Després de diversos curtmetratges, el donostiarra Mikel Gurrea debuta en el llargmetratge amb la pel·lícula catalana Suro. Després de competir en el passat Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià -on va guanyar el Premi de la Crítica Internacional i el Premi Irizar del cinema basc-, Suro arriba a les nostres sales de cinema. Parlem amb el cineasta basc perquè ens expliqui com ha anat tot això de portar al cinema la història d’una parella de ciutat que s’instal·la al camp, Iván (Pol Lòpez) i Elena (Viky Luengo), i com aquest procés d’adaptació a un nou entorn els acaba condicionant les seves expectatives de futur i la seva relació de parella.
– Després d’una llarga trajectòria com a curtmetratgista, Suro és el teu primer llargmetratge. Com ha anat aquest salt del curt al llarg?
Com tot, parteix d’un desig. Jo sempre tenia aquesta premissa de, si un dia, quan em sentís preparat, doncs de fer el salt. La vaig començar a escriure quan tenia 32 anys, però per explicar-te els orígens, m’hauria de remuntar una miqueta abans. Quan vaig acabar la carrera vaig acceptar la proposta de treballar com a traginaire a la llevada del suro als boscos de l’Alt Empordà. Allà vaig descobrir l’univers del suro i em va generar una fascinació, un interès cinematogràfic. I ho reprenc quan jo ja estava en una relació de parella llarga, quan ens estaven preguntant a nosaltres mateixos si volíem viure a la ciutat o més en contacte amb la natura, si volíem tenir nens, si podíem viure més d’acord amb la imatge que teníem de nosaltres mateixos. D’aquesta idea sorgeix la història de l’Elena i l’Ivan.
– Un donostiarra a Catalunya fent cinema en català. Com ha estat aquest repte?
Ja fa tant de temps que és la llengua que més sovint parlo en la meva vida… En aquest sentit, no em va representar cap dificultat. Per mi, la pel·lícula sempre havia de ser en català perquè l’univers del suro, el vaig conèixer en català, i la gent que me’l va ensenyar es comunicaven en català. I pel que fa a finançar-la, nosaltres vam tenir la sort que TV3 ens va acompanyar molt des de l’inici. I amb aquesta empenta després vam poder ajuntar un pressupost, que és humil per una pel·lícula, però que era suficient per fer la pel·lícula que volíem fer.
– Què et va moure a triar un actor com Pol Lòpez, que no ha fet massa cinema i és un actor associat sobretot a l’humor i al teatre?
Doncs que Pol López i jo som amics des de fa molts anys. El Pol va ser el protagonista del meu primer curtmetratge, Primos (2008), el seu primer paper en un curtmetratge com a actor. Jo sempre l’havia vist molt créixer en teatre, però sí que és veritat que tenia ganes de veure’l en cinema fent quelcom que jo crec que en Pol López pot fer molt bé, que és encarnar una ambigüitat, també Vicky Luengo, personatges que estan en tensió entre allò que creuen que són i allò que es revela que són a través del que fan, una mica.
– Entre els diferents temes, el film aborda la contraposició entre ciutat i camp de la mà d’un parell d’urbanites que volen començar una nova vida en un nou entorn?
Exacte. Per mi en el centre de la pel·lícula hi ha aquest conflicte íntim de parella que marxa de la ciutat per refundar la seva vida. I el canvi d’entorn d’alguna manera també funciona amb elements que ja no poden ser, simplement, teoria, sinó que s’han de convertir en pràctica. Aquesta parella que tenen aquest ideal de vida, de viure d’una forma més natural, han de navegar: ser propietaris, voler explotar unes terres per obtenir uns guanys per restaurar la seva casa, tenir treballadors a càrrec teu. I el bosc funciona com a element que els posa en acció. Aquí es genera la contradicció de la qual parlàvem: que és el què jo pensava que faria i què és el que estic fent.
– Aquesta adaptació a la vida del camp desencadena a una crisi en la parella, tensa les seves relacions?
Si, totalment. És una parella que projecta tantíssim al futur, només projecta, només projecta, fins que al final de la pel·lícula aconsegueix materialitzar la projecció, però que, en cap moment, al llarg de la pel·lícula, s’atura i es comunica i parlen de com se sent cadascú, si tot això s’està fent bé. Tota l’estona mirant al futur, projecten aquesta premissa de «el dia que tinguem la casa», «el dia que tinguem la nena» o «aleshores podrem començar a viure i a estar bé». Claríssimament, doncs, no és el cas.
– En aquesta crisi de parella, hi ha també un discurs sobre el poder o els rols dominants dins de la relació, no?
No la faig de forma didàctica o com a discurs, però sí que quan tu poses una parella, diguem-ne, de classe mitjana, post-universitaris, urbanites, que se’n van al bosc, totes aquestes capes de «qui té més legitimitat?» o «l’opinió de qui és la que ha de prevaldre?», allò que hauria de ser una visió comuna, de parella, en contacte amb els elements, es converteix en dos punts de vista subjectius, que es van bifurcant, es van enfrontant.
– Afrontes el tema latent o subjacent del racisme entre els treballadors magrebins subcontractats i els originaris, i com això, de retruc, també afecta la parella?
Crec que vivim en un món on, desgraciadament, hi ha racisme. Jo crec que aquests dos personatges s’ho troben i han de fer quelcom, ja sigui mirar cap a un altre cantó o intervenint-hi. Es posa de manifest, també, el racisme que porta cadascú a casa i que, evidentment, tots tenim. D’alguna forma, això se’ls hi activa a tots dos, de diferents maneres. Tot això està en la mirada dels dos protagonistes, com està en la mirada dels espectadors, jo crec. A mi, el que m’interessa és, si a l’espectador li sona, doncs vol dir que nosaltres alguna cosa hem fet bé.
– Hi ha alguna cosa primitiva en la pel·lícula, la força del bosc i la natura, no?
Sí. Al principi, potser un té una idea quasi romàntica, i això es va transformant en aquesta cosa que et genera una sensació d’aïllament, que pot ser també molt amenaçant. Però era important que això es fes des dels dos personatges protagonistes. La meva creença seria que la natura ni és bucòlica ni és brutal, la natura és. És la nostra mirada, la nostra relació amb ella, la que configura una cosa o un altre.
– Hi ha un element que esdevé una amenaça latent, com un enemic exterior. Em refereixo al foc, la imatge d’un incendi. També un element molt simbòlic, quasi apocalíptic?
Sí. A mi m’interessava agafar elements que són propis del lloc. La convivència, diria que quasi rutinària, de cada estiu amb la idea del foc, això a mi m’impactava molt. Aleshores vaig començar a pensar que això no ho tenim la gent que no pertanyem al lloc. Per algú de fora, allò té una ressonància, com deies tu, apocalíptica, o altres possibles significats. A mi m’interessava molt això: que el foc, la tramuntana, la natura mateixa, tinguin aquestes possibilitats de connotacions pels protagonistes o els espectadors, però que, en realitat, són molt pròpies del lloc.
– Sembla que Suro comparteix una preocupació recent per qüestions associades al camp, a la terra, a la ruralitat, al costat d’èxits actuals del cinema català com Alcarràs de Carla Simon o espanyol com As Bestas de Rodrigo Sorogoyen?
No puc parlar per la Carla i el Rodrigo, però sí que crec que s’hagin estrenat el mateix any és una coincidència. Tinc la sensació que aquells que som de ciutat vivim d’una forma molt desconnectada del medi natural. Però alhora vivim en un país que si grates en qualsevol família, tots tenim un vincle amb el qual és rural. Jo no en tinc coneixement i per abordar la ficció, que és el terreny que jo trio – el cinema és el mitjà i la ficció és el terreny que jo trio -, escullo per viure coses que no visc en la meva vida. Em sembla molt fructífer perquè els elements et confronten i tu els has de transitar. I això és el que a mi em crida l’atenció en el fet de fer Suro en el món del bosc.
– Suro es pot veure com un retrat de la Catalunya profunda, tot i la vaguetat del terme, per cert?
Jo no gosaria dir això. A mi m’agrada molt fer la diferència de la vida de bosc, que em sembla molt específica en comparació amb el que pot ser el camp. Curiosament, a mi em fa l’efecte que el bosc s’assembla més al mar que al camp. Pel que tu dius de «Catalunya profunda», en realitat, les distàncies en un país com Catalunya entre l’urbà i el rural, són mínimes. No estem parlant d’Austràlia o d’Argentina, que has de fer centenars de quilòmetres. És increïble com de desconnectats vivim a la ciutat del coneixement del qual és natural.
– Per acabar, estàs treballant en nous projectes?
Mira, ara, l’Acadèmia del Cinema Català, ha tret per primer any unes residències que atorguen per escriptura de llargmetratges. I jo vaig presentar un projecte i me l’han donada. I ara fins al juliol estaré allà escrivint el que espero que sigui el meu següent llargmetratge. De moment, el títol és Sants, com el barri de Barcelona.
