El 4 de març de 1918 es va detectar el primer cas de grip espanyola a la base militar de Fort Riley a l’estat de Kansas, a EUA.
El matí del dilluns 11 de novembre del 1918, al vagó d’un tren detingut a les proximitats de Compiègne, el responsable de la delegació del govern alemany, Mathias Erzberger, feia la simbòlica entrega d’armes als responsables dels exèrcits aliats. Al mateix temps, acceptava les dures condicions de l’armistici i signava un tractat d’alto el foc que tindria validesa fins a la signatura del Tractat de Versalles al juny de l’any següent. Es posava així fi a la Primera Guerra Mundial, una guerra que havia sumit a tot Europa en la misèria i la desolació, i provocat al llarg de quatre anys més de huit milions de morts.
En aquells dies, les víctimes del conflicte bèl·lic havien estat superades àmpliament en tan sols uns pocs mesos per la terrible i singular pandèmia de grip que va recórrer el món sencer més veloç que la pólvora cremada als camps de batalla. L’impacte va ser terrible pel seu impressionant tribut de víctimes. Es considera que cap altre esdeveniment històric ha provocat tantes morts en un període de temps tan curt: vint milions segons els càlculs més prudents i cinquanta milions d’acord amb les estimacions més pessimistes.
La pandèmia va tenir característiques singulars tant per la seua extremada virulència com pel seu diferent comportament en relació als diferents grups de població: va atacar més les persones joves, entre 20 i 40 anys, que els tradicionals grups de risc: criatures i gent gran. D’alguna manera, la grip es va comportar com la guerra, triant les seues víctimes entre la població més activa, encara que sense distinció de sexes.
La grip del 1918 va ser el fatal colofó de la Primera Guerra Mundial. Si l’inici de la fi de la guerra cal buscar-lo en la decisió dels Estats Units d’entrar en el conflicte a favor del bàndol aliat a partir d’abril del 1917 (a finals de juny d’aquest mateix any ja havien arribat a França els primers contingents de tropes americanes), el començament de l’epidèmia de grip també cal buscar-lo un any després a la mateixa Amèrica del Nord.
La grip embarca rumb a Europa
En efecte, tot va començar en la primera setmana de març del 1918. Els primers casos es van detectar el dia 4 a la base militar de Fort Riley, un campament de l’exèrcit situat a Kansas i, des del Mitjà Oest, la grip es va estendre ràpidament cap a la costa est afavorida pel continu moviment de tropes. Unes setmanes després es comprovaria la brusca elevació de la mortalitat en un bon nombre de grans ciutats. A finals de mes, l’agent patogen -sense «passaport» conegut fins aleshores- va embarcar rumb a Europa junt amb els soldats estatunidencs que havien de combatre l’enemic a les trinxeres amb els francesos. A primers d’abril, ja s’havien registrat els primers casos a les casernes de Bordeus i Brest, dos dels principals ports de desembarcament de tropes a Europa.
Sens dubte, la grip va ser portada a França per aquesta gran massa d’homes que viatjaven al país des dels Estats Units (convé recordar que entre març i setembre del 1918 van desembarcar a Europa més d’un milió de soldats nord-americans). Prompte van començar a aparéixer també els primers casos de grip entre els soldats francesos i anglesos i, al llarg del mes d’abril, l’epidèmia es va estendre per França i Itàlia, alhora que en terres americanes arribava tant a la costa atlàntica com a la del Pacífic.
Al maig, l’ona expansiva penetrava a Espanya, Portugal, Grècia i Albània i, a partir de juny, estava ja no només a tota l’Europa mediterrània, sinó també en altres regions del món tan distants entre si com ara la Península escandinava, el Carib, el Brasil, la Xina i alguns països nord-africans. De mica en mica, durant l’estiu, l’epidèmia de grip va anar desapareixent de tot el món, excepte de les zones més australs, a les quals havia arribat amb cert retard. Aquesta primera onada va ser relativament benigna i no va tenir grans conseqüències demogràfiques i socials. El seu major interés radica que va ser el preludi de la gran epidèmia de tardor, que ha estat considerada com «la pitjor plaga de la història».
Una nova onada
A finals del mes d’agost, va aparéixer de forma explosiva i simultàniament en molts punts del planeta una nova onada epidèmica, caracteritzada pel seu gran poder de contagi i letalitat, que va tenir els seus principals focus difusors a Brest (França), Boston (EUA ) i Freetown (Sierra Leone). A finals de setembre, la grip havia envaït tot Europa des del focus originari de Brest, tot el territori americà des de Boston i el continent africà i tot Àsia des de Freetown. A l’octubre, els morts es comptaven per milions en tots els continents, excepte a Oceania -l’arribada d’aquesta nova onada també es retardaria una mica- i, a mitjans de novembre, la pandèmia es trobava visitant Alaska i causant en algunes poblacions esquimals una mortaldat superior al 90%. En el que restava de la tardor, la grip va impregnar d’un fum més negre que el de la metralla de la guerra fins a l’últim confí de la Terra. Afortunadament, poc abans d’iniciar-se l’hivern, es va retirar amb gran rapidesa de les zones afectades, com si volguera donar una treva davant la proximitat de les festes nadalenques.
Els efectes d’aquesta segona onada pandèmica van ser devastadors, ja que va tenir una extraordinària gravetat, sobretot en les últimes setmanes d’octubre. Va afectar un gran sector de la població i va provocar una taxa de mortalitat del 6-8%, especialment entre els adults joves, la població més activa des del punt de vista laboral. L’historiador A.W. Crosby, en la seua obra Epidèmia i Pau 1918, ha deixat constància de la situació dantesca viscuda per algunes de les més importants ciutats durant aquesta segona invasió gripal.
La tercera onada
La tercera onada es va presentar al febrer-març i va durar fins a mitjans de maig del 1919. Va tenir el mateix «esperit maligne» que l’anterior, amb una alta morbiditat i un elevat percentatge de complicacions que sovint causaven la mort dels afectats. No obstant això, va ser més curta en el temps i tant la seua presentació com el seu declivi van ser més lents. Per tant, no va revestir un caràcter tan universal i va provocar un nombre de víctimes molt més reduït, tot i que gens menyspreable. Ara també van ser els joves el segment de població més afectat per la virulència de la malaltia. En general, va atacar més les zones menys afectades per les dues onades anteriors.
Encara hi va haver un quart brot epidèmic durant l’hivern del 1920, però de menor gravetat, incidència i nombre de complicacions; a més, el seu patró de comportament va ser diferent i va castigar preferentment els més menuts. La grip va seguir circulant entre la població humana els anys següents, alternant brots epidèmics de més o menys importància en zones més o menys extenses de el món.
En conjunt, s’estima que la grip del 1918-1919 va afectar més de la meitat de la població mundial i va tenir una taxa de mortalitat d’almenys el 3%, cosa que suposa més de vint milions de persones mortes en un any. Per això ha estat qualificada com «el més gran conflicte epidèmic que ha patit el món en tots els temps».
Impotència davant de la malaltia
Tant a l’Estat espanyol com a l’estranger, el sentiment més generalitzat va ser el de la impotència. No va ser possible tallar la infecció amb mesures preventives adequades ni detenir la mort quan tocava a les portes de les cases dels malalts, ja que es mancava d’armes mínimament eficaces per lluitar contra un enemic que, a més, es desconeixia. Per explicar les causes de la malaltia es van formular nombroses i variades hipòtesis, algunes de les quals procedien del passat més remot.
L’aparició de l’epidèmia es va relacionar amb l’aigua, amb el sòl i amb l’aire, amb els aliments -l’aigua, la fruita, les farines, etc.-, amb determinats col·lectius, amb les aglomeracions de gent, amb les escombraries, el clavegueram, els pous negres… i els altres pous; l’alè de les persones estimades, els petons i l’encaixada de mans. Es van tornar a invocar causes tel·lúriques, miasmàtiques i religioses. No obstant això, es va anar imposant la tesi bacteriològica sostinguda pels experts i prompte es va anar transmetent a la població la necessitat d’«atenir-se a l’anàlisi de laboratori», encara que la falta de resultats concloents en aquest sentit provocava certa incertesa i confusió en els metges i altres responsables sanitaris. En les lesions pulmonars es podia trobar una fauna bacteriològica variada, i el bacil de Pfeiffer, que es considerava com l’agent etiològic de la grip, no sempre apareixia i, per això, en molts casos, es preferia parlar de «microbis sense cèdula personal».
Segons les autoritats sanitàries espanyoles, la malaltia era produïda per «un bacteri o bacteris indefinits que difonen en l’aire dels malalts i es propaguen pels esputs i altres secrecions patològiques que llancem quan tossim o esternudem, i que penetren a la boca o fosses nasals dels individus exposats». Per aquest motiu, alguns dels consells que es recomanaven per combatre l’epidèmia eren: «Evitar les atmosferes confinades en cafés, tavernes i establiments anàlegs», «declarar la guerra a l’esput (que ha d’abocar sempre en escopidores que tinguen una dissolució d’hipoclorit de calç», «proscriure la salutació mitjançant el contacte de les mans i el bes, tan corrent entre senyores i xiquets», etc.
La dificultat de trobar la veritable causa etiològica va entorpir la recerca d’un remei que permetera previndre o curar la malaltia i va donar lloc al fet que es recomanaren tractaments empírics, amb més o menys fonament d’acord amb les concepcions científiques del moment, juntament amb les més variades «receptes populars». Entre els múltiples remeis medicinals que van ser prescrits són de destacar l’àcid acetilsalicílic, la quinina, els purgants, els desinfectants i els estimulants de la gana, mentre que, a nivell popular, es confiava en l’acció benèfica de l’all i en el café, els vins espirituosos i el conyac. Fins i tot hi va haver qui, després d’observar que alguns malalts milloraven després d’una forta hemorràgia nasal, van preconitzar l’ús de sagnies. En canvi, hi va haver altres metges sensats que, tractant d’aprofitar el caràcter benigne de la primera envestida epidèmica, recomanaven passar la malaltia com la millor vacuna possible.
També era una conducta freqüent la del malalt que guardava repòs, ben tapat i tancat a la seua habitació, encara que tampoc va faltar qui considerava que el sol i l’aire eren la «millor medicina». Pel que fa als sèrums i vacunes, tant a Espanya com a l’estranger va generar una viva polèmica la utilitat del sèrum antidiftèric, àmpliament usat en els primers mesos de l’epidèmia. Amb l’arribada de la segona onada, es van fer assajos amb diferents vacunes i sèrums, no tant per tallar la malaltia com per evitar les possibles complicacions secundàries. A les ciutats destruïdes i desproveïdes per la guerra -en el cas d’Espanya per la greu crisi social i econòmica- era una tasca gairebé impossible trobar mantes, medicaments o «aliments-medicaments», com la llet o les llimes, que eren molt recomanats per combatre la grip. Per això, no resultava estrany que les cròniques de l’època parlaren que «a les voreres de les ciutats moren de fam o de grip milers de persones diàriament».
La grip del 1918-1919 va suposar una catàstrofe de dimensions similars, o fins i tot més grans, que les de la famosa «pesta negra» de mitjans de segle XIV i va tindre conseqüències de tot tipus. En l’àmbit polític s’ha arribat a argumentar que, a part de la seua influència en els mesos finals de la Primera Guerra Mundial, va ser decisiva en la signatura del Tractat de Versalles, ja que va afectar considerablement la delegació americana, especialment el president Thomas W. Wilson, que va arribar a la reunió molt disminuït físicament i psicològicament a causa de la malaltia. D’altra banda, va ser una nova ocasió perquè l’ésser humà tornara a treure a la llum el millor i el pitjor de si mateix, des de la insolidaritat d’alguns i la negligència criminal d’altres fins a l’heroisme anònim de milers de persones que, tot i saber que el perill de contagi sotjava per tot arreu i amb risc de les seues pròpies vides, van cuidar dels malalts.
Fonts: José González Núñez, «La verdadera historia de la gripe del 18», Hoyesarte, 2020 / Sandra Pulido, «La Gripe Española: la pandemia de 1918 que no comenzó en España», 2018 / Viquipèdia
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
