El 10 de març del 1923 van assassinar Salvador Seguí, el Noi del Sucre, un dels líders visibles i carismàtics de la CNT, al qual anomenaven així per un costum tan poc transcendent com el de menjar-se els terrossos de sucre que li servien als bars amb el cafè
La CNT, després d’un temps considerable de gestació des de la vaga general del 1902, va anar aplegant l’atomitzat món sindical amb els heterogenis grups llibertaris. Uns grups que arrossegaven enfrontaments interns per disputes ideològiques i que van patir una terrible repressió durant l’era d’atemptats del 1890, molt especialment en la causa general dels Processos de Montjuïc (1897).
La policia perseguia amb ferocitat el moviment llibertari i il·legalitzava les associacions de treballadors. En un fenomen europeu que operava com a fórmula de control. Formacions polítiques com els socialistes, els republicans, i a Barcelona –en una clara operació d’estat–, el lerrouxisme, provaven d’enquadrar a la vida política de partit una classe treballadora creixent i amb la consciència cada vegada més consistent. Això va passar a Alemanya amb l’SPD, a França amb els radicals i els socialistes, o al Regne Unit amb els laboristes. Els partits es van dedicar a controlar les aspiracions dels treballadors com a fórmula d’evitar la revolució i alhora per incorporar-los als respectius projectes.
A Barcelona, els lerrouxistes van fracassar precisament perquè l’anarquisme va ser capaç d’aplegar la classe treballadora en l’espai independent anarcosindicalista. En aquesta disputa en què els lerrouxistes, majoritàriament nacionalistes espanyols de coll blanc, amb una presència important de funcionaris de l’Estat, catalanòfobs i demagogs, Seguí va tindre protagonisme.
L’any 1907, El Diluvio –òrgan periodístic de Lerroux– va assenyalar Seguí com a «terrorista». El Noi del Sucre va demanar una retractació pública. Al cap d’uns dies, va irrompre en un míting lerrouxista i es va abraonar contra els oradors. La cosa va acabar en una baralla multitudinària. Un lerrouxista li va disparar però la bala va acabar matant un assistent. Seguí va passar una temporada a la presó, acusat de l’assassinat, fins que un tribunal el va exonerar. Això va fer que el republicanisme catalanista el considerara un home valent, i apreciara el seu gest en la convulsa relació entre un lerrouxista que pretenia assimilar el moviment obrer i acabar amb l’incipient nacionalisme. Tanmateix, l’espai anarcosindicalista va mantindre la seua absoluta independència, i va conformar primer la Solidaritat Obrera (1907) i posteriorment la CNT (1910).
La vaga de la Canadenca
Els anarcosindicalistes perseguien la complicitat i incorporació de les classes mitjanes i dels treballadors liberals. De fet, bona part de les reunions confederals es feren al local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), i la vaga de la Canadenca es va iniciar en solidaritat amb oficinistes acomiadats. Mentrestant, Seguí va demostrar ser un líder amb una gran capacitat de combinar idealisme amb pragmatisme, de cercar aliances i articular un interessant discurs sobre l’autonomia de la classe treballadora.
El Noi del Sucre erа un estratega hàbil que va portar la iniciativa en els convulsos anys de la Guerra Mundial. Juntament amb una generació de líders sindicals, va aconseguir enquadrar tres quartes parts dels treballadors de coll blau catalans i va liderar un seguit de vagues generals capaces de posar contra les cordes l’Estat i una classe empresarial que no va dubtar a fer servir la guerra bruta contra la CNT. Especialment interessant va ser la vaga de la Canadenca, en què després de setmanes de conflicte, van ser capaços de doblegar el Foment i aconseguir per decret la jornada de 8 hores (abril del 1919). Una humiliació que la patronal mai va perdonar, i va encetar una venjança que els va dur a matar líders obrers pels carrers de la ciutat. La detenció i internament de Seguí al penal de Maу (desembre 1920-abril de 1922) li va salvar la vida llavors.
A partir d’aquest moment, Seguí es va dedicar incansablement a teoritzar sobre la revolució. Els estralls de la guerra bruta, juntament amb el miratge que suposava la Revolució Soviètica, va deixar una CNT en una situació extremadament difícil. A causa dels constants assassinats i empresonaments, l’organització va caure en mans dels més joves i radicalitzats. La militància va davallar considerablement. Aleshores, l’alliberament de Seguí (1922-1923) amb les seues gires de propaganda van incomodar fer pensar la patronal i l’Estat que es podia reactivar l’amenaça anarcosindicalista.
La condemna a mort ja estаva dictada. Salvador Seguí sabia perfectament que estava amenaçat. Dies abans del seu assassinat, tenia prevista una trobada amb Francesc Macià. Un dels seus estrets col·laboradors va avisar tant el sindicalista com el republicà del fet que uns desconeguts els advertien que millor no celebraren la reunió, perquè Seguí estava en el punt de mira del Sindicat Lliure. El Noi del Sucre anava armat, com la immensa majoria de sindicalistes del moment, i solia portar algun col·laborador que l’ajudara a defensar-se. No era per a menys. Els historiadors han anomenat el període entre 1917-1923 com els anys del pistolerisme. Tanmateix, aquest és un eufemisme que amaga una guerra social violenta i desigual.
Ja el 1921, el socialista Antoni Fabra Ribas va comptabilitzar, per al període 1910-1921 i exclusivament a la capital catalana, un total de 175 morts. Gairebé tres de cada quatre, 122, eren obrers assassinats; només 23 eren patrons, 21 gerents i directius i 9 policies i militars. Entre 1920-1923 la repressió es va accentuar i es van comptabilitzar un total de 466 morts i 1.052 ferits. La guerra era desigual. La policia i l’exèrcit disposaven de prou dades personals, domicilis, infiltrats; i oferien impunitat legal als mercenaris. Per la seua banda, la patronal contractava detectius i pistolers que, reclutats sobretot entre el sindicalisme groc, actuaven com a paramilitars.
Assassinat de Salvador Seguí
Una nit de l’any 1923, Seguí era al Teatre Còmic del Paral·lel acompanyat de la seua companya, Teresa Muntaner. En detectar entre el públic uns sospitosos, es van escapolir per una porta d’emergència i van fugir en taxi. A la porta del seu domicili se’ls va tornar a trobar. La massa de gent i la presència de la dona, aleshores embarassada, els va deturar. Els mateixos sicaris el van esperar dissabte 10 de març a les 4 de la tarda a la plaça Universitat. Tanmateix, hi havia massa gent i van decidir refer el pla. Aquella tarda, Seguí va passar a cobrar alguns dels seus serveis com a pintor de parets junt amb el seu company Francesc Comas Peronas. Aleshores, els pistolers el van esperar a la confluència dels carrers de la Cadena i de Sant Rafael, ara desapareguts sota la rambla del Raval. Allà va rebre un tret al clatell, mentre que Peronas va ser tirotejat i ferit mortalment. Segons els testimonis, els autors van ser tres homes que mai van ser identificats. La notícia es va escampar ràpidament. El jutge va aixecar el cadàver i se’l van emportar a l’Hospital Clínic.
L’endemà la ciutat es va llevar consternada. Multitud d’habitants de Barcelona es van congregar al lloc del crim per dipositar flors. A la vesprada es van produir alguns tiroteigs i aldarulls dispersos. Les autoritats, amb por que hi haguera un motí, es van dedicar a detenir desenes de sindicalistes, mentre que no van moure un dit per capturar els assassins. Com ja passava habitualment quan hi havia tensió, van clausurar el diari confederal Solidaridad Obrera.
El dilluns 12 de març del 1923 a primera hora del matí, es va celebrar clandestinament el seu enterrament. L’única persona autoritzada a assistir va ser el seu advocat, amic íntim i parent, Lluís Companys. Ni tan sols van permetre ser-hi a la seua dona i el seu fill. La indignació popular va pujar graons. A mig matí, grups de sindicalistes van recórrer la ciutat comminant a tancar comerços i aturar les fàbriques. A la vesprada, la vaga general fou total. A les cinc, una manifestació multitudinària es va dirigir al Govern Civil. El governador, aclaparat per la situació, va alliberar els anarquistes detinguts el dia anterior i va prometre la celebració pública d’un funeral per a l’acompanyant de Seguí, Francesc Comas, mort aquell mateix dia per les ferides de l’atemptat. Aquest enterrament per delegació va ser apoteòsic, amb milers d’assistents a la comitiva.
Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el sindicalista que va posar contra l’espasa i la paret l’Estat i la patronal, es va convertir definitivament en un mite i un màrtir.
Fonts: Xavier Díez, «Vida, mort i resurrecció de Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre», Directa, 2018 / Marta Ballester, «Per què a Salvador Seguí l’anomenaven el Noi del Sucre?», Sàpiens / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
