Rafael Arnal i Torres (Tavernes Blanques, Horta Nord, 1948), escriptor, editor i llibreter, té una llarga trajectòria cultural al País Valencià. Fundador de Carraixet, editor d’Eixam, autor de Puta misèria o de La solsida, també va ser un dels qui van construir l’antic PSPV enmig de la clandestinitat, tot i la seua preferència pels moviments llibertaris. El passat dissabte va ser homenatjat després del Consell de Seguiment del Diari La Veu del País Valencià. Parlem amb ell arran aquest reconeixement.
El passat cap de setmana va ser homenatjat al Consell de Seguiment del Diari La Veu. Com va rebre aquell homenatge?
Molta gent estava preocupada, perquè els homenatges es fan, normalment, a persones que estan a punt de deixar-nos, i jo crec que encara estic ben viu [riu]. Tot i que se’m reconeix per la meua trajectòria política i pels meus projectes culturals, el meu ofici tradicional era el de forner i pastisser. Vaig treballar en aquest sector durant uns catorze anys…
-Però ha fet moltes altres coses.
-Sí. Al 1973 vam fundar el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) amb Vicent Ventura, i uns mesos després vam muntar l’aparell de premsa i propaganda del partit amb una impremta clandestina. Això va canviar la meua vida. A partir de la premsa clandestina vaig començar a treballar també en la premsa legal, en un projecte preciós que era l’Avui, la tornada d’un diari en català on vaig treballar en el llançament i les subscripcions al País Valencià, en realitat, era també una “tapadora” per a les meues activitats clandestines al si del PSPV, que em va facilitar Vicent Ventura. Després vaig treballar ja com ha periodista en altres mitjans, i tinc una trajectòria en el món de la lletra impresa en què he fet de tot…
-La seua militància política és ben extensa. Quina va ser la primera entitat en què es va implicar?
-El meu germà [Eugeni] va ser diputat del PSPV a la Diputació de València. Abans, ni ell ni jo ens vam integrar en el Partit Comunista perquè veníem d’una família de tradició llibertària. Mon pare era militant de la CNT, estava en la línia d’Ángel Pestaña, i la seua experiència de la guerra li va fer marcar distància amb els comunistes. Cal pensar que, en aquell moment, quan jo era jove, els únics que funcionaven amb certa eficàcia eren els comunistes, però no ens hi vam integrar. I de fet, en la fundació del PSPV primigeni, alguns veníem d’entorns llibertaris. Jo encara estava en el PSPV quan es va trencar. Era de la línia dels germans Joan i Vicent Garcés…
-Diu que no va entrar al Partit Comunista perquè procedia d’entorns llibertaris, però el PSPV no havia d’estar tampoc massa a prop d’aquests entorns…
-No crega. El PSPV, en aquell moment, tenia un funcionament totalment llibertari. Ni la CNT tenia una estructura tan anarquista. No n’hi havia càrrecs: n’hi havia responsabilitats. Això ho explique tot en la segona part de La Solsida, un llibre que estic acabant d’enllestir on tracte en profunditat els anys cinquanta, seixanta, i setanta del passat segle, incloent-hi la fundació i el trencament del PSPV. Els aparells del partit sempre em van fer mandra, i el 28è congrés del PSOE (1979) va marcar la dretanització del partit. Més tard, al congrés de Benicàssim (1982) es va abandonar la tesi del País Valencià. Uns pocs ens en vam anar i jo vaig estar al grup fundacional de la Unitat del Poble Valencià (UPV). Però arriba un moment en què la UPV, ací a l’Horta Nord, estava, per activa o per passiva, donant suport al PP en algun poble… I per això vam dissoldre el col·lectiu del partit a Tavernes Blanques: no ho enteníem, això. Va vindre Pere Mayor, que des d’aleshores no em saluda, dient-me que si estàvem bojos, que només miràvem que feien pactes amb el PP, però s’excusava dient que també pactaven amb els socialistes… I bé, com que estava cremat, em vaig dedicar a la batalla cultural i a col·laborar amb el moviment llibertari, tot i que no estic afiliat ni a la CNT ni a la CGT, perquè soc un xicotet empresari. Però estic lligat a eixe món.
-En quin moment va veure que tot començava a canviar al PSPV?
-Quan van fer fora Vicent Ventura. Les coses van anar molt a pressa. Tal com explique al llibre Nosaltres, exvalencians, Ventura i tots nosaltres vam ser víctimes d’una operació orquestrada per Ernest Lluch. Al llibre explique que en l’etapa de la clandestinitat PSPV i PSC eren i actuaven com a partits germans. Lluch no era militant del PSC, tal com s’ha acostumat a dir. De fet, hi ha una carta de Joan Reventós a Ventura en la qual li diu que a veure si convenç aquell jove professor de la Universitat de València perquè entre al PSC. En realitat, Lluch entra al PSC quan s’afilia al PSPV i per la doble militància, atès que els militants del PSPV que vivien o treballaven a Catalunya eren militants de ple dret del PSC. I al revés també. Això ocorria també amb el PSIB de les Illes. Evidentment, Lluch era un agent del PSOE que tenia una estratègia, que era la de conduir el PSPV a un atzucac i que no tinguera més remei que integrar-se en el PSOE, tal com va ocórrer després.
-Parlant d’entitats que van evolucionar de manera molt contradictòria, vostè també va formar part de Lo Rat Penat…
-Sí. Jo vaig entrar en el valencianisme a partir de Lo Rat Penat amb 16 o 17 anys. Jo era aficionat al rock and roll i anava als concerts que es feien al Teatre Princesa, i un matí, en comptes de rock and roll, va aparèixer un home amb una guitarra i va començar a cantar. Era Raimon, li deien «el poeta de la cançó», i jo havia de desentonar allà molt. Al diumenge següent, amb mon pare, vam anar a la plaça Redona a intercanviar pardalets mascles, tal com acostumàvem a fer. Mon pare negociava intercanvis i jo, mentrestant, vaig fer una volta i em vaig trobar una paradeta de llibres en què hi havia Albert Thous, net de Maximilà Thous; Eliseu Climent i Toni Moll, fill del conserge de Lo Rat Penat. Em van reconèixer, vam estar parlant, ens vam conèixer i em van parlar de Lo Rat Penat, i hi vaig començar a anar els diumenges de vesprada. Em van enganxar amb els cursos de llengua i allò va ser imparable. Jo vaig arribar a conèixer històrics de Lo Rat Penat, com ara Francesc Ferrer i Pastor, que deia que els valencianistes de la guerra que no havien estat afusellats, empresonats o exiliats cabien en un parell de taxis. Però hi havia una generació nova: Albert Thous, Enric Tàrrega, Eugeni Boscà, Antoni Bargues, els germans Codonyer… Tots ells encapçalats per Domènec Serneguet, que era l’ànima del grup, havien creat el Front Marxista Valencià. I hi havia un altre sector més minoritari, que era el d’Eliseu [Climent], el de la gent de la universitat, i jo em trobava molt més identificat amb els del Front, segurament per la meua classe social. El que passa és que eren comunistes i estalinistes, i no em vaig arribar a integrar en ells pel tema de mon pare, que sempre van repudiar dels comunistes. Però jo col·laborava amb ells. En Lo Rat Penat va entrar una sèrie de gent jove amb què vaig anar fent. Però al 1969 va esclatar una bomba prop de la Plaça Manises, segurament col·locada per la policia per a acusar-nos, i hi va haver una sèrie de detencions. Tot es va escampar. Per sort, jo me’n vaig lliurar, però em van fer anar al servei militar. Una vegada retornat, estava de president Joan Segura de Lago, un arquitecte d’Algemesí (Ribera Alta), home de dretes, però dialogant i demòcrata. Ens va reunir als joves, ens parlava de vostè, i ens va explicar que en algun moment arribaria la democràcia i que segurament ell està en un costat i nosaltres en l’altre, però que el valencianisme estava tan fotut que de moment havíem d’anar tots junts. D’aquesta manera vam fer un pacte de cavallers: no podíem fer reunions polítiques en Lo Rat Penat –tot i que havíem fundat CCOO-PV allà– i no hi faríem activitats polítiques, ho limitàrem tot a cançons, recitals de poesia, cursets, conferències… A això ens vam dedicar a inicis dels setanta. I es va llançar la consigna que cadascú al seu poble mirara d’expandir el valencianisme entre els seus amics i coneguts.
-I vostè ho va fer.
-Jo em vaig apuntar a la rondalla del meu poble, i als pocs mesos vaig proposar a alguns membres d’aquest grup de Tavernes Blanques la idea de fundar un grup de folk per cantar en valencià anar a València i sumar-nos a tot aquell món. Va ser així com va sorgir Carraixet el 1972. I a Lo Rat Penat va sorgir tot això d’«Amics de la Cançó», i vam muntar un munt de recitals. Va ser quan vam començar a parlar de la necessitat d’organitzar un partit socialista, que no fora com el Partit Socialista Valencià que Eliseu i companyia havien fet a la UV: calia fer un partit interclassista, però amb un pes important de la gent obrera. Vam començar les converses però Eliseu, que estava en tot, ens va demanar que no férem cap partit, que ja n’hi havia quaranta: Germania Socialista, Nova Germania, el PSAN de Josep Guia, la Unió Democràtica… Però volíem muntar un partit valencianista d’orientació treballadora, i Eliseu em posà en contacte amb Joan Josep (J. J.) Pérez Benlloch, que amb Ventura i Màrius Garcia Bonafé, havien muntat els GARS, (Grups d’Acció i Reflexió Socialista) i em va concertar una cita a cegues per a veure si estàvem en la mateixa línia. Hi vaig anar com a representant dels joves de Lo Rat Penat. Allò va ser l’embrió del naixement del PSPV de Ventura. Això era a meitat de 1973…
-Vostè que es defineix com a llibertari, una de les coses que comentava en l’homenatge era la curiositat que Joan Fuster mai no va dedicar cap estudi o assaig a l’anarquisme…
-Jo soc fusterià, evidentment. En aquest país no es pot ser altra cosa. Però Fuster no és un referent polític ni social, sinó cultural. I això és perquè en la seua bastíssima obra no dedica ni una línia a l’anarquisme, el moviment social més important als Països Catalans al llarg dels primers quaranta anys del passat segle. I com és que Fuster, la persona que ens ha orientat i aclarit sobre tot el que ens ha passat, no dedica ni una línia a l’anarquisme, a aquest gran fenomen social? Això pot ser per dues raons: per ignorància o per menyspreu. I Fuster no era un ignorant. Ves a saber si la seua família, d’origen carlí, no va tindre algun problema amb els anarquistes durant la guerra, o abans. Cal dir també que el valencianisme obrerista, el que no havia passat per la universitat, era mirat des de segons quins sectors, per exemple a Lo Rat Penat, per damunt del muscle. No sé si això tindria alguna cosa a veure.
-Vostè també és fundador de Carraixet. Què pensa que va significar la seua irrupció en el panorama musical valencià?
-Carraixet és el grup més veterà d’aquest país. L’únic que es manté viu després de cinquanta anys. Carraixet era una manera de fer agitació cultural, i va anar molt més enllà del que pensàvem. En aquest país hi ha un catalanisme beneït i subvencionat, oficial, i perseguit per la dreta, per descomptat, però que mai no ha patit problemes de supervivència econòmica. Després hi ha un catalanisme valencianista que no ha tingut accés a certes estructures. I Carraixet, que forma part d’aquest sector, s’ha vist bandejat pel catalanisme oficial. Mire si és així així que recentment s’ha fet un recital dels cinquanta anys de la Nova Cançó i no van convidar Carraixet! Li ho vaig fer saber a la consellera Rosa Pérez Garijo. Nosaltres sempre hem estat un tant marginats… ves a saber
-Pel que fa al seu treball com a editor, què pensa que ha significat per al país la seua aportació?
-En cinquanta anys editant he publicat uns 300 llibres. Estaran millor o pitjor, però tots són testimoni d’alguna cosa. I també ens han castigat. Vam traure, per exemple, El País Valencià a l’eix mediterrani de Rafael L. Ninyoles després d’haver sigut rebutjat per altres editors. Hem anat ocupant espais. Tota la vida he estat en el món del llibre, sempre sense pensar en els beneficis i sense el teixit de lectures induïdes que tenen les grans editorials. Jo sempre he hagut de viure de l’editorial i de la llibreria, i estic en eixa batalla des de sempre.
-El seu llibre més reixit és Puta misèria.
-Sí, del 1989. Després el vam vendre a una editorial catalana i es va traduir al castellà i al gallec. I fou portada al cinema per Ventura Pons. Aquell llibre el vaig escriure a quatre mans amb Trinitat Satorre (pseudònim de Joan Dolç), que aleshores era un cap important al departament d’imatge i publicitat de Porcelanas Lladró, empresa capdavantera en el sector de la porcellana, fundada pels seus oncles. Imagine que per respecte a ells i al seu treball professional utilitzà el pseudònim: no li parava bé fer “d’home de la gavardina” escrivint novel·les escabroses per la nit.
-Després de tants anys d’implicació, quin balanç fa del moment actual?
-Jo sempre dic que quan jo era jove tot era molt fotut. És evidentíssim que hem avançat, i també que no hem anat fins on volíem anar. La utopia més bonica és no renunciar a res. Dins del corrent llibertari hi ha un debat entre el corrent individualista i el col·lectivista, que és el majoritari. Ho dic perquè a l’anarquisme individualista l’acusen de ser una desviació exòtica i petit burgesa. Les meues contradiccions les assumisc jo. Ara, he fet tot el que he pogut a la vida. I no sempre ens hem de martiritzar ni ser els últims en tot. Per això ho veig tot amb una mica d’escepticisme. Però tinc fe en les persones que volen ser lliures. Una de les coses que m’esperonava era el fet que el franquisme era una societat horrible, però el combatíem, i això ens feia lliures. Per això, m’he sentit sempre un home lliure i crec que tothom ho pot ser, si vol.
