El president Mazón va viatjar ahir a Barcelona amb el pretext de vendre les virtuts econòmiques del País Valencià als empresaris catalans que hi vulguen invertir. El president valencià va demostrar, una vegada més, la seua capacitat lloable per a teixir relacions i generar empatia entre els seus interlocutors. Els elogis desmesurats de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball, evidencien les sintonies que Mazón és capaç de provocar entre el sector empresarial.
Però la tasca política de Mazón és massa cridanera com perquè passe inadvertida. Per més que es venga portes enfora com un polític de consens i apassionat per la moderació, el seu currículum el posa davant l’evidència. No només pels pactes amb Vox, sinó per fins a quin punt està permetent que la ultradreta li marque l’agenda. A Catalunya saben, i molt, que Mazón no només és presoner de Vox, sinó que està encantat de ser-ho. I si no és així, té dificultats per dissimular-ho.
És per això que la qüestió de Guillem Agulló va planar en la seua visita a la capital catalana de manera constant. Tots els periodistes li van preguntar pels insults de Vox cap a la memòria d’aquest jove antifeixista assassinat el 1993. Per més que Mazón diga que ell és el baluard del consens, el cert és que els seus socis han trencat aquest consens amb el permís del PP a l’Ajuntament de València i també a Les Corts.
Mazón també va ser preguntat per les seues mesures a favor del valencià i no en va ser capaç de concretar cap, més enllà de fer proclames a la «no imposició» quan ell mateix, amb el Consell, està proposant mesures per a la «sí imposició» del castellà. D’altra banda, quan l’entrevistadora de TV3, Ariadna Oltra, es referia al País Valencià, Mazón demanava abandonar aquesta denominació per «respecte» a l’Estatut, ignorant de manera deliberada que el terme figura al seu preàmbul. I amb tota la hipocresia del món, qüestionat per la censura de la revista Camacuc a la biblioteca municipal de Borriana (Plana Baixa), on el seu partit governa amb Vox, el president valencià no només deia que no es podia categoritzar aquest fet, en tant que el va protagonitzar «un regidor en un poble», suggerint que es tracta d’un episodi aïllat. Per a rematar-ho, Mazón es confessava lector de Camacuc d’una manera bastant poc creïble.
Més enllà de la qüestió lingüística i nacional, el president valencià ha clamat per la finalització del Corredor Mediterrani i ha posat el crit en el cel pel fet que la connexió ferroviària entre València i Barcelona és lamentable, i contrasta, tal com ell mateix denuncia, amb els enllaços òptims que hi ha entre aquestes dues ciutats i Madrid. Mazón obvia que és el seu partit el que ha propiciat, també amb el PSOE, aquest aïllament injustificable. I que van ser els seus antecessors del PP a la presidència de la Generalitat els qui van voler teixir «l’eix de la prosperitat» per allunyar el País Valencià de Catalunya, malgrat les relacions comercials, obeint el seu nacionalisme espanyol tan i tan obcecat.
Mazón s’ha volgut vestir de seda a Barcelona, però no deixa de representar allò que ve representant el PP valencià des de fa dècades. Tan de bo la seua coherència aparent en el discurs tinga algun resultat, però els seus precedents i els dels seus antecessors fan pensar el contrari.
