El 25 de juny del 2014 va morir a Barcelona Ana María Matute. Novel·lista catalana en llengua castellana, membre de la Reial Acadèmia Espanyola i professora convidada a diverses universitats estatunidenques.
Ana María era la segona de cinc fills d’una família pertanyent a la petita burgesia catalana, conservadora i religiosa. El seu pare, Facundo Matute, era propietari d’una fàbrica de paraigües. Durant la infantesa va viure un temps considerable a la ciutat de Madrid. Als quatre anys va caure greument malalta, motiu pel qual la seua família la va dur a viure amb els seus avis a Mansilla de la Sierra (La Rioja). L’estada la va influenciar profundament, com es pot apreciar a la seua antologia Historias de la Artamilla (1961), on parla de la gent que va conéixer a Mansilla.
Tenia deu anys quan va començar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). La violència, l’odi, la mort, la misèria, l’angoixa i l’extrema pobresa que van vindre després de la guerra la van marcar profundament a ella i a la seua narrativa. La de Matute és la infància robada, i les conseqüències psicològiques del conflicte i la postguerra en la mentalitat d’una xiqueta i una joventut marcada per la guerra es reflecteixen en les seues primeres obres literàries, centrades en «els nens sorpresos», que veien totes aquelles experiències sense sentit que els envoltaven.
Mentre va viure a Castella i Lleó va assistir a un col·legi religiós de Madrid. Fou en aquell moment quan va escriure la seua primera novel·la, Pequeño teatro, als 17 anys, si bé es va publicar onze anys més tard. El 1949 escriu Luciérnagas, amb la qual va quedar finalista del Premi Nadal de novel·la, tot i que la censura va impedir que es publicara.
El 17 de novembre del 1952, Matute es casà amb l’escriptor Ramón Eugenio de Goicoechea, amb qui l’any 1954 tindria un fill, Juan Pablo Goicoechea, al qual ha dedicat una gran part de les seues obres infantils. Se separà del seu marit el 1963 i, com a resultat de les lleis espanyoles del moment, després de la separació no tingué dret a veure el seu fill, ja que el seu espòs va obtindre la tutela del nen, un fet que li va causar problemes emocionals.
Després d’anys de silenci narratiu, i amb una dècada del setanta amb molt pocs títols publicats (si bé aquesta escassedat de títols no va estar en contradicció amb la qualitat, fet pel qual va ser nominada al Premi Nobel de Literatura el 1976), el 1984 la van guardonar amb el Premi Nacional de Literatura Infantil per la seua obra Sólo un pie descalzo. El 1996 publicà Olvidado Rey Gudú i fou escollida membre de la Reial Acadèmia Espanyola, on va ocupar el seient K majúscula, i es va convertir en la quarta dona que formava part d’aquesta entitat.
Membre honorari de la Hispanic Society of America, hi ha un premi literari que duu el seu nom, i els seus llibres s’han traduït a vint-i-tres idiomes. L’any 2007 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles al conjunt de la seua tasca literària. El novembre del 2010 se li concedí el Premi Miguel de Cervantes, el més prestigiós de la llengua castellana. Sobre la seua obra es diu que, «encara que els arguments de cadascuna de les seues novel·les són independents, les uneix el tema general de la guerra civil i el retrat d’una societat dominada pel materialisme i l’interès propi». Matute utilitza molt, com a font primària, el pessimisme, la qual cosa dona a les seues novel·les una sensatesa més clara que la realitat de la vida. «L’alienació, la hipocresia, la desmoralització i la malícia» hi són fàcils de trobar. En general, són obres que s’inicien amb gran lirisme i que a poc a poc se submergeixen en un realisme exacerbat.
Les novel·les d’Ana María Matute no estan exemptes de compromís social, si bé és cert que no s’adscriuen explícitament a cap ideologia política. Partint de la visió realista imperant en la literatura del seu temps, va aconseguir desenvolupar un estil personal que es va endinsar en l’imaginatiu i va configurar un món líric i sensorial, emocional i delicat. La seua obra resulta així ser una rara combinació de denúncia social i de missatge poètic, ambientada amb freqüència en l’univers de la infància i l’adolescència de l’estat espanyol de la postguerra.
Quan va morir, als 88 anys, va deixar una novel·la inacabada, Demonios familiares.
