27 setembre de 2015, una data històrica per al poble català i per a aquells pobles sense estat que somien poder decidir el seu futur algun dia. En la legalitat autonòmica, unes eleccions democràtiques per a decidir quin govern volen els catalans que gestione la seua autonomia durant els propers quatre anys. Realment, unes eleccions plebiscitàries per a decidir si es mamprèn un full de ruta que guie Catalunya cap a la independència de l’Estat espanyol. En definitiva, un procés que tot just comença i que està bastit sobre els ferms pilars de la democràcia, la participació i el dret dels pobles a decidir què volen ser i que res té a veure amb un desafiament ni amb una provocació, no, de cap manera.
Molt s’està parlant sobre aquest tema a tot el món. Cap país resta indiferent i des de tot arreu es produeixen reaccions a favor i en contra que Catalunya puga ser independent. De fet, la intensitat dels atacs és directament proporcional a la pujada del Sí a les enquestes, cosa que demostra que la campanya de la por el que ha creat és més voluntat independentista entre la població.
La bel·ligerant resposta de l’Estat espanyol davant el procés ha mostrat com mai un estat centralista, governat per les oligarquies espanyoles. Un nacionalisme espanyol que margina les altres realitats culturals, lingüístiques i nacionals diferents a la castellana, que ha retrocedit en drets bàsics socials, poc acostumat a la vertadera democràcia participativa, i amenaçador contra el poble català. Un Estat espanyol en què es difumina cada dia més la divisió de poders, s’utilitzen les institucions de tots com a institucions de propietat privada del PP, un Estat espanyol en què el moviment dels indignats ha quedat reduït a la representació institucional de Podemos i diverses candidatures municipalistes que no faran cap canvi de l’status quo espanyol, un Estat on s’ha fet palès que qualsevol mostra de diferència serà atacada sense contemplacions des de tots els estaments de poder, fins i tot des de la sobrevalorada UE, on s’han produït episodis que ens estalviarem de jutjar, perquè hui el que volem és senzillament celebrar la festa que demà viurà el poble català.
Ja al nostre primer editorial apostàvem per la vertebració d’un Estat valencià (federat o confederat amb qui el poble valencià decidira) com a un dels reptes que ens plantejàvem, i que encara ara defensem amb tota l’esma del món. Per això, La Veu dóna total suport al sí a la independència com a opció cívica i política del poble català, únic moviment amb un projecte republicà per bastir un Estat català avançat a l’estil dels països del nord d’Europa. Perquè entre moltes altres coses, admirem com han sigut capaços de vertebrar tota una campanya i un procés fent servir el català sense complexos, amb orgull, no tractant-lo amb igualtat de condicions amb cap llengua hegemònica, però sí respectant l’oficialitat i validesa del castellà com a llengua de convivència. I això, amb un Estat català lliure davant de la comunitat internacional farà que es reconega la llengua catalana com a llengua d’estat, cosa fonamental, també, per al nostre país.
Finalment, a la vista de les declaracions de les diferents opcions, els unionistes no acceptaran de cap forma la victòria en escons ni en vots dels independentistes. Els independentistes sí acceptaran el resultat si no trauen la majoria. Per això, des de La Veu, nosaltres com a valencians, (i amb respecte als federalistes que defensen un Estat espanyol plurinacional, plurilingüístic , pluricultural i republicà), donem suport al sí que demà podran triar els nostres germans catalans. Que el viatge a Ítaca es faça realitat !!
