Alfons Esteve (Rotglà i Corberà, Costera, 1968), cap del Servei de Llengües i de Política Lingüística a la Universitat de València, parla sobre el requisit lingüístic anunciat per les conselleries d’Educació i Administració Pública.
-En primer lloc, esperava que es presentara el requisit lingüístic abans que acabara la legislatura?
-La llei de funció pública aprovada l’any passat deia que el decret s’havia d’aprovar en sis mesos. Per tant, tenien l’obligació de fer-ho a l’abril. Porten sis mesos de retard, i francament, a aquestes hores i després del que ha passat, ja no m’ho esperava. Però l’obligació com a govern la tenien, perquè la llei així ho especificava: calia presentar un decret que regulara la capacitació lingüística del funcionariat.
-I esperava que es presentara en aquests termes?
-En aquests termes no. És deveres que hi va haver disputes entre els partits que ho van negociar, Compromís i PSPV, i que les diferències es van fer públiques. Ara, m’esperava que quan es fera el decret realment exigira una acreditació lingüística efectiva, per a tot el funcionariat i que afectara tots els grups de funcionaris i tota l’administració.
-I no és el cas.
-No. A la roda de premsa que van fer les dues conselleres –Gabriela Bravo i Raquel Tamarit– van dir que Sanitat es quedava fora del requisit. No sé quin gruix representa Sanitat entre el funcionariat, però diria que més d’un terç del total de l’administració valenciana. Per tant, deixar-la fora és una manera de no abordar el problema. Més encara quan bona part de les denúncies per incompliment de drets lingüístics procedeixen d’aquest àmbit.
-Les conselleries argumenten que Sanitat compta amb un decret propi aprovat el 2017.
-Sí, però és un decret que no val per res, perquè no afecta els metges i s’ha demostrat que no té cap incidència. Tenen un decret en què es valoren els coneixements de valencià, però no hi ha cap requisit exclusiu de llengua ni cap nivell acreditat per arribar a ser metge, infermer, assistent sanitari o administratiu de la Conselleria de Sanitat. Per tant sí, existeix un decret, però és un decret que no exigeix els coneixements lingüístics. I no ens val.
-El cert és que a nivell mediàtic hi ha hagut una gran campanya perquè els sanitaris no hagen d’aprendre valencià. Un fenomen que també s’ha vist molt a les Illes Balears. Pensa que l’excepcionalitat dels funcionaris valencians de la Sanitat en el requisit és fruit d’aquesta pressió?
-Segurament, en gran part, sí. Hi ha hagut una gran pressió mediàtica per part d’algun col·lectiu, que alhora entenc que és minoritari dins del sector. Recordem que dins de Sanitat no només hi ha metges, sinó també tot el col·lectiu d’infermeria, d’assistents, etc. És un col·lectiu molt ampli, i és cert que alguns han fet una pressió i que molts mitjans han plantejat la fal·làcia si preferim un metge que sàpiga valencià o que sàpiga medicina. És una fal·làcia, perquè ningú es planteja que puga vindre un metge xinès o rus que, per molt excel·lent que siga, no parle un borrall de castellà. S’ha generat, per tant, un debat interessat i fal·laç que planteja una dicotomia falsa. I qui entra en aquest debat, el perd.
-Més enllà de les contrarietats, si haguera d’assenyalar una virtut del requisit, quina seria? Què és allò en què més s’avança amb el requisit aprovat?
-És cert que per primera vegada hi haurà un decret que exigirà uns nivells de coneixements de valencià a una part de l’administració valenciana. Això és cert i és positiu que es faça. Està bé que es faça als nivells més alts, a l’A1 i a l’A2, als quals se’ls exigeix el nivell C1. Potser aquesta és la millor notícia del decret. N’hi ha, també notícies, menys bones.
-A banda que el decret no afecta Sanitat, quines serien aquestes notícies “menys bones”, segons vostè?
-La principal mancança és que no afecta tota l’administració pública valenciana, perquè deixa fora la Sanitat. Després hi ha altres coses, com ara el nivell exigit al grup d’administratius, que crec que no és suficient. Cal tindre en compte, a més, que s’han anunciat dos decrets diferents. S’ha barrejat tot bastant, però si mirem el DOGV se sotmeten a informació pública dos decrets: d’una banda el que publicarà la Conselleria d’Administració Pública i que regula l’acreditació de la competència lingüística per a l’accés a l’ocupació pública. I d’altra banda, la Conselleria d’Educació farà un altre decret en el qual es regularà el reconeixement de la competència lingüística mitjançant l’homologació dels estudis del sistema educatiu.
-Pensa que és positiu vincular l’acreditació amb les notes obtingudes en secundària?
-Per a mi és un greu error. Alguns diran que a Catalunya es fa així, que la gent que acaba el batxillerat té, automàticament, un C1. Això és cert, però cal tindre en compte que la situació d’ací no és la de Catalunya, on fins ara han tingut un sistema d’immersió, amb el qual des que entraves a l’escola inicial als tres anys fins que acabaves el Batxillerat hi havia aquest sistema. Potser la immersió no era tan completa com calia, però l’ensenyament es feia en català. Ací no tenim això, malauradament. En alguns casos, abans, es podia parlar de les línies en valencià, i potser els alumnes rebien gran part del seu ensenyament en valencià. Però això era minoritari. I ara, amb la llei actual de plurilingüisme el que hi ha són uns percentatges mínims de valencià (25%) que s’han de complir. Això s’està complint? Això s’està complint, especialment, a les zones del sud valencià? És suficient, alhora, que una persona que haja aprovat l’assignatura de valencià se li done un B2 i, si a més ha tret un 7, se li done un C1? Crec que és del tot incorrecte. No hi haurà cap professor que sàpiga de didàctica i que conega el marc europeu que et valide això. Una persona que només ha fet l’assignatura de valencià no està capacitada per a tindre el que es requereix en un nivell C1, segons els descriptors del marc europeu comú de referència. Una persona que acaba el batxillerat no té eixos coneixements, i en el marc europeu s’indica que l’avaluació dels nivells C1 i C2 no és convenient fer-la a gent menor de 18 anys, perquè aquesta gent no ha adquirit determinades complexitats del llenguatge. Coneixen un llenguatge per a poder funcionar, però no amb nivell acadèmic i científic més qualificat, i no compten encara amb les estructures per a construir discursos complexos. Per tant, en el marc europeu es recomana que per als nivells de C1 i C2 la gent tinga, com a mínim, 18 anys, i en aquest cas els ho estarem donant a gent que no els haurà complit.
-Pensa, en tot cas, que tal com han fet amb altres lleis i decrets, els partits de dreta podrien presentar recurs contra aquest decret i que els tribunals els donen la raó?
-En aquest país tot és possible. Carlos Mazón ja va dir que derogaria el decret abans fins i tot que es presentara. Però el cert és que no hi ha molt a recórrer en aquest sentit. Fixem-nos que, si ens quedàrem en el decret inicial de funció pública, aquest és un decret que no ha sigut excessivament ambiciós però que no està malament del tot: s’exigeixen uns determinats nivells de coneixement, s’exigeix un B2 a la gent que ha de ser administrativa i un C1 als anomenats cossos superiors. Però fixem-nos que, si es publica un requisit es publica la manera, també, de no tindre’l.
-Com és això?
-A la gent que vulga accedir als cossos d’administratiu se’ls exigirà un nivell B2, però el B2 el tindran per haver fet el batxillerat. I per ser administratiu necessites haver fet el batxillerat, en la majoria de casos. Per tant, de facto, no hi haurà requisit, perquè aquest, a més, tindrà efecte retroactiu. Per tant, qualsevol persona que haja fet el batxillerat podrà anar a la junta qualificadora perquè li donen el B2. Per tant, amb la publicació d’aquest decret, tota la gent que tinga el batxillerat tindrà el B2. Hi haurà un requisit legal, però de facto no. Però és que a més, per als grups més alts del funcionariat s’exigirà el nivell C1, però això serà a partir de l’oferta pública que es faça l’any 2025. Per tant, de moment estem ajornant els efectes del decret durant tres anys. I adonem-nos, també, que quan parlem d’oferta pública parlem de l’any en què es fa, i que després les administracions tenen un termini de tres anys per a fer la publicació concreta de la convocatòria. És a dir, que l’oferta pública que es faça el 2025 es podrà desplegar el 2026, el 2027 o el 2028. En alguns casos, el requisit es començarà a exigir el 2028. No parlem de la pròxima legislatura, sinó de la següent! Per tant, durant la pròxima legislatura (2023-2027) podria no entrar en vigor. Estem davant d’un nou ajornament del requisit, que s’hauria d’haver aplicat amb la llei de funció pública i que s’ha anat retardant any rere any.
