El 28 d’abril del 1943 va nàixer Enric Barbat, sisé membre d’Els Setze Jutges, a Barcelona.
El 1963 es va integrar en Els Setze Jutges, després d’un recital a la Facultat de Dret, on va debutar amb la cançó La sirena. Del 1964 al 1970 va enregistrar sis singles de cançons molt influïdes per Georges Bassens. Aquest últim any va publicar el primer àlbum, Enric Barbat, amb cançons d’una sèrie de «recitals de butxaca» dirigits per Joan de Sagarra i acompanyat al baix per Jordi Clua.
El 1971 va estrenar l’espectacle musical La iaia de l’Enric, amb text arranjat per Manuel Vázquez Montalbán, direcció artística de Mario Gas i escenografia de Fabià Pugserver i, el 1972, amb Gillermina Motta Tango, del qual va traure a la llum el disc homònim, amb cançons d’aquest gènere.
Resident des de mitjan anys setanta a Menorca i allunyat del món de la Nova Cançó, hi va exercir com a aparellador i va publicar, bé que molt espaiadament, diversos treballs: Núvols de setembre (1976), Rh+ (1977, en castellà), Quatre (1983), Camins privats (2005), El sac del nòmada (2007) i Camí de tornada (2010), en els quals combina la ironia desenganyada dels inicis amb referències surrealistes i contraculturals i, pel que fa a la música, explora les possibilitats de la instrumentació electrònica.
El 2007 va rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya per la contribució a la cultura catalana. Va recollr part de les seues cançons en el llibre Cançons de la p… vida (1973).
Enric Barbat va morir a Sant Lluís, a Menorca, el 10 de desembre del 2011, als 68 anys.
