El 19 de desembre del 1986 va morir a Madrid l’historiador i assagista José Antonio Maravall i Casesnoves, una figura central de la segona meitat del segle XX en la història de les idees.
Nascut el 12 de juny de 1911 a Xàtiva (la Costera), va estudiar Filosofia i Lletres i Dret en la Universitat de Múrcia. Va acabar aquesta última carrera i la de Ciències Polítiques i Econòmiques a la Universitat Central, on va ser deixeble de José Ortega i Gasset.
La seua historiografia es va obstinar a ressaltar els aspectes del pensament progressista espanyol, com es percep molt bé a Las Comunidades de Castilla. Una primera revolución moderna (1963), El mundo social de “La Celestina” (1964), o Antiguos y modernos. La idea de progreso en el desarrollo inicial de una sociedad(1966). Per altra banda, els quatre toms d’articles de molts anys posteriors, reunits sota el títol Estudios de Historia del pensamiento español, són treballs decisius i reveladors d’aquesta posició que va sostenir en la seua docència i el seu magisteri. Va dirigir Cuadernos Hispano-Americanos i va col·laborar a Cruz y Raya, Revista de Occidente, El Sol, Asclepio i altres revistes.
Maravall va ser professor universitari a l’estat espanyol i l’estranger, i catedràtic a la Universitat de la Laguna i la Universitat Complutense de Madrid. Per la qualitat humanística dels seus estudis i recerques va arribar a ser membre de la Reial Acadèmia de la Història i president de l’Associació Espanyola de Ciències Històriques. Així mateix, va ser Doctor Honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.
Se’l considera un dels introductors a l’Estat de la Història de les idees, i una de les màximes autoritats en el període de l’Antic Règim. El 1987 va rebre el Premi Nacional d’Assaig que concedeix el Ministeri de Cultura. Va formar part del Consell Valencià de Cultura i el seu fill José María Maravall fou ministre d’educació durant la primera etapa socialista amb Felipe González.
L’historiador va deixar escrit que alguns espanyols de vegades eren propicis a la polèmica o desqualificació global sense l’estimació objectiva de les coses, i aquesta doble funció –estimar i discrepar– li semblava el preàmbul imprescindible per a la convivència. Per això ni a la seua obra ni a les seues manifestacions públiques, ni a la seua relació personal, trobarem mai judicis apocalíptics. Les seues vibrants de vegades intervencions en col·loquis, congressos, seminaris, a més d’estar marcades per la intel·ligència i el coneixement, es revestien sempre d’un tracte exquisit cap a les persones, de la matisació i separació de plànols i complexitat del que és real. Potser en part perquè la seua sentida i autèntica vocació d’historiador el feia abominar del que ell anomenava «jutges historiogràfics», i feia seua -com va escriure- la frase de Febvre contra aquests «jutges suplents de la Vall de Josaphat», alhora que negava tota funció de tal caràcter a l’historiador «que ni tan sols era un jutge d’instrucció: la història no jutja, comprén», resumia Maravall fent seu l’apotegma de Febvre.
Fonts: Carmen Iglesias, «El legado de José Antonio Maravall», El País, 1996 / Viquipèdia
