El 7 d’agost del 1948 va nàixer a Palma (Mallorca) Pau Riba. Net del poeta Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu i del fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Pau Romeva.

El 1964 va formar el duo Els troba-2 amb el seu cosí segon i company de classe Jordi Casassas, i va començar a escriure les primeres cançons, que coincidiren amb el moment culminant de la Nova Cançó, si bé es va decantar pel gènere country-folk.

Va estudiar disseny i grafisme a l’Escola Massana (1966-68), i com a grafista va ser autor de les caràtules dels seus discs i de pòsters, així com les d’altres per a la discogràfica Concèntric.

El 1967 fou un dels cofundadors del Grup de Folk (1967-68) i amb Jordi Pujol va formar el duet Pau i Jordi. A aquesta època pertanyen cançons com «Taxista», «Quatre barres blanc i negre» i «L’enuig de sant Josep», i altres que recollí en l’àlbum Dioptria (1969-70), com ara «Noia de porcellana», «L’home estàtic», etc., amb les quals va consolidar un estil i una imatge que s’associava a una voluntat de rebel·lió i de provocació més enllà de la reivindicació pròpiament política. L’any 1970 muntà l’espectacle Elèctric tòxic claxon so, en què amb una moto de 750 cc travessava la platea i pujava a l’escenari, i el 1971, establert a Formentera, va publicar Jo, la donya i el gripau.

Després va evolucionar cap a un vessant més rock i va enregistrar el disc Electròccid àccid alquimístic xoc (1975). Altres discs seus són Amarga crisi (1981), Transnarcís (1985), Disc dur (1993) i De Riba a Riba (1993), aquest sobre texts dels seus avis, Roc impúber (1995) i Virus laics (2008). En col·laboració amb Pascal Comelade el 2013 va publicar Mosques de colors i el 2019, amb l’Orchestra Fireluche, Ataraxia.

També va crear, entre altres, els muntatges Trama, Punt, Drama i Fènix (1978), Roc Senskà (1982), Transnarcís (1985), Irri Babà (1987), Ribaibal (1994), amb els seus fills Pau i Caïm, espectacle que dos anys més tard va reconvertir en La gallina profilàctica, Actors Gramàtics (1997), amb Jaume Sisa, Cosmossoma (1997) i Metralletres TT (2003).

El 2001 va engegar un projecte anterior: una relectura d’Els Pastorets que batejà Jisàs de Netzerit, en la qual feia una interpretació del naixement de Jesús de Natzaret incorporant-hi elements extrets de la sèrie cinematogràfica La guerra de les galàxies. Posteriorment va editar un llibre homònim sobre l’espectacle i un disc que en recull el vessant musical: Nadadales.

Polifacètic, l’any 1992 va crear unes catifes florals per a la inauguració de l’Exposició Universal de Sevilla i l’arribada de la flama olímpica amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, i el 1996 va iniciar la seua faceta com a poeta oral. També va participar en el documental de Francesc Bellmunt Canet Rock (1975) i, com a actor, en les pel·lícules de Manolo Iborra, 3×4 (1982), Caín (1986), El baile del pato (1987) i Orquesta Club Virginia (1991); de Fernando Colomo, Bajarse al moro (1987); de J. Grau, Unes vacances tranquil·les (1987); de Jesús Garay, La bañera (1988), i de Manel Huerga, Salvador (2005), entre altres.

Va col·laborar en els diaris La Vanguardia, El Periódico i Avui com a articulista, i és autor dels llibres Cançons i poemes (1968), Graficolorància: les cançons de Pau Riba il·lustrades per artistes internacionals (1976), la novel·la Ena (1987), el recull d’articles periodístics Al·lolàlia (1999), L’illa del gran experiment (1999), l’assaig Nosaltres els terroristes (2005), la narració Sa meu mare (2014) i els llibres de poesia Trànsit (prosopopeia de la infància) (1985) i Màximes maximalistes (2006). El 1997 va publicar el llibre Lletrarada, recull de les lletres de totes les seues cançons, el 2021 Història de l’univers, i el març del 2022, de manera pòstuma, Història de la música del segle XX (l’electrònica).

Pau Riba va morir a Tiana (el Maresme) el 6 de març del 2022. A títol pòstum fou guardonat amb la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya (2022).

Comparteix

Icona de pantalla completa