El 25 de març del 1968 Joan Manuel Serrat va enviar una carta a Televisió Espanyola en la qual manifestava la seua negativa a participar en Eurovisió si no se li permetia cantar en català el tema «La, la, la», que ja havia sigut triat com a representant de l’estat espanyol. Per descomptat, la televisió estatal no va admetre l’exigència i no va dubtar a substituir-lo per Massiel.
L’enrenou va ser enorme. La revista Fonorama, una de les publicacions que més suport havia oferit a Serrat, va publicar un editorial titulat «El cas Serrat», en el qual acusava l’entorn de la Nova Cançó de dur a terme possibles pressions que pogueren haver afectat la seua decisió. La revista afirmava: «No comprenem molt bé perquè un cantant en català, només pel fet de cantar algunes cançons en castellà, sense deixar de cantar en la seua llengua natal, haja de ser un traïdor a la seua terra».
Però en el fons la qüestió era clara: «A Joan Manuel Serrat se li va plantejar un dilema. Si era fidel a TVE i al públic de la resta d’Espanya, traïa el públic de la seua terra i a si mateix. Si era fidel a si mateix, i al seu terrer, traïa TVE i la resta del públic. Tenia, per força, que quedar malament amb algú. Joan Manuel Serrat ha donat més valor al que l’envolta i al sentir íntim, que a la glòria nacional i europea». L’afer es va convertir en una qüestió política en el moment en què Televisió Espanyola va vetar Serrat que no tornaria a aparéixer en pantalla fins al març del 1974.
La censura
Aquest fet va iniciar un període del moviment en el qual les cançons, que abans passaven la censura amb una certa normalitat, van començar a ser mirades amb lupa pel censor, prohibint a partir de llavors, ja no tant l’enregistrament, sinó la projecció radiofònica d’alguns dels nous temes catalans.
Enric Barbat, Pi de la Serra i Lluís Llach serien els més perseguits per la censura. I no és que les noves cançons foren més dures que abans, sinó que la dimensió presa pel moviment i la lectura política que uns certs mitjans van donar al «cas Serrat» van fer que el règim franquista seguira més de prop la Nova Cançó.
La política de censura consistia a reduir la difusió pública d’aquests cantants, aprofitant-se del mecanisme censor en vigor llavors. Totes les lletres de les cançons, abans de ser enregistrades, rebien dues qualificacions de la censura: la primera establia si l’enregistrament del tema s’autoritzava o es denegava. I la segona establia si el tema, una vegada gravat, era radiable o no.
Aquesta segona premissa va ser molt recurrent amb la Nova Cançó després del «cas Serrat». La censura es va acarnissar amb aquests cantants prohibint-ne les lletres, cosa que va provocar una forta frenada en la producció. Així, els censors van optar per autoritzar els enregistraments, però qualificar els singles com a «no radiables» per a limitar la projecció pública d’aquests treballs.
Quasi tots els cantants del moviment van patir aquestes mesures aleshores. Com a exemples, es poden esmentar els temes «L’amant del vent», de Delfí Abella; «Assaig de càntic en el temps», de Guillermina Motta «Cantarem la vida», de Raimon; «Els que venen», d’Enric Barbat; «Història d’una cuina», de Pau Riba; «Paisatge», de Jaume Sisa, o «La resurrecció dels morts», de Lluís Llach.
Font: Carlos Aragüez, «La Nova Cançó catalana: gènesi, desenvolupament i transcendència d’un fenòmen cultural en el segon franquisme», Revista de Historia Contemporánea Pasado y Memoria, Universitat d’Alacant, 2006
