Aquell dia un espectador va interrompre Jordi Savall, després que el músic fera un bis i n’estiguera introduint un segon, guanyat a pols de mestria, i va cridar enmig d’un Palau de la Música atapeït: «En español!». Savall acabava de dirigir un recital de dues hores amb Le Concert des Nations fent servir el llenguatge de la música de manera exquisida i amb excel·lència interpretativa.
El segon concert de la Temporada de Tardor anava a càrrec de l’orquestra fundada pel violagambista català i la seua muller Montserrat Figueres l’any 1989, un consort de música antiga, amb instruments originals i criteris historicistes que dirigeix i capitaneja el músic igualadí. El concert transcorria sota una idea: els elements, que serveixen passant-los pel criteri creatiu de diversos compositors, per homenatjar la Terra. Conclòs el primer bis, el mestre català feia una crítica social: «Espanya ha colonitzat terres i hauríem de ser més tolerants amb els immigrants i acollir-los…», en català, quan de sobte algú va cridar: «En español!». Un crit que va rebre ràpidament una esbroncada i crits de «maleducat». Savall va respondre amb temprança: «Tranquil, ho diré després en espanyol, però en aquest cas hauré de dir-ho també en anglés, italià, francés, japonés, etc. perquè els músics que formen aquesta orquestra tenen diferents nacionalitats». Un detall, el de la diversitat en el passaport, que el despectiu espectador sembla no havia llegit en el minuciós i complet programa de mà que el Palau havia elaborat.
En la seua crònica a Diari La Veu, Sixto Ferrero assenyalava: «Aquests atacs no passen mai quan l’artista parla en urdú o en castellà. Succeeixen quan es fan en català. El fet aïllat al Palau, on no és habitual que algú actue així, atacà la Música, un llenguatge amb el qual Le concert des Nations deixà sobre l’escenari unes conclusions i sensacions immillorables. Sobre aquestes m’hi centraré, i sobre altres pensaments com ara bé, l’afluència de públic».
El programa, a més -continuava Ferrero-, «demostrà que això de descriure la natura, les tronades, els sentiments i altres qüestions tant de moda en la composició valenciana, és una cosa vella i antiga que ja es feia amb mestria i amb folga resolució i versemblança. Amb Els elements (Les Éléments) de Jean-Féry Rebel quedà palès que en la música està tot escrit des del 1737. Això de les dissonàncies, els raïms de notes —els clústers—, els caràcters marcials, les textures bucòliques, els jocs tonals i modals i els peus rítmics de les danses, ja estan escrits per descriure la Terra, el Foc, l’Aire, l’Aigua, però també l’amor, les escenes bucòliques, les tempestes, els temporals marins, la destrucció i la pau des de molt abans d’arribar Beethoven, Berlioz, Varèse, Ligeti o Arvo Pärt».
«Lluny d’arravataments dinàmics romàntics, Le Concert des Nations demostrà que les interpretacions historicistes també poden ser persuasives, vives i sentimentals. Un concert memorable de sublimitat en els contrastos, amb afinacions impol·lutes, d’articulació minuciosa, d’efectes sonors convincents, amb criteris definits i direccionalitat per descriure, suggerir, evocar i al remat reproduir al públic un llenguatge musical comprensible. Un triomf del seny», explicava Ferrero.
«Mestre Savall torne vostè quan vulga. València l’acollirà de bon grat», concloïa.
Fonts: Sixto Ferrero, «Un espectador increpa Jordi Savall per parlar català al Palau de la Música», Diari La Veu, 2016
