El 3 d’agost del 2018 va morir el cantautor i artista Pep Laguarda. Nascut a Rafelbunyol (l’Horta Nord) el 1946, és considerat un referent de la música en valencià i, en concret, del rock mediterrani.
Durant l’etapa universitària va ser cofundador de Germania Socialista amb Josep Vicent Marqués i va començar a cantar en públic en tancades de protesta a la Facultat d’Economia de la Universitat de València.
Més endavant, visitava sovint Altea (la Marina Baixa), igual que altres artistes coetanis com ara Remigi Palmero i Juli Bustamante. També va viure més d’un mes en solitud a la Caseta del Plater, un mas de la serra Calderona, abans de traslladar-se al carrer de la Tapineria, a València, entre el Mercat Central i la Catedral, un carrer del qual va prendre el nom per al grup que va crear.
A finals de la dècada del 1960, Laguarda es va presentar a un concurs de talents de la Casa de Catalunya de València. En aquella època, continuava tocant en solitari, amb el duo Sargantana o amb la banda Tapineria.
Aquest últim grup va actuar a L’Aliança del Poblenou, a Barcelona, on va rebre l’oferiment de Jordi Vendrell, director artístic del segell Ocre, per a gravar un disc. Encara que la formació havia rebutjat ofertes d’altres segells més importants com Edigsa, gràcies a la insistència de Vendrell, va acceptar l’oferiment i va preparar durant més d’un any l’enregistrament.
Finalment, el 1977 va gravar les sis cançons de Brossa d’ahir, publicat el mateix any, a l’estudi de Daevid Allen a Deià, a Mallorca, amb la col·laboració de Pau Riba, entre altres músics. Reivindicat més tard per artistes com Animal Collective o David Byrne, Brossa d’ahir es va convertir en un disc de culte i el primer d’una pretesa trilogia del rock mediterrani junt amb Humitat relativa de Remigi Palmero (1979) i Cambrers de Juli Bustamante (1981).
Dos anys després, Laguarda va enregistrar un segon àlbum, Plexison impermeable, que no seria publicat oficialment fins al 2012. «No va ser tampoc una gran frustració. És evident que va significar un tall en la meua carrera. Va fer que tot fora molt estrany. Vaig estar actuant dotze anys amb un únic disc publicat. Tocava cançons de Plexison, però no podia demostrar que el disc existira», va declarar l’artista.
Quan va deixar d’actuar en directe, Laguarda es va encarregar d’editar el teletext de Canal 9. No obstant això, va continuar col·laborant amb Rifi d’Altea en diferents projectes, entre els quals la música d’un poema de Travel Heart.
El setembre del 1998, Donat Putx publica una entrevista amb ell a La Vanguardia, on plantejava un hipotètic retorn a l’activitat pública.
Plexison Impermeable es va publicar finalment remasteritzat el novembre del 2012 sota el segell Discmedi. El disc va rebre el Premi Ovidi al millor disc pop el 2013.
