengua per a facilitar-li [la comunicació]. Aquest tipus de mecanisme de cortesia afecta molt.
Per què en una botiga tradicional es fa més ús del valencià que en una gran superfície? Potser perquè una gran superfície atén una població on hi ha turistes... i la manera d’evitar problemes és utilitzar el castellà. I amb eixe comportament jo crec que d’alguna manera es podria dir que s’instrumentalitza el conflicte lingüístic. És com allò que deia [l’escriptor] Joan Garí sobre que encara hi ha algun ingenu que pensa que el conflicte lingüístic és lingüístic, quan no és un conflicte lingüístic, sinó social. Però es resignifica. Se li dona la volta i es ve a dir que si vosté no vol tindre conflicte, ho fa en castellà i ja no tindrà conflicte. Aleshores, el que cal és traslladar la idea al ciutadà que «vosté use [el valencià] i no es preocupe». Perquè quan jo utilitze una llengua a casa però al carrer l’he de canviar, el que es produeix és una coacció que hem d’entendre-la com a desigualtat lingüística.
Fixem-nos també en el percentatge de la gent que s’adreça a una persona desconeguda en el carrer en valencià, que és la meitat de quan una persona s’adreça a una altra persona en les xarxes socials. Per tant, si nosaltres volguérem pujar l’ús social allò què hauríem de fer és explicar a la gent que nosaltres som competents. Traslladar el missatge que vosté no es preocupe i parle en valencià al metge perquè més del 90% dels llicenciats entenen el valencià.
Hi ha un gran efecte que és el de l’arribada de població migrant.
Els increments de població migrant coincideixen en les baixades d’ús. És molt elemental perquè tens una població que arriba i que en bona part es desenvolupa perfectament amb el castellà. I eixe esforç d’integració és, probablement, generacional, no és de hui per a demà. El tempo d’una llengua és un altre tempo. I no és només que la persona es desenvolupe amb el castellà o amb una altra llengua, sinó que u considere que està en un entorn on cada vegada hi ha menys gent que coneix el valencià. La percepció juga un paper clau. Per això és tan important difondre les enquestes, perquè no som tan incompetents. I també cal dir que una de les coses més interessants que comencem a trobar és que no hi ha una llengua a la casa. Que moltes vegades trobes que les parelles parlen una llengua entre ells, una amb els fills... Amb el context de població migrant que tenim això cada vegada és un fenomen més freqüent.
L’enquesta ens diu que el valencià recula.
No. I en açò no coincidiré amb altra gent, perquè cal mantenir la distinció entre competència i ús, i cal fer-ho per una raó, perquè la competència no és una decisió individual. La confusió és molt habitual i es detecta si u analitza discursos en contra de la llengua, quan alguns ciutadans afirmen que a una persona no la poden obligar a saber valencià. Però sí que se la pot obligar, perquè l’Estat des de fa 200 anys determina quines són les competències dels individus. Per això existeix l’educació obligatòria. I igual que nosaltres tenim l’obligació de saber castellà, també tenim l’obligació de saber valencià en finalitzar el cicle [educatiu] obligatori. I [l’administració] em pot marcar l’obligació de saber valencià si jo soc un funcionari... La gent que està en contra de la llengua diu que l’estan obligant a utilitzar [el valencià], però no és així, el que se l’està obligant és a saber-lo.
A mi m’interessa molt la competència perquè [fins ara, majoritàriament] hem tingut una sociolingüística de l’ús. I pose un exemple. Aquelles regions que tenen més competència, tenen un percentatge major d’ús, però molt major. Com més competència hi ha, més gent que diu que té una competència perfecta. I quina és la competència que influeix més en aquesta associació de ser competent i ser-ho perfectament? L’escriptura. I la que menys és la lectura. Però tenim una didàctica basada en lectures. Igual caldria fer que la gent escriguera més. Ara tenim una didàctica de la llengua de roll playing que no s’ha acabat de traslladar a l’àmbit del valencià. Per exemple, la Junta Qualificadora no acredita que jo em puga desenvolupar, sinó el que està fent és repetir el model escolar de coneixements i excepcions... Tot el problema sobre si cal fer un examen especial de valencià per als funcionaris quan hi ha professors que no tenen el títol i parlen valencià i hi ha professors que el tenen i no en disparen una. Quan jo estic donant títols, el que he d’acreditar és la competència no el coneixement.
Cal el requisit lingüístic?
Jo crec que el cal és la competència. Hi ha gent que té el C1 i són incapaços de parlar en valencià.
I com garantim la competència?
La pregunta és com puc jo confiar que quan arribe a l’ambulatori puc parlar valencià sense cap problema. Perquè si no m’entenen el problema ha de ser de l’altre. És a dir, cal traslladar el problema. Si jo vaig al taulell [de l’ambulatori] a demanar hora i no m’entenen el problema és de vosté i no meu. Si vosté o la seua organització ha posat gent a atendre que no és competent el problema és de vosté. És com amb els medicaments. Perquè no estan etiquetats en valencià? De vegades tenim drets conculcats i no hi ha sensibilitat per entendre-ho. I quan parlem de drets lingüístics és molt elemental. Jo tinc dret a viure en valencià? Sí. I ja està. I si jo no puc consultar el meu prospecte de la medicina, si vaig inhibit al metge i li ho he d’explicar en castellà perquè tinc por que no ho entenga bé, el problema és de l’Estat que no m’està garantint el meu dret. Les enquestes ens diuen que el desig de parlar valencià és molt superior a l’expectativa i el que caldria llegir en termes polítics és aquesta frustració. Que hi ha gent que vol més [valencià] i no espera que n’hi haja més.
Però estem en un procés de substitució lingüística?
Hi ha una certa relació entre riquesa i multilingüisme que es trenca en les classes superiors que no segueixen aquesta pauta. Si analitzes el comportament lingüístic de cada estrat social et trobes amb una estructura de sandvitx en la qual no s’associa la llengua amb un benefici social. Perquè tindríem la immigració precaritzada que està castellanitzada, la perifèria [de la ciutat de València] com els poblats del Nord que està valencianitzada, la migració espanyola que està castellanitzada, els professionals liberals o universitaris que són competents... Açò fa que en el cas valencià no hi haja una identificació clara entre valencià i estatus. Per tant, a la pregunta de si estem en procés de substitució, jo contestaria que estem en un procés de trànsit al multilingüisme.
Però en aquest multilingüisme el valencià serà residual?
Estem en un context en el qual tots ens fem multilingües perquè a vegades pensem que les persones migrants venen amb una llengua quan en venen amb tres o quatre. De fet, parlem 2,4 llengües [de mitjana]. En aquest context, tenim el sector universitari o les traduccions on el català és molt potent. Per tant, la pregunta de la residualitat és una pregunta per àmbits. En quins àmbits quedarà la llengua? No ho sabem. Perquè la llengua són fenòmens de llarg termini, i la nostra ha manifestat una capacitat de resistència fantàstica, el que sorprén moltes vegades és que no haja desaparegut ja. Quan trobes figures com Carles Ros [defensor del valencià en el segle XVIII i precursor de la Renaixença] que és una persona que en un moment concret s’adona que era l’únic que escrivia en valencià. I ahí hi ha un problema, i és que quan Carles Ros va intentar defensar el valencià va elaborar determinats textos literaris on el que parlava valencià era el personatge que arriba del poble i involuntàriament estava produint aquesta associació. És com el concepte de conflicte lingüístic, que és un concepte ben elaborat que traslladat a la societat ha tingut l’efecte contrari. Si jo no vull tindre conflicte em passe al castellà que és el que està passant a l’escola privada, que no volen conflicte. No és que tinguen una voluntat castellanitzadora, simplement que no volen perdre clients. És com una gran superfície. No tenen un problema contra el valencià, si etiqueten en àrab, tenen un problema amb el conflicte, amb la pèrdua de clients.