El 16 de gener del 2018, va morir a Corbera (la Ribera Baixa) l’artista plàstic, músic i membre d’Al Tall, Enric Banyuls.
Nascut en aquest poble riberenc el 1954, va estudiar a la Facultat de Belles Arts de València i el 1998 va començar a experimentar amb el suport i els materials en obres abstractes en les quals foradava el llenç i afegia elements aliens a la pintura. Va ser un intel·lectual eremita i allunyat del circuit comercial, la família conserva la major part de la seua obra.
Banyuls es va integrar en Al Tall el 1993 en substitució de Montse Anfruns com a tenor. Vicent Torrent l’havia conegut uns anys abans, durant la gravació de les aurores de Corbera per a la Fonoteca de Materials. Procedent d’una família vinculada al món de la música popular, Enric cantava i tocava la guitarra i el guitarró.
Europ eu! (PDI, 1994) va ser el primer disc que va enregistrar amb la formació, un treball que arribava després de sis anys sense editar cap llarga durada amb un repertori que recorda la història dels emigrants valencians (i europeus) que van fugir cap a Algèria a principi del segle XX, i el retorn dels seus fills a Alacant.
Al Tall es van acomiadar dels escenaris el 18 d’octubre del 2013, després de 39 anys d’activitat musical, en un concert al Palau de Congressos de la ciutat de València. Precisament, la malaltia va impedir Banyuls completar la gira de comiat
El 5 d’abril del 2019, l’Ajuntament de Corbera li va atorgar la insígnia d’or a títol pòstum.
El 2021, la Fundació Chirivella Soriano de València va presentar l’exposició «Enric Banyuls. Des del silenci», a cura del fotògraf Francesc Vera i l’escriptor i pintor Manuel Baixauli.
Baixauli ha escrit sobre la seua obra:
«Hi ha pintures que perden poc en ser reproduïdes, o que no perden, o que fins i tot guanyen, perquè el seu valor no està en el matís, sinó en l’impacte, en la primera impressió. És el cas, per exemple, de l’obra de Magritte, o de Warhol. La seua iconografia llueix tan bé a les fotos que sovint són emprats al disseny i a la publicitat».
«Hi ha pintures, en canvi, que perden molt quan les veiem en fotografies, perquè la seua materialitat escapa, si més no en part, a la reproducció. És el cas de Rembrandt, de Cézanne, de Modigliani, pintors que creixen quan els veus al natural, i les obres dels quals, no concebudes per a l’impacte, sinó per a la contemplació lenta, no cansen. També és el cas d’Enric Banyuls. La seua obra, d’una meticulositat en l’execució insòlita, fonamentada, sobretot, en valors matèrics, només pot ser valorada amb justícia si u la contempla al natural i sense pressa. És una obra que creix a mesura que u la mira».
