Dimecres es presenta «La reproducció de les desigualtats socials al sistema educatiu. El mapa escolar de València». Aquest llibre, de titular tan anticomercial com imprescindible, és un completíssim estudi del model educatiu valencià –de la ciutat- des de tots els vessants: pedagògic, econòmic, sociològics, jurídic i polític, i amb el que han col·laborat grups d’investigació de set universitats diferents. Encarregat per l’Ajuntament de València per tal de saber quina era la millor política de zonificació escolar a implementar per tal de reduir la segregació escolar.
El que en principi semblava «un problema tècnic –explica Rodríguez a La Veu en el seu despatx de la Universitat de València- aviat es va convertir en un problema polític de primer ordre». No és en va que les polítiques educatives són una de les falles que més profundament divideix dreta i esquerra a l’estat espanyol. I dels problema polític es va passar ràpidament al problema penal. Rodríguez recorda la «persecució i criminalització» que va patir l’equip acadèmic pel delicte d’intentar establir per quins mecanismes funciona la segregació escolar a València i quines polítiques caldria implementar per reduir-lo. «Em van perseguir des de Las Provincias, fent-me fotos i publicant mentides, em van denunciar per prevaricació i un jutge va mantenir la causa oberta durant dos anys malgrat la manca absoluta de fonament, uns nazis em van reconèixer per les imatges dels diaris i quasi em linxen… El que et fan passar és terrible, intenten destruir la teua carrera i la teua credibilitat. Van ser anys molt durs –confessa-. Ara, ho tornaria a fer. Pense que és el meu deure amb la societat». Tota aquesta persecució ha estat documentada al detall, analitzada i inclosa en la investigació. «És que no es pot separar un procés de l’altre –explica Rodríguez- van indissolublement units».
El cos del delicte
Ara, amb Las Provincias havent oblidat el tema –una volta els seus han tornat al poder- i totes les causes judicials arxivades. Es presenta finalment l’estudi. I la conclusió de Rodriguez és clara: «el triangle sobre el que descansa la segregació escolar és el mite de la llibertat d’elecció, els concerts educatius i el districte únic». Dels tres, recorda, només el districte únic ha estat revocat pel Botànic. Mazón ha promès recuperar-lo serà una de les seues primeres mesures.
Naturalment, l’estudi va més enllà i analitza el que el sociòleg anomena «el procés de desmantellament de l’escola pública per part dels govern del PP». Un procés que descriu com a «sistemàtic» i «ideològic», i executat bàsicament desviant recursos cap a l’escola privada en detriment de la pública. «Els famosos barracons en l’escola pública –afirma- eren sobretot un anunci publicitari de la privada».
Aquest afavoriment de la privada tenia dos objectius: «reforçar unes estructures de reproducció ideològica de la dreta i garantir els beneficis econòmics de la patronal de l’ensenyament». La doble xarxa eductiva, continua l’acadèmic, «és la principal causant de la segregació acadèmica i els concerts educatius –que van nàixer com subsidiaris a l’escola pública i han acabat convertint l’escola pública en subsidiària de la privada- és el que permeten la seua existència. Els concerts suposen que les classes treballadores i mitjanes li estan pagant l’educació d’elit als més rics».
El mite de la lliure elecció
Dit açò, Rodríguez procedeix a desmuntar l’altra de les potes de la segregació: «El problema amb la lliure elecció és que no és certa. Només les classes més altes tenen opcions de decidir, la gran majoria no. Perquè només les classes més altes tenen unes escoles que també decideixen, que escullen quin alumnat volen, malgrat que siga il·legal, ja que el fet d’estar finançats amb diners públics els obliga a unes condicions que no compleixen». Per a la resta, aquesta llibertat d’elecció és pura fantasia, un «fugir dels perdedors» –els gitanos dels gitanos romanesos, els africans dels gitanos, les famílies obreres dels africans, les classes mitjanes de les famílies obreres, etc. En un procés que l’investigador descriu com de «ceguesa moral». «Es general el que s’ha anomenat com la síndrome de Belén Esteban, per la famosa frase de ‘por mi hija mato‘, que en termes educatius es tradueix en un ‘per l’ascensor social dels meus fills, trepitge totes els principis’. I fins a cert punt, jo no puc dir res si tu vols portar els teus fills a una secta religiosa, però almenys no em faces que t’ho pague jo, perquè més que discutir la llibertat d’elecció, el que es discuteix és que aquesta llibertat estiga pagada amb diners públics».
En aquest context, el districte únic no fa sinó incrementar aquesta «ceguesa moral» i aquesta falsa llibertat d’elecció, incrementant la segregació escolar. Perquè, malgrat la segregació espacial que existeix a València –amb barris molta divisió social per barris- la «segregació escolar sempre és major i, per tant, el districte únic incrementa i agreuja els problemes de la segregació espacial».
L’oportunitat perduda del Botànic
La investigació va centrar-se en els anys de gestió del PP, però en allargar-se fins al 2020 va poder també copsar algunes de les conseqüències de les polítiques educatives del Botànic.
Ací, Manuel Rodríguez reconeix els intents de dignificació de la pública, com la rebaixa de ratios o la construcció d’escoles, però constata la manca d’interés dels partits progressistes –«especialment el PSOE»- en no confrontar el tema dels concerts. «I sense aquesta confrontació amb el sistema de concerts no hi ha forma de canviar el model estructuralment», conclou taxativament.
«En el PP es pot entendre, perquè al final està desplegant el seu programa ideològic, però en teoria els partits d’esquerres són favorables a la pública i ací no han volgut entrar». En aquest punt, el periodista li pregunta que hauria pogut fer Marzà, a més d’incrementar els recursos a la pública, tenint en compte que els concerts educatius estaven blindats per les sentències judicials. «Primer de tot, fer més pedagogia en contra de la ceguesa moral de la que parlava abans, també canviar els sistemes de baremació, però la ferramenta més contundent que tenia era la inspecció educativa. Marzà la podria haver utilitzat per obligar a la concertada a fer complir la llei. Impedir-los escollir alumnat, rebutjar migrants o xiquets amb necessitats educatives especials, cobrar les quotes voluntàries-obligatòries, etc. En definitiva, obligar a la concertada a complir la llei», explica Rodríguez.
