El 2 de febrer del 1925 va nàixer a Barcelona Delfí Abella, membre d’Els Setze Jutges. Hi va ingressar el 1962, poc després de la seua fundació, i entre aquest any i el 1965 va enregistrar tres discos. Era el component més gran del grup, motiu pel qual li deien l’Avi.
Algunes de les seues cançons, especialment Cap al futbol i Quan érem infants, van obtindre una certa popularitat. El 1998 va traure a la llum 30 cançons, una recopilació dels versos de les seues composicions.
El seu estil es basava sobretot en el terreny líric, amb versos aguts i satírics. Així ho reflectia en la primera cançó esmentada, on amb gràcia crítica feia un retrat del món del futbol. També va adaptar peces d’artistes francesos com Georges Brassens o Barbara per a Maria del Mar Bonet, Gillermina Motta o Maria Amèlia Pedrerol. La seua adaptació més coneguda és L’àguila negra, de Barbara, que va popularitzar Maria del Mar Bonet. Després d’abandonar els escenaris va exercir com a crític de Destino.
Metge psiquiatre, va ser cap del servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va publicar llibres sobre la seua especialitat, entre els quals L’orientació antropològica existencial de la psiquiatria, premiat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1961; Tractat de psiquiatria (1981), assaigs sobre temes diversos (Tòtems actuals, 1960) i nombrosos articles de divulgació.
Va morir a Barcelona el primer de febrer del 2007 sense poder recollir la medalla d’honor, en la categoria d’or, que va atorgar el Parlament de Catalunya l’abril del mateix any a tots els membres d’Els Setze Jutges i a Lluís Serrahima, el seu impulsor.
