El 4 de maig de 1757 va nàixer a Énguera (la Canal de Navarrés) l’arquitecte i escultor Manuel Vicente Agustín Tolsà i Sarrión. Va estudiar en el taller de l’escultor José Puchol abans d’inscriure’s en l’Acadèmia de Sant Carles de València. El 1780, es va traslladar a Madrid, on va estudiar diverses disciplines artístiques, incloent-hi pintura. Encara que no hi ha molts registres, es pensa que va treballar diversos anys com a escultor a la cort.
El 1790, va ser designat director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles de Mèxic, una institució educativa creada seguint del model de les acadèmies d’art de ciutats de la península Ibèrica. A Cadis va embarcar 76 caixes amb llibres, motles, còpies en guix d’obres notables (algunes del mateix Museu Vaticà) i altres objectes variats. El retard de la mudança el va mantindre retingut allí diversos mesos, de manera que va tindre temps de treballar en el retaule de l’església de la Conversió de Sant Pau. Finalment, va salpar el 20 de febrer de 1791 en la fragata Santa Paula i va arribar a Nova Espanya per Veracruz, després de fer escala a l’Havana.
El seu primer gran encàrrec va ser el 1793, quan va ser nomenat director de la conclusió de les obres de la catedral de Mèxic, en substitució de José Damián Ortiz de Castro. Aquest havia deixat les obres engegades abans de morir, de manera que Tolsà va haver d’adaptar-se al pla establit. No obstant això, va introduir algunes modificacions de tall neoclàssic a la façana i la cúpula. Aquest mateix any, el virrei li va encarregar el disseny d’una plaça de bous per a la ciutat. No es va arribar a bastir, però els plans deixen veure un projecte de xicotetes dimensions i tallada en fusta, encara que amb motius molt ornamentats. Havia d’estar situada entre la Casa de la Acordada i el Paseo Nuevo de la ciutat.
Des de la seua posició de director, Tolsá va propagar les idees neoclàssiques en favor dels excessos del Barroc, que encara tenia forta presència. Durant el seu temps a Mèxic, es va vincular amb l’aristocràcia i amb l’alt clergat, per la qual cosa va rebre grans encàrrecs per part del govern, l’Església i la societat civil. Amb una influència tan forta al llarg del territori novohispà, la seua marca d’estil neoclàssic va arribar a ser coneguda com a estil Tolsà.
Amb la mort de Carles III, el virrei Revillagigedo (que destacava pel seu mecenatge amb les arts) va ser reemplaçat pel marqués de Branciforte, cunyat de Godoy. Aquest va encarregar una estàtua de Carles IV que havia de ser instal·lada a la Plaza Mayor de la Ciutat de Mèxic. Tolsà va començar a treballar-hi el 1796 i la va acabar en l’estiu del 1803. Va ser descoberta el 28 de desembre enmig d’una gran expectació popular, ja que llavors era l’estàtua de dimensions més grans de l’Amèrica espanyola.
A partir del 1797, va ser acceptat com a acadèmic de mèrit per arquitectura i va iniciar tota una nova sèrie d’encàrrecs. El més important va ser l’edificació del Real Seminario de la Escuela de Mineria. Un altre treball rellevant que va començar en aquest període va ser la construcció del tabernacle de la Catedral de Puebla, conegut com el «Xiprer».
També va elaborar el projecte per a reformar la capella de la Real Casa de la Moneda, que va ser finalment acabada pel seu deixeble Pedro Patiño Ixtolinque (encara que va ser destruïda a mitjan segle XIX).
A més d’edificis de caràcter religiós, Tolsà va participar en nombroses construccions civils. Va dissenyar dues cases nobiliàries: la residència dels marquesos de l’Apartado (encara que posteriorment ha tingut altres usos) i la Casa de Pinillos (també coneguda com a Palacio de Buenavista). Va rebre encàrrecs municipals per a fonts i monuments en diversos camins, va intervindre en la implantació del desguàs de la Ciutat de Mèxic i va planejar un cementeri extramurs que no es va arribar a dur a terme mai.
Va exercir les seues habilitats en les anomenades arts menors i va ser bastant reconegut, de manera que fins i tot alguns historiadors de l’art es refereixen a l’existència d’un «estil Tolsà»: imatges, mobles, atuells de ceràmica, i fins un bust d’Hernán Cortés. Durant les guerres d’independència, va fer costat als reialistes mitjançant la fosa de canons i fabricació de granades.
Malgrat el seu llarg recorregut com a arquitecte, no va rebre el títol oficialment fins a 1810-1813, pocs anys després de jubilar-se (en el testament del 1807 ja figurava com a jubilat). Els seus últims anys els va passar fent classes particulars a casa, on acollia tant aprenentes de l’ofici com xiquets orfes als quals ensenyava dibuix i pintura. Finalment, Tolsà va morir el 1816 per una úlcera gàstrica i va ser inhumat al panteó del temple d’Oaxaca.
